OPINIÓ
Un nou vuit de Març ha picat a la nostra porta, en un any difícil i molt complicat per la situació pandèmica sense manifestacions multitudinàries com en els darrers anys, ni actes que impliquessin contacte estret.
Però això no vol dir que no hi hagi motius per a la reivindicació en el Dia Internacional de les Dones Treballadores, perquè totes treballem, encara que no tinguem un salari.
Algunes pinzellades. La bretxa salarial segueix sent de més de el vint per cent entre homes i dones per la mateixa feina. I això, tot i la implantació de plans d’igualtat en les empreses. Els contractes a temps parcial es continuen fent majoritàriament a les dones, la qual cosa les empobreix en l’actualitat i també en el futur ja que cobraran pensions més baixes.
Els anomenats “terres enganxosos” i “sostres de vidre” segueixen instal·lats a les empreses i són les dones les que els patim. El sòl enganxós, no ens permet avançar en les nostres carreres professionals a causa de les dobles o fins i tot triples jornades. I, el sostre de vidre són les barreres invisibles que impedeixen a les dones progressar a el mateix ritme que els homes en les seves professions i, a més, arribat un punt deixen de progressar, mentre ells ho segueixen fent sense parar.
I si ens endinsem en la realitat de les dones amb diversitat funcional, el grau de superació que aquestes han de demostrar, està molt per sobre del que hem de demostrar qui no la patim. Elles, juntament amb les dones grans, pateixen uns nivells de violències masclistes superiors a la mitjana. I aquesta mitjana cal dir que és alta.
Perquè les violències masclistes, no són només els cops. Aquests són la penúltima manifestació de la pitjor de les violències. En aquestes dones, a més, s’acarnissen amb els insults, les violències econòmiques a l’apropiar-se indegudament de les seves pensions, l’abandó emocional i fins i tot físic, etc.
El patriarcat ha construït el seu imperi gràcies a la por i aquesta por segueix latent en les relacions d’avui en dia. La por al dolor, a ser violentada sexualment, al menyspreu, a no ser acceptada per actuar de diferent manera al que s’espera de tu, i així un llarg etc. Un dels seus majors aliats són els credos religiosos que sempre imposen l’obediència de les dones als homes i que justifiquen les violències contra elles, fins i tot sent submises.
Una altra gran estratègia patriarcal per mantenir l’ordre establert és la d’haver sembrat la desconfiança entre les mateixes dones per així, mantenir la màxima del “divideix i venceràs”. En això hem avançat alguna cosa i estem aprenent a confiar, malgrat les diferències entre nosaltres.
Si ens fixem en els llenguatges, segueixen sent patriarcals i masclistes. I no només em refereixo a la utilització del genèric masculí com a universal. També penso en la publicitat, en la repetició d’estereotips en el cinema o la televisió que ens marquen què és ser dona i com s’espera que actuem sempre. I això, sense comptar que, precisament per explicar el que passa al món tot just tampoc se’ns té en compte i la nostra opinió és bastant minoritària en els mitjans de comunicació.
Un altre aspecte on la igualtat segueix lluint per la seva absència és la de la salut. Les dones, si bé és cert que vivim més anys, ho fem amb per pitjor salut, al haver-hi molta menys investigació sobre els efectes de les malalties i dels medicaments en els nostres cossos. El referent universal segueix sent els cossos masculins. Si entrem en les explotacions que patim les dones ja és demencial el que està passant. Els cossos de les dones utilitzats com a matèria primera per a satisfer els desitjos d’altres persones. Cosificació total per satisfer, insisteixo en això, desitjos majoritàriament masculins. El tràfic i la prostitució com a forma d’explotació sexual per a satisfer desitjos sexuals majoritàriament masculins. I els ventres de lloguer com a forma d’explotació reproductiva per satisfer desitjos de paternitat de persones que prefereixen comprar nadons abans que adoptar-los. Em ambdós casos, la brutalitat patriarcal aliada amb els negocis il·lícits que alimenten l’entramat del capitalisme més salvatge. I tot això, insistisc, amb els cossos de les dones com a matèria primera.
Aquestes no deixen de ser algunes pinzellades per recordar la necessitat de seguir reivindicant els drets de totes les dones i nenes cada dia, però especialment en aquest vuit de març com a Dia Internacional de les Dones.
La necessitat de recordar aquestes pinzellades sorgeix davant el negacionisme d’alguna gent que nega la desigualtat com a forma de mantenir els seus privilegis.
Afortunadament el feminisme segueix amb bona salut, li pesi a qui li pesi, i continuarem destapant mentides que pretenen amagar aquestes desigualtats encara existents i camuflades amb pàtines de modernitat i fins i tot de postmodernitat.
Visca el vuit de març! Visca el feminisme!
