“L’esport és l’àmbit que més discrimina la dona”. La demolidora conclusió pertany a Matilde Fontecha, especialista en igualtat en l’esport, doctora en Filosofia i Llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport.
En el seu recent llibre “El deporte se instala en las cavernas de la igualdad”, Matilde Fontecha afirma que l’esport mediàtic és “una de les grans bases del patriarcat”.
Partint d’aquesta idea de Fontecha i assumint que el periodisme quan parla d’esport mostra la seva cara més discriminatòria, a l’Agencia Comunicación y Género repassem què es pot fer per a una comunicació esportiva igualitària, responsable i amb perspectiva de gènere.
En realitat el que es pot i s’ha de fer és fàcil. Està plasmat en nombroses guies de bones pràctiques periodístiques i en els documents que recullen suggeriments i recomanacions per al tractament d’esport i dona en els mitjans de comunicació. N’hi hauria prou amb seguir aquests decàlegs del Consejo Superior de Deportes (CSD), Emakunde (Institut Basc de la Dona) o el Consejo Audiovisual de Andalucía. N’hi hauria prou, però no es fa. Al final són suggeriments, recomanacions … i els mitjans de titularitat privada esgrimeixen l’autoregulació per poder disposar lliurement dels seus continguts i enfocaments.
Prenent com a exemple algunes de les notícies més sexistes dels últims mesos vegem com s’incompleixen els decàlegs periodístics de bona praxi d’informacions esportives.
L’exemple més clar i descarat de comunicació sexista en l’esport és la utilització del cos de les esportistes com a reclam informatiu. La fotogaleria d’El Mundo “Buenorras internacionales en los Juegos Olímpicos de Río” es va fer viral i la pressió externa va fer que el titular es canviés al també desafortunat “La lista de atletas olímpicamente atractivas”. El canvi de titular no es va traduir en un canvi de contingut … Ni d’enfocament.
Les fotogaleries de dones esportistes en què es destaquen els seus atributs físics i no els seus mèrits esportius se segueixen succeint. Exemple d’això és “6 razones para seguir el fútbol femenino norteamericano”. El problema? Que les raons no són esportives. El titular és aparentment innocu i ens hem de fixar en la seva petita entradeta per conèixer el veritable motiu del fotorrelato: “Talentosas y muy bellas; así son las futbolistas en América del Norte”.
La guia del CSD al·ludeix expressament a aquesta qüestió: “La notícia s’ha de centrar en els èxits o esdeveniments esportius sense desviar l’atenció cap al físic de la participants. S’evitarà utilitzar referències sexistes al físic o l’ús d’estereotips degradants”. La recomanació, malgrat ser laxa, s’incompleix de manera sistemàtica.
D’altra banda ens trobem amb les informacions que representen a la dona en un estatut vicari i fan referència a la seva vida personal o professional. En els Jocs de Rio la nedadora hongaresa Hosszu va batre el rècord del món de 400 metres estils “gràcies el seu marit”, que és el seu entrenador. Ella era la que es tirava a la piscina i nedava més ràpid que les seves contrincants, però segons el periodista de la NBC que va deixar anar la perla el mèrit era del seu marit, que l’animava des de la grada.
Si això passa amb les dones esportistes la situació no millora quan la situació és a la inversa. Fa unes setmanes el futbolista Fernando Torres, va patir durant un partit un fort cop al cap que el va tenir inconscient durant uns minuts i pel qual va haver de passar una nit en observació. L’endemà un perfil destacava la figura de la seva dona com “Olalla, la escudera fiel de Torres desde hace 14 años”.
Al final, sigui la dona la esportista o la parella d’un esportista rep el mateix tractament: el de mer apèndix de l’home malgrat que el CSD adverteix que s’ha de “evitar esmentar gratuïtament relacions familiars quan la notícia fa referència a una esportista i no és rellevant per al tema; molt menys confiar el protagonisme dels seus èxits a l’esforç i al suport de qualsevol familiar”.
El ciclista Peter Sagan i la seva celebració al podi.
Finalment parlarem d’un altre estereotip que no per menys conegut o directe és menys discriminatori. Són les referències sexistes que en informacions de dones esportistes destaquen els aspectes de rivalitat de les dones i entre dones, representant-les com inferiors i menys racionals que els homes per la seva falta de professionalitat i de control.
En els últims dies els mitjans han destacat la discussió que la tennista Garbiñe Muguruza va tenir amb el seu entrenador destacant que ella “perdió los nervios” i que “tras recuperar la calma” va guanyar el seu següent partit d’una forma molt més còmoda i folgada. Hauria estat el tractament informatiu el mateix si el tennista fos un home? O s’hauria destacat la seva virilitat, coratge i tenacitat per justificar la seva discussió amb el seu entrenador?
Fent-se ressò d’aquesta situació, Isabel Mastrodoménico, directora de l’ Agencia Comunicación y Género, va posar en relleu en el seu article “El machismo en los medios no es cosa de ‘Juegos’ la importància d’incorporar una comunicació amb perspectiva de gènere que creï noves estratègies per narrar la realitat. Els que hi treballen no poden seguir fent oïdes sordes; o inclouen la perspectiva de gènere en el seu quefer o seguiran rebent la reprovació social i el seu rebuig.
