Encara que aviat es publicarà el seu llibre pòstum al gran humanista Umberto Eco, el recordarem pel seu llibre Numero Zero (2015), la més aguda i profunda crítica al mal periodisme. Perdre a aquest escriptor, filòleg, filòsof, columnista sense aturador ha estat un gran cop.
Un dia vaig viatjar a Milà només per conèixer el lloc on anava a tallar-se els cabells.Vaig somiar en trobar el seu escriptori a la Universitat de Milà i em vaig asseure a les galeries esperant veure’l passar.
Va ser el Pèndol de Foucault el que em va fer ser aficionada seva, tot i que la seva més reeixida novel·la va ser El nom de la Rosa, però les seves reflexions per entendre Europa són a A pas de Cranc i en el seu mig centenar d’assajos sobre fets i successos conjunturals; vaig quedar convençuda, en acabar Número Zero, que ens havia ofert una càtedra permanent de comunicació, llenguatge, crítica intel·ligent i periodisme; això a través dels seus erudits escrits, la seva evident capacitat de recerca i el seu enorme compromís amb la humanitat.
Jo havia calculat escriure aquesta setmana de Número Zero. Crec que el periodisme, en si mateix, per les seves tècniques, el seu ofici, és una professió socialment útil. No cal agregar-li una “militància”, fer bon periodisme pot ser un pont de comunicació, pot ser una porta d’entrada a fets insospitats, pot constituir un referent segur sobre un fenomen i pot ser una font de riquesa històrica fenomenal.
Quin és el problema? Equivocar el camí. O ser indiferent a fets com el plantejat en Número Zero. En aquesta novel·la Eco planteja una trama, una història referida a un negociant de la comunicació. Aquest personatge fa servir com Cercavides suposades històries, molta prospectiva política i anuncia que aquestes històries les traurà a la llum, quan neixi un nou diari; contracta un fenomenal erudit, només que no és un buròcrata del periodisme, sinó un individu que als 50 anys, per la seva capacitat d’anàlisi i imaginació aconsegueix avançar-se a la realitat, pot albirar esdeveniments i servir a un polític que busca espantar moltes persones.
Amb aquestes informacions grogues; desqualificacions i acusacions, aconsegueix que polítics, empresaris i altres, el vulguin fer callar amb diners, el comerciant farà un negoci rodó.
Lamentablement no és ciència ficció. Succeeix. Aquest llibre em va inspirar per parlar de periodisme, de comunicació, en un moment de Mèxic on molts mitjans, i periodistes viuen de la notícia negativa, de la mort, la sang i el feminicidi, com a plataforma empresarial. No veig on hi ha periodisme de gènere, no el trobo.
Aquest tipus de periodisme, sense saber-ho o sabent-ho ?, ajuda a mitigar la indignació, o treu només l’enuig, ajuda a evitar el veritable esgotament social, viu de mitges veritats i mitges mentides.
Fa molts anys, Bertha Hiriart, Norma Valle i Ana María Amado van escriure l’ABC del periodisme no sexista, una joia que va ser pedra de toc per a les grans emprenedores de la comunicació feminista. En aquest llibre s’argumenta perfectament una veritat: la invisibilitat de les dones en el fet noticiós; es deia que si algú arribés a la terra, per exemple, un marcià, diria ràpidament, que a la terra només hi ha homes, perquè nomenar les dones, fa pocs anys, era impensable.
Avui també. Les dones estan nomenades només com assassinades, ja no es parla de les violentades ni es parla de les seves creacions, menys encara se les troba protestant amb força, només es parla d’elles en espais inerts, se les veu en silenci desesperades, vulnerabilitzades i aguantant totes les formes d’opressió. Mai triomfants, com les treballadores de la llar que aquesta setmana van aconseguir el registre del seu sindicat, la nota negativa és que es va trigar molt, és pot ser perqué les autoritats són dolentes i porques?. La felicitat d’aquestes dones, no es veurà apuntalada per l’aplaudiment, mentre només hi hagi commiseració, per cert, clarament classista i discriminatòria.
