S’han desmuntat les carpes que han allotjat el desè Fòrum Social Mundial a la universitat Cheik Anta Diop a Dakar, capital de l’Àfrica occidental. Abraçades, somriures, fins després, o potser no. “Ningú té la vareta màgica per canviar de cop aquest món que va al revés, però les coses no seran mai com abans, per a nosaltres …”, ens diu Amadou Diouf, 23 anys, estudiant de dret.
“No ens sentim més sols. Ara, després d’Egipte i de Tunisía, sabem que els canvis vénen de la gent que ha pres consciència i s’uneix a altres per millorar la seva realitat. No podem esperar que ho facin de dalt dels governs. Això passa molt poques vegades. Som nosaltres que hem de prendre la iniciativa, i quan som molta gent, també el poder ens ha d’ escoltar. Això s’ ha subratllat moltes vegades durant el Fòrum.
No hi ha tant de sentiment de sol·litud per part dels estudiants senegalesos que estan fent vaga de fam per poder ser admesos a la Universitat. Més de cinquanta mil persones han arribat de 130 països, representant 1.200 organitzacions socials (meitat d’elles africanes) del mon de la pagesia, de la pesca, dones, sindicats, activistes de la reforma de l’ONU, i del sistema financer internacional, la justícia climàtica, l’abolició del deute extern, la teologia de l’alliberament, la comunicació democràtica. També el dret a migrar ha estat afirmat per 150 representants dels 185 milions de migrades i migrants que hi ha al món, en la Carta de Gore, subscrita en una illa de la badia de Dakar, tristament recordada pel tràfic d’esclaus cap al continent americà. Dret a la circulació també per a les persones, no només per a les mercaderies.
Al Fòrum s’ha comptat amb la participació, entre altres, de 55 parlamentaries i parlamentaris d’Europa, de la jove alcaldessa de Ginebra, Sandrine Salerno, i d’intel·lectuals de fama internacional com Samir Amin, Naomi Klein, Susan George, Boaventura de Souza Santos. Per sis dies els carrers i les instal.lacions de la Universitat s’han omplert de veus i d’idiomes diferents, del tam tam dels tambors, dels colors vius de les teles venudes per dones de Mali o Mauritània, del boubou de les dones i noies . Exquisida l’elegància d’aquests vestits tradicionals, llargs fins als turmells, de teles de vegades lluents, sempre molt acolorides, portats amb gran dignitat per noies altes i esveltes, amb un turbant embolicat sobre el cap que acaba amb un gran nus . Nois i noies, també en jeans i camisa, caminen com prínceps i princeses. Però estan primíssims. I a les habitacions del campus on l’allotjament és per a dues persones n’hi encabeixen 8 o 10. La seva roba penja de les finestres per assecar-se, com somnis d’un futur espatllat.
Un grup d’Egipte passa amb banderes i rètols que demanen llibertat. A la plaça Tarhir del Caire en aquests dies es juga un partit crucial. “Com va a Egipte? Ja va caure Mubarak? “És la pregunta que es dirigeixen les i els participants del Fòrum, a cada estona, quan es troben. El gairebé desconegut Egipte ha entrat amb vehemència en la nostra vida quotidiana. En una cantonada de la biblioteca un grup de nois desenvolupa una estora, i s’agenolla profundament en una de les cinc oracions quotidianes que prescriu la religió musulmana. Senegal és un dels països on les religions no són, per sort, motiu de divisió. Animistes, cristians i musulmans intercanvien els àpats especials en les seves respectives festes, com a bons veïns, tot i que això no és “notícia” important com els atemptats dels fonamentalistes islàmics.
Des de deu anys ença el Fòrum Social Mundial es realitza paral.lelament a la reunió entre polítics, economistes i banquers que es donen cita a la suïssa Davos per a delinear grans estratègies econòmiques a nivell internacional, per tal de fer sentir la veu de la gent del carrer que pateix moltes vegades les conseqüències d’aquestes estratègies sense poder dir la seva.
L’espurna va partir des d’una ciutat brasilera, Porto Alegre, on l’experiència del pressupost participatiu, (on els ciutadans aportaven les seves idees i els seus projectes en la gestió de l’alcaldia) ha impulsat una sèrie de noves formes de convivència, cultura i economia. Aquest any es repeteix el ritual trobada de banquers i polítics en els asèptics hotels de Davos, mentre el Fòrum de la ciutadania mundial es troba en la polsegosa Dakar. La que té molt poc de suís, com podem observar. El rector de la Universitat no concedeix les aules per a les conferències previstes i la programació ha de ser canviada a l’últim moment. Conferenciants i participants donen voltes i més voltes buscant per hores. Molt pocs micròfons i traductors simultanis, però hi ha un gran nombre de voluntariat que es posen al costat dels i de les participants per ajudar a buscar significats en la babel d’idiomes: francès, àrab, anglès, wolof. En fi, després dels obstacles inicials es monten carpes al campus (la primera, amb tapissos del Marroc, és la dels participants del Magrib) les coses comencen a fluir.
