OPINIÓ
“Les coses serien diferents si jo no fos dona”. Dilma Roussef recentment ha fet servir aquest argument per denunciar a l’ONU l’intent de “cop blanc” per destituir-la.
El maquillatge dels comptes públics que ha practicat, com altres presidents, per minimitzar el dèficit, no dóna per tant, és un simple pretext per a eliminar-la de l’escena política: ho afirmen prestigiosos juristes internacionals com Baltazar Garzón, el premi Nobel com Adolfo Pérez d’Esquivel, 8.000 juristes brasilers i gran part de la premsa internacional, el New York Times a The Guardian, o el País.
Altres dues presidentes llatinoamericanes en aquesta última dècada ha estat elegides per primera vegada en la història del seu país per a la gran responsabilitat de dirigir: Cristina Fernández, advocada argentina, apassionada i polèmica, amant dels vestits cridaners, a qui també s’anuncia un judici; i Michelle Bachelet, pediatre xilena, (amb una experiència tràgica de la dictadura de Pinochet, havent sofert la presó i perdut el pare i el company), conciliadora i prudent.
Han governat cadascuna amb el seu estil i la seva metodologia pròpia.
Dilma Roussef
Dilma Roussef, l’ex guerrillera que va suportar 3 inhumans anys de presó, que va rebre l’herència de Lula i va començar el seu govern amb un 77% d’aprovació, per baixar al llarg del seu turbulent segon mandat, a només un 8% de popularitat, sembla estar pagant més del compte per errors propis i aliens.
Quant ha influït el fet que la presidenta és dona?
Sembla, i passa en tots els paral·lels del món, que la tensió política té l’efecte de ressuscitar (si alguna vegada ha mort) un endormiscat sexisme subjacent, com bacteri intestinal, fins a les societats més modernes.
Així, a Catalunya una digna alcaldessa pot ser convidada “a fregar terres”; a Itàlia, vint anys de berlusconisme han portat a la política dones guapes (sense importar el seu currículum). I, com era d’esperar en un país com Brasil, on es fan carreres de “Bundas” i on hi ha un culte obsessiu del cos, Dilma ha estat objecte de vulgaritats i expressions sexistes, impensables si hagués estat home.
La premsa més difosa, com “Isto é”, “Veja”, “Epoca”, “la Folha de Sao Paulo” i la TV Globus (en mans de 6 poderoses famílies) s’ha acarnissat amb ella, usant les definicions més comunes quan es vol desqualificar una dona, com “histèrica”, o “poc femenina”. “Erotícese presidenta”, era el consell final.
En canvi, s’ha presentat com a model de feminitat, sent “Bella, recatada i de la llar” la jove esposa del vicepresident, Marcela Temer, una dona que viu a l’ombra d’un marit poderós, i 43 anys més gran que ella, indagat per venda fraudulenta d’etanol. És això el màxim al que pot aspirar una dona? Òbviament hi ha hagut reaccions indignades, de dones i no a la xarxa.
És cert que probablement les coses haguessin estat diferent si Dilma fos un home. La proverbial duresa de la presidenta (en el seu mandat s’han alternat 86 ministres) i la seva escassa actitud cap a la negociació contrasta, en canvi, amb el que sí que ha caracteritzat el carismàtic Lula. És possible que, de ser Dilma home, hagués estat considerat un sinònim de capacitat de comandament.
Però la polèmica sexista és només la decoració del pastís, la modalitat de lluita, no és el substantiu.
Com es recordarà, Lula i Després Dilma, han donat un viratge a l’estructura excloent d’economia brasilera, utilitzant els grans guanys obtinguts de l’exportació de matèries primeres per estimular el consum popular: s’han desenvolupat programes com “Borsa família” disminuint el 82% el nombre de persones subalimentades, altres d’habitatge, com “Minha casa-Minha vida” (per a 10 milions de famílies), i han obert per primera vegada les universitats als fills i filles dels pobres.
