OPINIÓ
La paraula “blanquejar” no m’agrada perquè en massa ocasions amaga sentits perversos. Per això prefereixo parlar de normalitzar les situacions que resulten doloroses o, com a mínim, estranyes.
Per normalitzar alguna cosa hem de deixar de veure-ho com estrany o diferent i donar-li la pàtina de normalitat adequada. És el cas de Plácido Domingo i les seves denúncies (recordem que són 20 dones) d’assetjament sexual a Amèrica del Nord. Mentre allà se li ha posat al seu lloc creient els testimonis d’aquestes vint dones, quan ha arribat a la vella Europa tot són privilegis i felicitacions. Així, un dels principals diaris d’aquest país en l’entrevista que se li va realitzar, va ajudar a normalitzar la seva veritat, ajudant a qüestionar les veus de les dones que el van denunciar.
L’assetjament sexual no té a veure només amb el desig sexual, té a veure amb el poder. I en cada ocasió que una dona és assetjada és una clara manifestació de poder. I cada vegada que es qüestiona la veu d’una dona, el poder del patriarcat s’engrandeix.
Amb la seva contractació, la Generalitat Valenciana ha insultat a aquestes vint dones assetjades i a les que, possiblement per pors, van patir els seus assetjaments i no l’han denunciat. La Generalitat Valenciana i aquelles institucions que l’estan contractant, li estan donant ales a la seva veu masculina i privilegiada en detriment de les de les veritables víctimes: les dones assetjades per ell.
Ningú qüestiona que sigui un gran artista, però no ens podem amagar darrere de l’art per justificar qualsevol tipus de vexació a les dones.
El moviment Me Too ha vingut per quedar-se i desemmascarar als que creient-se impunes per la seva posició, van pensar que, des d’aquesta posició privilegiada podien agredir, assetjar o violar a les dones que desitgessin. Com el cas que ens ocupa. I donar-li veu als assetjadors, encara que siguin presumptes, és aprofundir en les violències masclistes que patim les dones només per ser-ho. Negar l’existència d’aquest tipus de violències específiques és, senzillament, negar la realitat d’infinitat de dones que les pateixen cada dia. I, per tant, normalitzar les situacions de desigualtats que es pateixen amb cada assetjament verbal, físic o qualsevol agressió.
Amb l’entrevista realitzada al divo i la seva publicitat en els grans mitjans de comunicació, així com amb la seva contractació per part de la Generalitat Valenciana, clarament es normalitza la situació d’assetjament per part dels que creuen que segueixen tenint el poder sobres els cossos i les vides de les dones i, a més es compta amb la inestimable suma de veus femenines que els aplaudeixen, deixant així en un major grau de vulnerabilitat a les veritables víctimes.
Els grans mitjans de comunicació haurien de revisar els seus codis deontològics amb el que a violències masclistes es refereix, ja que més enllà de ser un servei públic o ser una empresa, està en joc la vida de moltes dones.
Normalitzar aquestes actituds violentes cap a les dones comporta que les seves veus, les de les dones, estiguin sempre a priori, qüestionades i aquestes situacions poden, fins i tot, acabar amb les seves vides.
Normalitzar aquest tipus de violències masclistes és donar ales al patriarcat més violent i assassí, provingui est d’on provingui.
Normalitzar veus d’agressors siguin qui siguin, és culpabilitzar immediatament a les dones víctimes de les seves pròpies situacions i, per tant justificar els agressors.
Molt s’ha de caminar encara perquè els grans mitjans de comunicació aprenguin aquestes senzilles bases que poden acabar salvant vides.
Despatriarcalizar la justícia, fer molta pedagogia i coeducar des de la més tendra infància a les nostres criatures són, des del meu punt de vist, elements que s’han de tenir en compte perquè no es repeteixin situacions com les viscudes per aquestes vint dones que han denunciat a Domingo.
I també i sobretot cal aprendre a creure els seus relats de víctimes i qüestionar la veu de qui segueix creient que per la seva posició ho pot tenir tot i a totes.
Comencem a veure com gràcies al Me Too, hi ha tot un univers d’agressors que són coneguts però pensaven que en el seu poder estava la seva impunitat.
El feminisme i, per extensió el Me Too han arribat per quedar-se i desmantellar poc a poc els privilegis patriarcals.