Igual succeeix amb l’ardu treball d’unes quantes per aconseguir de les autoritats en un litigi alguna cosa favorable. Llavors es parla també en negatiu; pitjor quan s’examinen les diferències, per exemple laborals.
En fi, la dissecció d’un periodisme no humanista, que no veu a les persones d’un país, on es lluita i treballa en molts fronts; on s’aconsegueixen milionàries tones de flors per exportar; on les dones superen en nombre als homes en doctorat a les universitats; on no es veuen els experiments científics que ens donaran llum sobre algunes malalties; on les dones que són feliçes són enfosquides, no hi ha esperança i sense ella, no hi haurà revolució, ni canvi.
El discurs és tan fosc i sense esperança, que només serveix per fer breus xantatges. Per demanar sota la taula ajuda a un emprenedor projecte de “denúncia” i no hi ha creativitat ni mirada ni horitzó, hi ha, això sí, manipulació.
Ningú amb una mica de capa podria dir que les mexicanes hem trobat el camí cap a la nostra llibertat. No, aquest camí es troba molt lluny; mil 800 assassinades a l’any, no és una mentida. El que vull dir dir és que perquè les vides d’aquestes 1.800 dones es reivindiquin, cal buscar camins menys estrets. Un performance, una cançó, una campanya amb flors i música per portar-les aquí, una mirada abraçadora que expliqui el procés de la discriminació fins a l’assassinat; una llista on són exigibles els drets, un manual per aprendre a enfrontar-se als judicis.
No en tinc prou amb la denúncia. Aquesta atordeix les meves orelles. Més de quatre dècades fa que vam iniciar la comprensió de com la violència contra les dones és l’expressió més nítida del patriarcat. Hem de ensenyar-la, aprofundir-la, dir-la de mil colors, no només amb sang. La sang no em porta a cap lloc.
No a la pura desqualificació, necessito un periodisme que investigui, que testimoniï, que reveli com funcionen els jutjats, no em digui que el govern, una cosa tan abstracta com incompleta, en té la culpa; necessito que em digui com s’ensenya civisme a l’escola secundària; que m’expliqui com una anomenada periodista democràtica, escriu un llibre horrible sobre la vida de relació de diverses parelles de la vida política i no m’expliqui res del patriarcat o una altra súper democràta posi en els seus portals el cos nu o sagnant de les dones assassinades.
Necessito una altra cosa. Un nou manual de periodisme que ens ensenyi a mirar la realitat i tots els seus contorns. Que m’ajudi a descobrir la frescor d’una atleta, la capacitat d’una matemàtica, que m’expliqui la història de triomf de la primera metgessa mexicana i no em deixi d’explicar la corrupció en un jutjat. Això necessita el periodisme , que el camí sigui el de retre comptes a la societat, a tota la societat.
Una altra cosa. Tot això és producte del meu Facebook on totes les notes negatives, ni qui les vegi, ni les soses, superficials, ximples o, també humanes, l’amor, la foto bella d’una nena feliç o d’un casament, són molt més vistes que la denúncia.
I és clar! la premsa groga aquesta sí que té audiència.
En fi, apunts de periodisme, aquell que ens fa falta i que necessitem, equilibrat, plural, professional, investigat, atent a les tasques de les dones, el que ens les pot mostrar humanes, assertives, equivocades, perdudes, alegres, indignades, treballadores, intel·ligents o mediocres, però que no només em parli de les seves desgràcies, sinó de les seves troballes i els seus horitzons.
Estic amb la frase d’Umberto Eco, “Els perdedors i els autodidactes sempre saben molt més que els guanyadors. Si vols guanyar, has de concentrar-te en un sol objectiu, i més et val no perdre el temps en saber més: el plaer de l’erudició està reservat als perdedors … “
