Entrevistem Tània Verge, politòloga, professora universitària i una de les acadèmiques de referència en temes de gènere i igualtat.
Recentment ha assolit la càtedra del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Té, també, un perfil activista important en diferents espais feministes i independentistes.
No deu haver set un camí fàcil
No vaig fer una carrera directe de la llicenciatura al doctorat, de fet no era l’àmbit acadèmic el que em cridava l’atenció. Vaig fer un màster relacionat amb temes de cooperació al desenvolupament i com la vida és tot allò que et passa mentre fas altres plans, em va sortir l’oportunitat de col·laborar amb un Centre d’Estudis d’Amèrica Llatina.
Un cop vaig començar això vaig veure que hi havia un programa de doctorat en Amèrica Llatina i vaig començar fent el doctorat sobre Amèrica Llatina i vaig acabar centrant-me en partits polítics i un dels àmbits que analitzava tenia a veure amb gènere, bàsicament amb la representació a les institucions, com s’havia assolit l’increment la representació de les dones a l’interior de l’organització però també en les llistes electorals.
I parlant amb les dones de diferents partits era clar que el que hi havia de fons eren les relacions de poder amb els partits, com el gènere constitueix totes les pràctiques, les dinàmiques d’interacció. Vaig començar a desenvolupar una línia de recerca i podia desenvolupar els meus interessos feministes amb la recerca des de l’àmbit acadèmic però em vaig trobar amb instàncies de masclisme acadèmic, per exemple la tesi va ser publicada com a llibre i un dels revisors del llibre em va suggerir que eliminés precisament el capítol que anava sobre la representació de les dones perquè era el que tenia menys interès i guanyaria espai pels altres capítols més substantius.
Participant en diferents seminaris em vaig anar trobant també diferents mostres d’aquest sexisme. Recordo uns seminaris sobre la reforma de la llei electoral espanyola, un catedràtic de Ciència Política després d’haver escoltat les diferents intervencions sobre els diferents models de llistes electorals hi havia el tema de les quotes de gènere, el catedràtic en qüestió quan va obrir el debat va considerar que no es tractava el tema de les quotes perquè no hi havia gaire a discutir, no era el més rellevant. Vaig haver d’ indicar-li que de totes les reformes que s’havien fet l’única que tenia probabilitats de ser implementada. En fi que em vaig anar trobant moltes vegades aquest sexisme acadèmic. Fins i tot en molts dels concursos que m’he presentat, en els primers concursos de la carrera acadèmica, no vaig amagar en que feia la recerca però no ho vaig posar a la primera línia: Estudis sobre representació política i sobre partits amb perspectiva de gènere cosa que ha sigut molt diferent actualment en la defensa de la càtedra, que ha tingut un component catàrtic perquè l’he defensat des de la ciència política feminista que implica tot aquest compromís per fer recerca per obtenir algun poder contribuir a transformar.
El teu treball dins la universitat va més enllà de la docència i la recerca, per exemple vas impulsar la Viquidones a la UPF
Des d’inicis del 2014 que sóc la directora de la Unitat d’Igualtat de la universitat i des d’allà hem intentat no només elaborar i desplegar el Pla d’Igualtat intern sinó també intentar obrir a la Universitat moviments socials, a altres col·lectius en l’organització d’activitats, portar els interessos i les reivindicacions dels col·lectius dins la universitat en format de xerrades, tallers o cursos però pensar també en quines actuacions, quines accions podem fer conjuntament i a vegades es tracta de facilitar l’espai o poder utilitzar els altaveus que té la universitat per poder reforçar aquestes activitats. I l’espai Viquidones ens hi encaixava moltíssim perquè l’objectiu era augmentar el nombre de dones editores de la Viquipèdia, corregir els biaixos de gènere que hi ha especialment en les biografies però també en totes aquelles temàtiques de gènere. Si la gran majoria de les persones que lluiten són homes han tingut menys interès i hi tenen ara una Viquipèdia amb uns gaps importants.
Ets una veu crítica, solvent, sense estridències. Les teves aportacions són contundents, incontestables.
Les acadèmiques que tenim un posicionament feminista clar, que estem en la nostra recerca, en la nostra docència des de les disciplines que sigui però des d’un posicionament clarament feminista no ens venem per res el que no som i quan ens venen a buscar saben amb que poden comptar i aquest compromís és insubornable.
Per col·laborar en una tasca ho fem des d’unes premisses concretes de poder analitzar aquestes relacions de poder, de desigualtat, els biaixos i proporcionar una sèrie de recomanacions que siguin coherents a la realitat que estem analitzant, el maquillatge en tot cas hauran de fer-ho a les institucions però no la nostra feina.
Hi ha una demanda creixent perquè és evident l’impacte que té el gènere en tots els àmbits d’actuació. Hi ha una necessitat creixent per part de les institucions d’identificar com poden incorporar la perspectiva de gènere i és molt positiu que s’estiguin deixant acompanyar de persones amb un posicionament feminista clarament explícit.
I treballar també amb les feministes de les organitzacions siguin representants electes o públics o sigui personal de l’administració. Això és clau per poder treballar per consolidar els projectes. Són experiències molt enriquidores.