Ha estat una època exaltant, en què un Brasil optimista s’ha presentat com a líder de països emergents. No obstant això, l’alentiment de l’economia xinesa i la crisi financera mundial del 2008, amb la baixada dràstica del preu del petroli i altres matèries primeres, junts amb algunes mesures econòmiques desencertades, com el control artificial dels preus, han evidenciat els límits del model.
Brasil té problemes estructurals, com la baixa productivitat, un sistema fiscal i burocràtic molest, escassetat de professionals preparats i d’inversions, entre ells, i no ha aconseguit obrir-se més espais en el mercat internacional.
Dilma ha reconegut que les mesures per estimular el creixement s’han esgotat. A més, s’han mantingut vells problemes, com la desforestació de l’Amazònia, i les massacres de joves negres de les perifèries per part de la policia.
Les retallades als beneficis socials, que han provocat l’augment del preu dels transports, just mentre es gastaven xifres enormes per al Mundial, han portat el 2013 milions de persones a protestar al carrer. Les manifestacions del 2013 han marcat un punt de fallida, amb la gent manifestant pel respecte al seu dret a una millor educació, sanitat, treball. “El nou”, segons l’escriptora Eliane Brum, ha irromput en l’escenari públic.
Però el 2014 el poder judicial destapa el cas ” Lava jato ” (Renta coxe, perquè va començar investigant una gasolinera), que posa al descobert una complexa trama de corrupció, lligada a la petroliera estatal Petrobras.
Empreses com la constructora Odebrecht subornaven funcionaris de Petrobras (inicialment es van indagar els del PT, després els representants d’altres partits de dreta) per obtenir contractes, i s’auto-compensaven augmentant artificialment els costos, de manera que la ciutadania va perdre almenys 10 bilions de dòlars. Marcelo Odebrecht va ser condemnat a 19 anys de presó, així com altres famosos empresaris.
Els guanys de Petrobras no han arribat només, per vies tortuosos, a finançar campanyes polítiques del PT, també han arribat a les butxaques de polítics rellevants de la dreta, com el president de la Cambra, Eduardo Cunha, que a més de permetre’s nits de 6.000 euros en un hotel de luxe a Dubai, maniobra els vots de 100 diputats.
Dilma Roussef, en canvi, ha resultat no haver-se emportat ni un cèntim de Petrobras, però havent-la supervisat en qualitat de ministra d’Energia o com a presidenta del Cda, difícilment pot dir “jo no sé res”.
Els mercats financers, els empresaris descontents de la FIESP i polítics corruptes de la dreta, que són majoria al congrés, amb Eduardo Cunha a primera pàgina, senten que poden aprofitar-se del desconcert i la ràbia de la població en conèixer la trama.
Per desviar l’atenció sobre els seus càrrecs, els polítics corruptes es vesteixen de moralitzadors, i emprenen un procés d’impeachment, recolzats en això pels mitjans, que segueixen denigrant qualsevol iniciativa de la presidenta: el cap de turc perfecte.
Objectiu: posar punt final a les polítiques “populistes” (millor dit, a favor del poble) dels mandats de Lula i Dilma i reprendre fermament el control dels recursos de l’immens país, a saber: el “presal”, les reserves de petroli submarí; les terres, (sense haver de negociar amb indígenes o aquests enutjosos camperols del MST-Moviment 2 Sem Terra); l’Amazònia, (amb llibertat de desforestació); l’aigua (l’enorme Aqüífer Guaraní, 1.200.000 km sota les terres d’Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai, davant la perspectiva de majors sequeres en els propers 20 anys). Tots aquests béns han de ser manejats pel capital internacional, aliat amb els negocis privats de l’elit de sempre. És clar!
“He pogut veure en aquests esdeveniments la faceta cruel del meu país”, afirma amb tristesa Maria Araujo, una sociòloga de Salvador de Bahia que ha treballat durant anys en el projecte Axé, dirigit als “meninos de rua”, els nens del carrer.
