OPINIÓ
Mai havia vist a tantes persones lluitant amb totes les forces per causes que les feministes havíem considerat opressives des de temps immemorial.
Però sembla ser que reclamar l’opressió és vist ara com una cosa positiva, alguna cosa progressista i empoderant. I no em refereixo a les persones afectades directament per aquestes causes, cosa que es podria entendre. No. Es tracta de persones que en principi no estan afectades pel tema, però que han assumit la causa aliena gairebé com una croada personal.
Per exemple, persones que en la seva vida han hagut de portar vel ara s’esquincen les vestidures defensant que les dones vesteixin el hijab, el xador, el nicab o fins i tot el burca. Hi ha dones musulmanes que denuncien sistemàticament l’opressió que representa l’obligatorietat d’haver de cobrir-se fins a gairebé desaparèixer sota les vestidures, però per les capdavanteres d’aquesta causa no hi ha raons suficients, i si les dones “ho trien”, cal respectar la seva decisió perquè aquesta és la seva identitat.
De la mateixa manera, altres que mai han hagut de ser en una carretera o en una sala de contactes o en un prostíbul defensen aferrissadament el dret de les dones al que anomenen “el treball sexual”, sense atendre més consideracions sobre el que representa l’existència de tal activitat, ni reflexionar sobre les causes profundes -i poques vegades voluntàries – que porten a moltes dones a acabar exercint la prostitució. Professores, estudiants, intel·lectuals que reivindiquen amb ardor que la lliure elecció és un valor suprem que cal respectar, i no hi res més a parlar.
I què dir de totes aquelles que han assumit la defensa a ultrança de la identitat de gènere com si els hi anés la vida en això. Aferrades a l’aspecte sentimental i emotiu del tema -ja saben, els drets humans, l’extrema vulnerabilitat, el sofriment, els suïcidis, etc. – no estan disposades a considerar cap argument racional sobre el gènere com una cotilla, com un mecanisme de coerció que s’ha imposat sobre els cossos sexuats.
Tot d’una ha sortit una legió de defensores disposades a reforçar l’existència de cervells roses i blaus, cossos equivocats, coses femenines i masculines, activitats de nens i de nenes, i sense la menor reflexió sobre les múltiples pressions que aquesta societat exerceix sobre els individus – sobre la bellesa, l’envelliment, la grossor, la salut, els patrons socials, etc. – defensen a capa i espasa la decisió de proporcionar als menors bloquejadors de la pubertat, hormonació creuada o si arriba el cas mutilació de cossos perfectament sans. I tot això sense contemplar la possibilitat que potser, només potser, els malestars que gairebé totes les persones experimentem amb els nostres cossos siguin induïts per interessos econòmics, el rastre el podem seguir per poc que ens hi entossudim.
Però res, totes aquelles que gosem desafiar aquestes conviccions, o ens atrevim a qüestionar aquests dogmes ens convertim en persones menyspreables i insensibles, quan no senyores burgeses blanques europees colonialistes que rebutgem la diversitat cultural, que odiem a les prostitutes o que incitem als joves trans al suicidi.
Doncs res, segueixin reivindicant l’opressió, i aquí deixo unes quantes causes que espero que acullin amb el mateix fervor: el dret de cuixa, els crims d’honor i la lapidació.