Un camí de pujada
Àfrica celebra cinquanta anys d’independència. Entre els seus països, Senegal és considerat un dels més democràtics i estables. Aquí l’empreseriat estranger, sobretot francès, pot fer els seus negocis sense problemes, controlant el sector de les telecomunicacions i de l’energia. El turisme pot gaudir tranquil.lament el sol als 700 km de platges de sorra fina.
Estable ded de fa onze anys és al govern Abdoulaye Wade, ara un ancià de més de vuitanta anys , que en ser elegit va prometre canvi i desenvolupament, però els seus ambiciosos plans de renovació s’han anat poc a poc afluixat en les lluites internes, mentre la pujada del preu del petroli i dels aliments importats ha empitjorat la desnutrició i la fam. I no s’ha aconseguit eliminar la corrupció. Als carrers la canalla amb una llauna a la mà per pidolar s’amunteguen davant de les fleques. “Trenquem el cercle viciós de la mendicitat no donant-los almoina, sinó apostant a una educació millor”, és el lema d’una Ong senegalès. Però és fa difícil menjar el teu sandvitx davant aquestes mirades famolenques. Els recursos del mar estan minvant per l’augment exponencial de la pesca, des de les petites piragües locals fins als grans vaixells europeus, o els vaixells pirates. Un projecte finançat per la Unió Europea està promovent la formació de líders entre els pescadors artesanals, però qui donarà formació ecològica als vaixells pirates quan l’estat no té la força o la voluntat de perseguir-los? El cotó del Senegal no pot competir amb el dels països que subsidien la seva producció, com els Estats Units, l’Índia o la Xina, la collita de l’arròs és més escassa degut al canvi climàtic.
Les dones, com sempre, són el principal suport de la família extensa on l’home ha migrat o ha simplement marxat, s’organitzen amb el suport de les Ongs en grups de producció artesanal o agrícola, tenint cura sobretot de la conservació de les llavors locals. Mentre el recent boom demogràfic ha portat als joves de menys de vint anys a ser gairebé la meitat de la població, el seu futur es troba empantanegat en la desocupació crònica i en la recerca cada vegada més difícil del país dels seus somnis on prosperar. Aquesta és l’estabilitat del Senegal.
El problema de l’Àfrica, sintetitza l’economista egipci Samir Amin, és que és excessiva i malament inserida en el sistema econòmic internacional, i qualsevol vent de crisi en el Nord porta aquí veritables tempestes. La paradoxa del mercat globalitzat en què l’Àfrica exporta matèries primeres i minerals, és que qui té i ven els seus recursos, i resta pobre, mentre que qui compra es fa ric.
No obstant això en l’última dècada Àfrica ha complert escrupolosament les tasques que li ha assignat el Fons Monetari Internacional, reduint el rol de l’estat en l’economia, i obrint-se a les inversions estrangeres que hagin portat desenvolupament. Però diversos governs han estipulat acords secrets amb les empreses estrangeres, que han pagat poquíssims impostos. Quan descomptes la bona torna que cobren els polítics, ni les molles arriben a les taules de la gent. Àfrica ha quedat atrapada en el model extractiu, com un insecte en una flor carnívora. A més d’establir contractes desfavorables pel seu país amb l’ estranger, molts estats no tenen la capacitat o la voluntat d’imposar un sistema tributari intern que distribueixi més equitativament els guanys provinents de la venda de minerals, les infraestructures són absents, i falten professionals amb capacitat de manipular sectors moderns.
Per cert, recentment han arribat els xinesos, per milers, acompanyats de contractes per a l’explotació de mines, petroli o terres amb acords per a la construcció de les desitjades infraestructures. Així, es pot veure sorgir un edifici envidriat, amb columnes dòriques al port de Dakar, o un tren a Angola. ¿Tot bé, doncs? Si i no, comenten estudiosos com Sanou Mbale, autor de “L’Àfrica que ajuda l’Àfrica”.
