OPINIÓ
Fa uns anys ja vaig escriure sobre aquest tema, però hi ha coses que, pel que sembla, no canvien.
Fa unes setmanes vaig tenir un incident amb una dona a la qual conec de fa anys i la veritat és que vaig arribar a enfadar-me, encara que crec que ella no se’n va adonar l’assumpte.
No vaig a relatar el que va passar per que forma part de la nostra relació, però no és la primera vegada que passa. I jo que vinc d’un moment personal complicat, ja que em vaig ressentir més si cap.
Vaig estar reflexionant sobre el tema de la sororitat i vaig arribar a la mateixa conclusió que fa un parell d’anys: Sororitat si, però amb certs límits. En nom de la sororitat no puc, ni vull permetre alterar-me fins al punt de perdre la salut emocional i, per extensió la física perquè sóc de fàcil somatització.
En aquesta ocasió va ser aquesta dona, però hi ha hagut altres moments amb altres dones que fins i tot estimo molt, però per atendre les seves necessitats, m’oblido de vegades de les meves pròpies. I amb això no vull dir de mi mateixa que sigui una persona excel·lent, senzillament que de vegades, com suposo que ens passa a tothom ens oblidem de les nostres pròpies necessitats i prioritats per atendre a altres persones.
A mi, potser per ser feminista radical que busca arrencar el problema del patriarcat d’arrel i a més ser coherent, em passa especialment amb algunes dones. I quan descobreixo que, de nou he anteposat les seves necessitats o desitjos i noto com em veig “embolicada” en situacions no desitjades em sento malament, perquè no he estat acurada amb mi, perquè en realitat no desitjava fer allò que puga estar fent.
Tinc una gran amiga i mestra, Fran, que la vida va posar en la meva vida fa uns tretze anys que de vegades em recorda “Les amigues són amigues sempre, però poden, i de fet moltes vegades arriben a ser molt petardes, però són amigues”. I té tota la raó de món. Les amigues són amigues malgrat els “petardejos” que puguin tenir. Amb un matís, que aquests “petardejos” no s’emporten la salut emocional per davant. Perquè en aquest cas més que amigues són altra cosa que no sé encara com definir.
La sororitat implica ajuda i reconeixements mutus. Però, precisament en aquesta part mútua, rau el qual es puga practicar veritable i sincerament la sororitat.
Estem en un moment social molt complicat, on preval el desig sobre el dret, el “jo” sobre el “nosaltres i nosaltres” i això, a part de produir-me tristesa em dona la sensació que ens estem convertint en una mena de criatures malcriades que ho volem tot i ja. Sense lluita col·lectiva, sense solidaritat ni empatia amb la resta de les persones.
Mai, ni en cap àmbit s’ha aconseguit res des de l’individualisme. Sense lluites col·lectives i solidàries no hi ha horitzons de millora en les nostres qualitats de vida com a dones, malgrat les diferències que puguem tenir.
Però el pacte de sororitat, pel que sembla s’ha dissolt basant-se l’individualisme que, al seu torn, es basa en el discurs del desig i de la diversitat.
El feminisme, des del meu punt de vista ha de ser sóric, però també empàtic i amb límits, si ha d’afectar la salut emocional i fins i tot física. El respecte a la diversitat em sembla fantàstic, però sempre que no encobreixi que els desitjos siguin més importants que els drets ja aconseguits.
I estem en un punt crucial per a ser sòriques i empàtiques, però també fortes personalment i col·lectivament per mantenir els drets que les nostres antecessores van guanyar perquè nosaltres els gaudíssim.
Aprendre a dir No a les peticions d’una altra dona perquè et pot afectar emocional i físicament és permissible.
Encara més, és desitjable per seguir fent el que creus que has de fer. És possible que l’altra dona afectada i sota el paraigua de la sororitat no entengui aquest No. Però els límits els marca cadascuna de nosaltres, per poder continuar amb una lluita on, l’objectiu comú, ha de ser l’enderrocament del patriarcat i, per tant, aplegar una igualtat absoluta de drets i oportunitats entre totes les dones i homes del món.
No perdem de vista que el moviment feminista és universalista i per tant busca la igualtat entre dones i homes del món amb drets consolidats que sempre, sempre han d’estar per sobre dels desitjos personals.
Per tant i com diu el nom de l’article, sororitat sempre, però amb certs límits que ens han de protegir la nostra pròpia salut per continuar en la lluita col·lectiva.
