Friday 29 March 2024

Friday 29 March 2024

Compartir

Tarannà

 

OPINIÓ

De vegades, qui tenim com a professió “comunicar”, som qui menys podem dir allò que volem. No és el meu cas. Jo no treballo per a un mitjà de comunicació generalista. Tampoc sóc una personatge pública, per molt que li digués la meva àvia als 4 anys que el que volia ser jo quan gran, era “ser famosa”. No m’hi he mirat prou.

 

 

 

tarannà

 

Em refereixo als qui fan opinió des dels mitjans. Aquestes persones poques vegades són ocells lliures, perquè del que surti de les seves boques o tecles, depèn el que se serveix a les seves taules o el tipus de sostre que els cobreix. Hi ha molt poques i pocs periodistes que es guanyin d’una o una altra manera en els mitjans “generalistes” el poder “explicar la seva”, perquè els hi costin o no llibertats o capacitats adquisitives. Aquests poques i pocs professionals tenen una opció real de triar temes, perspectives de tractament de la informació, extensió, etc.

Avui, malgrat que “no soc ningú”, m’agradariaexplicar” la meva apreciació sobre el dia de l’amor. Sí. Vull opinar com si fos important, com si el meu missatge arribés a milers de persones en parlar del “dia del amor”… a Catalunya. Avui, vull opinar com si les meves paraules signifiquessin alguna cosa.

És el 23 d’abril dia de llibres i roses, símbols de la cultura i de l’amor. En aquesta jornada, exquisida pel que implica, que li dóna àmpliament l’esquena a herències ianquis, la cultura catalana es reivindica.

 

 

definición Tarannà

 

 

Sí; és el dia dels enamorats i de les enamorades, i és per això que des d’abans que els reis de Castella aconseguissin el continent que em va veure néixer, es regala una rosa vermella a la dona estimada. (perquè després es digui que ser català o catalana és sinònim de fredor i recel en les relacions que manté). Des dels anys 30 (del segle passat) s’adopta la tradició de regalar un llibre als homes, en unir també el dia del llibre.

El meu primer Sant Jordi a Catalunya em va fer decidir que volia continuar vivint en aquesta terra, tan plena de matisos i tan marcada per uns assumptes tan seriosos com el “saber estar” de la majoria de persones d’aquestes terres.

El poc o nul amor per l’ostentació, la parla plena de matisos en vocals i consonants que a algunes persones de la resta de la península semblen ferir els timpans, em van enamorar des dels primers temps. Hi ha una sobrietat que s’olora fins i tot en la pol·lució que cobreix Barcelona. Dic “sobrietat”, perquè clar, usualment ho compares amb el que coneixes, i el més proper que tinc en aquests moments és Espanya. Que puc dir.

Però aquesta actitud flegmàtica, incisiva i irònica davant la vida, diplomàtica, sempre veient l’oportunitat en tota empresa que es pretengui dur a terme, de vegades m’entristeix. I ho dic seriosament: sembla una dicotomia que una persona que viu on vol viure, s’afligeixi d’alló que està passant a la seva terra. Però si. Fa mal d’amor.

He vist l’especulació, la pobresa rere les parets de cèntrics barris, amagada per un comerç, un turisme frenètic, que atreu tothom. M’entristeix saber que grups xenòfobs nacionalistes corrin rere el migrant que, tal com jo ho vaig fer una vegada, es va traslladar a aquestes terres a viure la vida que esperava li corresponia.

M’entristeix que se li perdoni el robatori i ocultació a famílies de la burgesia catalana, perquè en el passat han fet molt per Catalunya, i que no s’equiparin els seus delictes al de la resta de delinqüents i estafadors de tot Espanya, pel només fet de mostrar-se defensors de l’esperit de país que construeix aCatalunya, que la manté viva i diferent de la resta. Semblés que els seus delictes no són del tot punibles perquè…“són dels nostres”.

M’entristeix que els nacionalismes vencin i clavin banderes en grups proletaris, i em fan mal les vísceres perquè l’educació de qualitat és un luxe de qui pot accedir a la privada, i que al costat de la salut i de l’habitatge, siguin els grans “petits detalls” oblidats de les noves figures polítiques i socials amants de Catalunya com a país, com nació. M’indigesta que el fer una Catalunya independent, costi la dignitat de moltes persones davant del flagell de l’oblit. Em deprimeix que la necessitat diària es vegi invisibilitzada per la perspectiva d’un futur com a país.

De vegades, se’ns oblida que els països els formem persones i no empreses o bancs que financen candidatures.

Crec que Sant Jordi (sant també del meu estimat germà), és la festa amb nom catòlic més fantàstica, bonica, agnòstica i conseqüent amb una identitat de país que mai no he vist en cap altre lloc. Durant aquest dia no hi ha cervesa, ni vi, ni bous, ni estocades, ni mantellines pels carrers: només llibres i roses, lletres i fragàncies, que et conviden a pensar en els teus éssers estimats, regalant el més essencial, el més viu i transmissible d’un poble, d’un país: cultura. “Educació, educació, educació”, tal com ho va assenyalar Ambedkar, i amb el que combreguen eminències en humanitat com Emilio Lledó i periodistes compromesos, almenys amb les seves paraules, com el que diu ser el meu cap.

Quan es camina any rere any pels carrers de Catalunya olorant les essències d’aquest país, d’aquest poble la voluntat de ferro del qual li ha permès sobreviure a l’aixafament dels qui conquereixen per una o una altra via, no deixo de pensar en les incongruències que en dies com aquests ens unissin fins i tot la medul·la, i que la mateixa idea de país pugui dividir tant i esclavitzar tantes persones davant dels axiomes del poder. Aquesta vegada, exercit pels nostres propis vots o abandó.

A això, com a vella nova catalana que sóc, jo l’anomeno el “tarannà”. Jo també el porto incorporat, perquè sento amor per aquest país, que es vesteix de roses, lletres i estelades i que em dol, perquè no hi ha res que faci més mal que l’estimar i que no et corresponguin.

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Fabiola Llanos

Fabiola Llanos

Ecofeminista. Periodista i comunicadora social xilena / catalana. Especialitzada en imatge, arts gràfiques, producció audiovisual, neurolingüística i drets de les dones. Vaig parir La Periòdica. Co fundadora de La Independent.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Projecte RPA (Reconeixement, Perdó i Abolició)

OPINIÓ per Dolors Reguant, antropòloga i escriptora L’associació GEA (Grup d’Estudis Antropològics) dedicada a analitzar...

Pressupost del Govern: Davallada del 55% del pressupost de Cooperació

Les ONG denuncien que amb el 5% del que el Govern deixarà d’ingressar pel nou...

Argentina: 10 anys del segrest de Marita Verón

   El Consejo Nacional de las Mujeres de Argentina fa l’acompanyament a la petició de Justícia perquè...