El problema de l’Àfrica, sintetitza l’economista egipci Samir Amin, és que és els xinesos critiquen les relacions desiguals entre Àfrica i Occident, el silenciós nus del deute extern eternitzada que absorbeix molts dels recursos que podrien ser dedicats al desenvolupament, però no parlen del fet que importen treballadors xinesos (de vegades són presoners que eviten la cadena perpètua amb aquests treballs incòmodes), i quan contracten persones d’Àfrica, les tracten molt malament. No obstant això, conclou filosòficament Mbaye, mentre els descendents dels negrers nord-americans tenen ara un president negre, el Sud Àfrica de l’apartheid està governat per l’oposició, també la Xina assistirà a grans canvis, abans o després.
Globalització i entorn
Deu anys de Fòrum Social Mundial, dèiem. Quantes coses han passat en aquests deu anys …
Primer, s’ha fet evident el canvi climàtic llargament negat, i l’esclat de la bombolla financera prevista per uns economistes considerats només aus de malaverany. Riuades de dòlars provinents del pressupost dels estats (ergo) dels ciutadans, van arribar a donar suport als bancs perquè d’una altra manera la seva caiguda hagués repercutit en tota l’economia. Però, d’ara endavant es necessitaven unes regles perquè aquests briballs de Wall Street no segueixin jugant amb diners que no eren seus, millor dit, ni existien: es tractava només de xifres futuribles, del regne del “com si fos veritat”. I quan va caure el castell de les hipoteques-escombraries, la vida es va fer dura en el regne de la realitat, aquesta en la qual la gent s’aixeca d’hora per anar a treballar. Moltes empreses, sense poder comptar amb finançaments, han hagut de tancar. Va ser que es va descobrir de nou la funció de l’estat com el que podia limitar els excessos d’una economia salvatge. “Som tots socialistes”, va sortir com a titular en una portada del Time. Però aquesta actitud va durar molt poc, assenyala l’ex premier italià Massimo d’Alema al Fòrum. I aquest any, en la reunió de Davos on es van reunir entre d’altres els banquers americans causants del desastre financer, ni una paraula de penediment o disculpes cap als que han patit les conseqüències de la seva actuació, al contrari, hi ha hagut queixes perquè no se’ls deixa treballar en pau.
Allà fora, el món forçadament globalitzat es llepa les ferides. L’únic model de welfare state, l’europeu, que ha costat dècades de lluites dels treballadors, on es pot esperar rebre una bona educació, o atenció sanitària a la malaltia i en la vellesa, s’està lentament desmantellant. El que ve de l’estat ha passat de moda. La paraula màgica és ara “privatitzar”, encara que la concentració de les empreses en un sector, que porta a monopolis, impedeix als ciutadans qüestionar les tarifes. S’ha trencat l’equilibri que abans hi havia entre Capital i Treball (amb l’Estat com a garant entre les parts) a favor del Capital. El Treball s’ha precaritzat i desvirtuat. Qui aspira a Europa a un treball digne escolta cada vegada més aquesta frase: O et resignes a aquestes condicions de treball (contractes breus, cap seguretat d’estabilitat etc.) O nosaltres ens traslladem a un d’aquests països famolencs que ens rebran de braços oberts ….
Europa és incerta, i no aconsegueix trobar sortides viables comuns, en un context mundial on es fan més denses les nuvolades, assenyala Susan George, economista president d’ATTAC. Avança l’agroindústria, amb les seves enormes plantacions de soja, palma d’oli, canya de sucre i blat de moro transgènic per produir agro combustible, moltes vegades expulsant amb estratagemes els petits agricultors. A l’Índia s’han suïcidat milers de camperols, i a Borneo pobles indígenes lluiten per a romandre en les seves terres. Aquest model de globalització (que no és l’únic possible, i sobre el qual no hi ha hagut cap referèndum) ha concentrat recursos i terres en les mans de pocs (unes quantes corporacions dominen els sectors de la distribució dels aliments i dels fàrmacs en tot el món), exasperant les desigualtats, en comptes de difondre benestar. No obstant això en la nostra estimada Terra, es diu al Fòrum, hi ha intel ligència, diners i tecnologies suficients perquè tots puguem viure d’una manera més sana, sense infants famolencs que et miren amb enveja el teu sandvitx. A problemes globals, respostes globals. Escoltem llavors el que demanen la ciutadania del planeta.
