OPINIÓ
Parlar de violència de gènere és una manera una mica tramposa de nomenar un fenomen que pateixen de manera molt majoritària les dones.
Persistir en dir-ho així en els mitjans de comunicació, indueix un fals missatge d’igualtat entre homes i dones perquè suggereix que els dos gèneres pateixen la violència. Fins i tot no falten les veus de dones que defensen que els homes també són maltractats. No ho negaré, però el maltractament en tot cas quan es dirigeix a un home és més un maltractament psicològic, perquè estadísticament es coneixen molt pocs casos on la violència contra un home en l’àmbit domèstic hagi acabat en assassinat. Alguns d’aquests casos ho han estat en defensa pròpia o per afartament de patir maltractaments i témer pels propis fills que no només són espectadors sinó víctimes. En canvi, aquest final de la violència contra les dones és un fet tristament freqüent.
Hi ha factors socials que alimenten la violència dels homes, d’alguna manera la disculpen, quan no l’avalen. Aquesta violència és masclista. Les falses creences que els homes són naturalment violents, que són així per consum d’alcohol, que tenen baixa autoestima, que han patit violència cap a ells mateixos, que tenen problemes psíquics, que són malalts, que no es poden controlar, són algunes de les més freqüents que componen l’imaginari social respecte a aquest fenomen.
La naturalització de la violència masculina és el resultat ideològic de la jerarquia de gènere que col·loca l’home en un lloc de privilegi enfront de la dona a qui desvaloritza d’alguna manera i sobretot, li nega el seu caràcter de subjecte desitjant, excepte quan els seus afanys es dediquen a la cura i al servei d’altres. Totes les falses creences que he esmentat tenen en comú la disculpa cap al comportament masculí violent, buscant la responsabilitat dels seus actes fora del subjecte que els comet.
Per exemple, si la seva violència es justifica per l’alcohol, s’oblida que l’alcohol per si mateix no inventa res que ja no estigui present abans del seu consum en els impulsos, emocions, sentiments del subjecte. L’únic que fa l’alcohol és alliberar les traves que els frenen. Un home que pega no pega perquè ha begut, beu per poder fer-ho sense culpa. Presenciant grups terapèutics d’homes violents, aquests han arribat a reconèixer que les mateixes excuses que es donaven a si mateixos per justificar els seus actes, no eren suficients com a causa i començaven a sospitar que hi havia alguna cosa que se’ls disparava que no tenia relació amb circumstàncies ocasionals. A més si en els processos judicials, l’alcohol és sinó un eximent si un element que redueix la culpa del fet, per què es considera un agreujant en els accidents de trànsit?
Quan s’invoca com a causa la dificultat de controlar-se com una cosa específicament masculina, s’està naturalitzant la violència com una cosa pròpia del caràcter masculí que s’assenta en qüestions biològiques, genètiques, hormonals. Però un home que pega sap molt bé quan pot fer-ho i amb qui. De fet no es descontrolen amb qui perceben que és més fort que ells o té més poder, o quan els interessa donar una altra imatge de si mateixos. Hi ha homes d’aparença normal, fins i tot amables o seductors socialment, que ningú creuria que poden ser brutals a casa.
¿Baixa autoestima? No tots els casos, hi ha alguns que la seva autoestima la tenen ben alta, encara que exposada a la fragilitat perquè depenen del reconeixement que els faci sentir executors que han de ser obeïts. Quan les seves dones deixen de ser submises més que considerar-lo com un canvi de posició subjectiva que les porta a voler defensar un dret a desitjar alguna cosa per i per a si mateixes, el senten com una provocació i se senten justificats a exercir violència per restituir la relació de poder anterior que senten amenaçada. No tots els homes maltractats esdevenen maltractadors, alguns d’ells es rebel·len contra aquesta marca i lluiten per no repetir el mateix. Res és tan mecànicament causal en el subjecte humà. Hi ha una responsabilitat ètica pels propis actes que és ineludible.
La nostra societat encara té un deute pendent cap a les dones en molts àmbits i prendre mesures de prevenció de la violència partint de la base del reconeixement del dret a la igualtat cívica, moral i jurídica que mereixen les dones. Això implica molt més que la formació en perspectiva de gènere dels especialistes que hi intervenen. Educar afavorint la coeducació a les escoles, que dit sigui de passada, contribuiria a disminuir el bulling que es dirigeix cap als més febles, privilegiant missatges que desqualifiquin les actituds violentes el rerefons és sexista i penalitzant a aquells que les afavoreixin. Intervenir seriosament en l’àmbit de la publicitat censurant i penalitzant els continguts sexistes desvalorizants, o violents contra les dones, com per exemple, publicitats que suggereixen atropellament, violació, premis en els vídeo jocs quan s’elimina a dones embarassades, discapacitades o subjectes marginals.
En l’àmbit penal, cal formar als jutges amb una mirada de gènere per evitar sentències aberrants en casos de maltractament o de custòdia pels fills en casos de divorcis contenciosos que afavoreixen a qui no deuen per desconeixement prejuicios de realitats familiars. En l’àmbit sanitari, cal destinar més recursos públics a la creació de centres específics d’atenció per promoure teràpies eficaces que intentin solucionar les causes de la violència promovent un canvi en la subjectivitat dels implicats.
Més enllà de la retòrica del discurs políticament correcte, obres són amors.