La bretxa de gènere és gran, en què es fonamenta? Parles sovint de regles informals de gènere del patriarcat.
No és només la bretxa a nivell quantitatiu de presències i absències que trobem en l’àmbit universitari, aquesta canonada foradada: a mesura que avança la carrera trobem menys dones.
Ara mateix a Catalunya hi ha al voltant d’un 20 per cent de dones catedràtiques de manera agregada en el conjunt de disciplines. Però si mirem també l’àmbit polític aquesta piràmide també la trobem:quan més influent, més visibilitat té una posició més masculinitzada està. Però no és només la bretxa sinó com el gènere impregna totes les maneres de funcionar, tots els processos, totes les interaccions que es produeixen en qualsevol espai d’interacció social i les regles informals són molt interessants d’analitzar per què no estan escrites, no les trobarem.
No podem anar a buscar els estatuts d’un partit o el reglament de selecció de candidatures. Les hem de descobrir preguntant a la gent com funcionen les coses en el dia a dia, amb anàlisis etnogràfiques, visualitzant com interactuen les persones.
Algunes d’aquestes regles informals són normes, en tant que models ideals, per exemple hi ha un model ideal de què és ser un bon polític. Hi ha una sèrie de trets característics que s’atribueixen, fonamentats en la masculinitat. l’assertivitat, l’agressivitat ,en aquesta escenificació testosterònica en els debats parlamentaris o electorals. Això fa que les dones no encaixin en general, tampoc hi encaixen tots els homes, perquè està basat en aquesta masculinitat hegemònica que és molt excloent.
Hi ha unes regles informals respecte qui són els ocupants ideals de les institucions es tradueix en el fet de com s’organitzen els temps de les institucions. La vida política té uns tempos acabant, per exemple, plens municipals o del Parlament a les tantes del vespre; els partits organitzen actes o reunions i duren fins tard o els caps de setmana. S’està presuposant que les persones que es dediquen a la política tenen disponibilitat total per la política i que per tant tenen la intendència familiar resolta i és molt més probable que tingui la intendència familiar resolta un home que té una dona que està ocupant-se. És molt interessant, perquè és de les poques ocupacions on no hi ha el permís de maternitat o paternitat regulats, no hi ha reconeixement.
Tot són regles informals perquè estan basades en l’experiència vital de només una part de la població i això reprodueix dinàmiques excloents, en possibilitats de participar, en possibilitats d’influència, no hi ha prou amb ser-hi sinó també en com es distribueixen els càrrecs.
Aquesta segregació horitzontal en unes carteres que parcel·len els temes en més importants i els més secundaris, que són els relacionats amb la cura, amb les dones… en tots els espais podríem anar trobant una quantitat important d’aquestes regles informals que no estan escrites però són presents en la interacció entre els individus i que tenen marca de gènere.
No et cenyeixes a l’acadèmia, ets una activista constant: on són les dones o feministes per la independència, per exemple.
Ser feminista un posicionament vital, ets feminista arreu, primer ens definim com a feministes i després treballem en determinats àmbits en els quals volem transformar en l’àmbit de treball més immediat, en aquest cas les universitats. Això pot ser problemàtic per a algunes persones que creuen que la militància redueix l’objectivitat o afecta la qualitat científica dels estudis.
Forma part de grups del món acadèmic el fet d’ entendre que hi ha uns plantejaments o unes aproximacions que són les neutrals, les objectives i altres estan carregades de valors, quan, de fet, totes ho estàn perquè tot allò que no es consideri digne de ser investigat o que no es tinguin les eines per comvertir-ho en un camp rellevant d’estudi no es donarà gaire atenció, les preguntes seran diferents i per tant hi ha, també, un posicionament sobre quins temes importen i amb quantes i quines dades es treballa.
Més enllà d’això a mesura que passes més temps a la institució vas consolidant i cada vegada som més acadèmiques feministes, ens podem donar suport entre nosaltres i vindicar que treballem des d’aquí i ho fem amb qualitat en aquest àmbit. Joni Lovenduski, politòloga feminista britànica, diu «una bona ciència política feminista és simplement una bona política».
En altres àmbits d’activisme els resultats han estat diferents. Tinc activisme en l’àmbit independentista però concretament, en el cas de la Sindicatura Electoral conflueixen altres elements, el càrrec pel qual ens van nomenar tenia a veure amb l’expertesa acadèmica que ens demanaven per tal que poguessim vetllar per les garanties del referèndum de l’1 d’octubre i, per tant, la persecució a la Sindicatura és una vulneració de la llibertat acadèmica. Forma part d’aquesta vulneració de molts altres drets individuals i col·lectius que comporta la repressió al moviment sobiranista. El més normal és un retorn social, poder aportar els nostres coneixements en el funcionament de les institucions que habitualment estudiem, seria normal que puguem prestar aquest servei tenint en compte que són servidores i servidors públics. Nosaltres no erem amb la Sindicatura Electoral del món sobiranista sinó que vetllavem per les garanties electorals de tota la població que volia manifestar el que pensava sobre la forma de relació de Catalunya amb l’Estat espanyol.