Primer, no deixar desaparèixer l’agricultura familiar, que no contamina com l’agricultura industrial, és el suport de la sobirania alimentar d’un país, i junts amb una explotació sostenible agro forestal, pot donar ocupació a moltes persones. Ho afirma entre altres Christian Boisgontier, un pagès francès de Via Campesina, un moviment internacional de petits productors que hi ha en 69 països de 4 continents. Doncs s’estan malbaratant molts recursos, en aquest moment. Hi ha països sobrealimentats, on arriba llet de Nova Zelanda o maduixes de l’Equador. Però quant costen el planeta en emissions de carboni el transport en avió d’aquesta llet o maduixes a l’altra banda del món? I empaquetar els productes amb plàstic?
A més, què hem de dir del sistema de producció actual on els artefactes són programats per a durar poc, malgastant els recursos minerals del planeta, que són limitats, mentre creix la població mundial i les seves exigències? En fi, cal prendre nota ja definitivament que la terra no té recursos infinits, i que cal produir-los de la manera més racional i sostenible. Un altre tema crucial és l’energia. Cal superar la dependència dels combustibles fòssils, amb un sistema descentrat d’energia. L’organització ATTAC proposa des d’anys un petit impost sobre les transaccions internacionals de diners: una xifra insignificant per a qui mou els diners, però que multiplicada per milions de transaccions al dia, podrien constituir un fons internacional per afrontar seriosament problemes mai resolts, com l’analfabetisme , la fam, la malària. I també la necessària reconversió energètica.
L’esperança ve del Sud
Alguns motius d’esperança vénen des de l’ Amèrica Llatina, com diu la coordinadora nacional d’ATTAC Argentina, Maria Elena Saluda: “Han estat bloquejats acords de lliure (i desigual) comerç amb els Estats Units, s’està iniciant en alguns països auditories per verificar quina part del deute extern és il · legítim. Podríem fer alguna cosa més, si ens uníssim en un mercat i una moneda comuna. Però els canvis no poden venir des de dalt, són els ciutadans els que creen experimentant des de baix, noves formes de vida civil. Medellín a Colòmbia, ciutat coneguda per ser teatre de violència de les bandes de narcotràfic, ara sorprèn amb les seves modernes biblioteques i la seva activa vida cultural. A Rosario, a l’Argentina, els aturats s’organitzen per conrear hortes orgàniques i construir cases en cooperatives “.
A Bolívia, recordà Evo Morales en la inauguració del Fòrum, els millors contractes amb les companyies petrolieres estrangeres estan portant més recursos que es fan servir per millorar les condicions de vida de la gent. “Per a les dones s’estan obrint per fi espais de representativitat: hem d’arribar al 50% d’homes i 50% de dones en els càrrecs públics”, afirma orgullosa Esperança Huanca Mendoza, una boliviana present al Fòrum, vestida en el seu acolorit vestit tradicional. També Brasil aposta a ampliar el seu mercat intern, i per crear nous consumidors comença per oferir un petit subsidi a la gent pobra que els hi proporciona un esmorzar decent. Però això és populisme, critiquen alguns. I què? Respon Luciana Bodin, del prestigiós centre d’estudis socials IBASE, de Rio de Janeiro. Com a mínim podran escollir de rebutjar treballs humiliants. També a la Xina es comença a augmentar els salaris.
Amadou i els altres estudiants africans escolten atents.
“Si més joves sabéssim utilitzar Internet, com a Tunisia ia Egipte, les revoltes es multiplicarien també aquí”, comenten. I les dones? On és l’altra meitat del cel?
Què pensen i esperen aquestes noies de jeans i trenetes afro, aquestes dames embolicades en boubou llustrosos? “Les dones tan ignorades i absents en la vida pública, obligades encara per milions a matrimonis forçats, o a la mutilació genital, tenen però una gran força”, afirma Fatma, una sindicalista marroquí, una de les dones que al seu país llueix el seu cabell lliure de vels. “… La força de la resistència i el valor de trencar esquemes, en alguns casos. Estem conquerint espais, a poc a poc, amb optimisme. La nostra és una revolució dolça. Portem tendresa en el tracte del poder, massa aspre quan el tenen els homes “.
“Hem de canviar el món començant per democratitzar la vida quotidiana”, subratlla Betània Àvila, feminista brasilera. “… I reprendre iniciativa, revertint el deteriorament de la condició femenina a Itàlia”, afegeixen les seves representants com Alexandra Marcozzi.
S’han desmuntat les carpes, intercanviant llibres i materials. Però, reconeix Amadou, l’energia de tantes persones plenes d’idees, projectes i somnis, vibra encara en l’aire.
“I es quedarà molt de temps entre nosaltres, donant-nos força”, assegura.
No només a l’Àfrica, no només ara. Fa uns dies, un milió de dones han omplert les places d’Itàlia per demanar dignitat i respecte.