“Hi ha gent que no suporta que els que eren pobres puguin viatjar, anar a un centre comercial, estudiar. Volen de totes maneres tornar a dominar el país. Però, cal veure si ho aconseguiran.
La dreta rància de Cunha és encara més impopular que Dilma. La ciutadania ha de seguir lluitant contra la corrupció, sigui de qui sigui, i pels seus drets. Res ens cau del cel, com un regal. Però som un poble de joves. Hem de tractar de reinventar el nostre país “.
Cristina Fernández
Cristina Fernández ha optat per polítiques proteccionistes i estatistes, procedint a una sèrie de nacionalitzacions, amb resultats desiguals. Ha fet construir milers d’escoles, hospitals, universitats, ha proporcionat un subsidi als fills de desocupats, ha legalitzat els treballadors informals (entre d’altres mesures), contribuint a disminuir substantivament la pobresa i la fam.
Entre els seus adversaris, el poderos lobby dels productors de soja, contraris a l’augment d’impostos.
A Cristina, (la gent la crida pel seu nom) se l’odia o se l’estima. El seu mandat acabà amb una alta inflació i un alt dèficit de l’estat, amb tantes crítiques com aprovacions.
El seu successor, el president Macri, acabat d’arribar, fa saber que desfarà el que les i els seus predecessors han construït, optant per un neoliberisme ortodox i ferotge, darrere de la modernitat. I decideix pagar gairebé totalment els qüestionats “fons voltors”, acomiadar 120.000 funcionaris públics, augmentar el preu del transport. En tres mesos, ja sembla acabar-se la lluna de mel del nou president amb la ciutadania oberta a la innovació.
Michelle Bachelet
A Xile, Michelle Bachelet apareix com la més qualificada per esquivar amb habilitat els vaivens polítics. Va acabar el seu primer mandat el 2009 amb un índex d’aprovació del 80%, i va ser elogiada internacionalment per haver practicat una política de consens social, just en la tempesta de la crisi financera mundial.
Els alts preus del coure, principal matèria primera de Xile, permeten certa abundància, però Bachelet opta per mantenir un superàvit fiscal. Despenalitza l’avortament i és sensible a la problemàtica de la dona, havent dirigit per un temps ONU Dona.
Les crítiques li venen dels i les estudiants, que demanen transformar el sistema escolàstic massa elitista, i dels grups socials que no se senten prou escoltats, com a indígenes i ecologistes.
En unes declaracions emeses a Itàlia l’any passat, Bachelet reconeix que cal apostar a una societat més inclusiva, per això està aplicant una reforma fiscal més equitativa i una reforma de la universitat, per afavorir l’accés als pobres. S’ha sentit dolguda, afirma, quan a Xile s’han descobert casos de corrupció en el seu govern, i fins el seu fill ha aprofitat de la seva parentiu per obtenir un gran préstec.
Per això aclareix que té una agenda de transparència que preveu l’augment de penes per als corruptes.
Tres dones
Podem dir que aquestes tres dones amb les seves diferents personalitats i estils han acceptat, amb encerts i desencerts, el desafiament de “modernitzar amb equitat” els seus països, marcats per alts índexs de pobresa i desigualtat, en un context internacional on els “poders forts”, com bancs, multinacionals etc. condicionen de manera aclaparadora les polítiques locals que tracten de diferenciar-se, i determinen el destí real dels pobles.
Un exemple d’això són les negociacions secretes del TTIP, el Tractat de Lliure Comerç entre Estats Units i Unió Europea, que podria tenir, en cas de ser aprovat, més poder que les lleis locals.
La qüestió moral, a més, és crucial tant en el Sud com en el Nord del món, per les col·lisions entre política i business, que poden superar les bones intencions inicials dels mandataris i mandatàries.
Per això cal que la ciutadania mantingui un paper actiu i vigili estretament la classe política, qualsevulla que sigui la seva inspiració ideològica.
