Escrit per Maribel Nogué i Felip
Fins i tot la flamant nova Presidenta del Congrés dels Diputats Francina Armengol ho va dir en la seva intervenció de presa de posició institucional, desitjava sort a l’equip de dones que havien de disputar la final de la Copa Mundial Femenina de Futbol a Sidney, doncs estaven a punt de trencar aquell sostre de vidre que sempre se’ns ha posat a les dones per indicar-nos -permanentment- que la nostra llibertat i exercici de la igualtat de drets té un límit que no podem travessar.
Abusos de poder
Poc ens pensàvem que la gran gesta d’aquelles noies, erigides en campiones del món del futbol femení, trencarien alhora més d’un sostre de vidre, doncs amb aquell petó robat a Jennifer Hermoso, en plena celebració del triomf d’aquestes campiones, es va fer palès el masclisme existent en les relacions jeràrquiques de tipus laboral, sobretot en el món del futbol, on es permet tota mena d’improperis i insults sexistes, ja sigui als jugadors o als àrbitres.
Improperis sexistes
Fins fa poc, sols s’havia considerat inacceptable els improperis de tipus racista dirigits tant a jugadors com -sobretot- als àrbitres. Però ara li toca el torn rebutjar també els insults o gests que palesen i fan visible el masclisme, no endebades per als masclistes les dones no som sinó un objecte de desig que hem d’estar a la seva indiscutible disposició.
Esportistes i persones
Fa un any es varen plantar i es declararen en vaga, eren jugadores professionals i exigien els seus drets. No podien ser acomiadades per la maternitat, per exemple. Amanda Gutiérrez, presidenta del principal sindicat del futbol femení espanyol FUTPRO va dir que era important que no es perdés el focus del tema, doncs el que està en joc són les condicions laborals de jugadores professionals, que per això les campiones del món hi ha posat la cara i el cos. Per això la Ministra de Treball en funcions Yolanda Díaz va dir que la Inspecció de Treball ja s’ha posat en marxa per recordar als clubs esportius la seva obligació de comptar amb Plans d’Igualtat, que les diferències retributives han d’estar justificades, i molt menys discriminades pel fet de ser dones.
La ostentació dels genitals
Aquesta és la superioritat que va manifestar Luis Rubiales robant-li a la jugadora un bes no consentit per, a continuació, fregar-se els seus genitals en públic com a símbol del seu poder masclista, un poder que -segons ells- radica en aquestes parts íntimes i que havia triomfat també front aquelles que l’havien qüestionat. La divulgació, i alhora denúncia d’aquests fets, han obert la caixa de pandora i el regueró de pólvora que han desencadenat ha estat com el “Me Too” de les actrius de cinema que en el decurs dels premis Oscar varen fer públic l’assetjament sofert per galans i directors de l’anomenat setè art, doncs han sortit també a la llum nombrosos casos d’assetjament sexual en aquest àmbit amb alguns acomiadaments que no sempre han estat dels caps o superiors jeràrquics en el poder, sinó que les víctimes han estat les treballadores, sovint posant en dubte la seva paraula pretenent sols defensar la seva suposada bona imatge, com fins ara.
S’ha acabat
Però la societat d’avui ja no és la d’ahir. La llei anomenada del “sí és sí”, tant criticada per la dreta, ha posat en el centre de les relacions personals el consentiment, un requisit necessari per distingir aquelles relacions no consentides, per tant, conseqüència d’un abús de poder. Ara s’ha acabat, les reivindicacions que feren fa un any les futbolistes tractades com a rebels han palesat el fons de la seva raó, uns interessos totalment aliens al que suposa l’esperit esportiu. Ja ho va dir Alexia Putelles en una entrevista: Volem més facilitats i millores d’infraestructures que ens ajudin a fer bé la nostra feina, que hi hagi executius i institucions que maldin per això i poder així -nosaltres- estar centrades en el futbol com a esport i no en la indústria del futbol en que s’ha convertit.
Campiones més enllà del camp de joc
Elles hauran crescut juntament amb els seus germans o companys d’escola, però han tingut al seu costat uns pares que creien en la igualtat i les varen defensar dels atacs que rebien pel fet de ser dones, quan el futbol es considera cosa d’homes. Segurament han hagut de sentir que eren unes “machorras”, ineptes, que millor que es quedessin a casa o, molt pitjor, que eren unes marranes i unes barjaules… No obstant, han practicat el millor de l’esperit esportiu de qualsevol disciplina, havent d’enfrontar-se no sols a un entorn social de rebuig (clubs, els patrocinadors, la federació, la premsa, la societat, etc…) sinó a unes estructures summament patriarcals basades en el poder, sobretot el poder econòmic, que és el que dona poder sobre les persones i -com no- particularment a les dones.
Mereixen ser escoltades i respectades
Moltes són les mostres de suport rebudes però -sobretot- les felicitacions per la seva gesta esportiva, una gesta que sembla hagi quedat en un segon lloc donant protagonisme als mascles de sempre. Ja ho va dir Sarina Wiegman, l’entrenadora neerlandesa de l’equip rival en la pugna per la final, que -després d’un merescut aplaudiment pel seu bon futbol- les campiones espanyoles mereixen ser respectades i escoltades
Sororitat esportiva
I podríem concloure amb les paraules d’Aitana Bonmatí, guardonada per la UEFA millor jugadora de la temporada: “no són uns bons moments per al futbol espanyol malgrat venim de guanyar el Mundial. Com a societat no podem permetre que hi hagi abusos de poder en una relació laboral i faltes de respecte, manifestant el seu suport a la seva companya Jenny Hermoso i a totes les dones que han patit agressions sexuals en el seu lloc de treball”. Per damunt d’obscens gestos de triomf, les campiones han mostrat al món que es pot trencar més d’un sostre de vidre.
