La pel·lícula Private Life, dirigida per Abbe Robinson (2009) va rebre el primer premi del Festival de Cinema fet per Dones (MUFEST), celebrat a Santiago de Compostel·la. El curt Gato encerrado, realitzat per Peque Varela l’any 2010, ha aconseguit dos premis en aquesta segona edició del Festival. En concret ha obtingut el segon premi, després de Private Life, de Abbe Robinson, i el Premi a la Millor Obra Original en gallec. El tercer premi va ser para Guerriller@s, un curt dirigit per Montse Pujantell (2010) i l’Esment Especial del jurat la va rebre Llits calents, dirigit per Lluc Güell i Paula Morelló (2010).
La segona edició d’aquest festival de cinema fet per dones, celebrat entre els dies 22 i 26 de febrer, ha rebut 60 pel·lícules a concurs, de les quals es van seleccionar 12 per ser avaluades pel jurat. Al marge de la competició, el públic, majoritàriament femení, ha pogut veure pel·lícules i documentals com Apash, os de fóra, de Cora Peña; Salir del armario a los 60, d’ Ana Isabel Muñoz, El camino hacia Gibara, de Sabela Pernas, Ladyfilmine, de Giulia Vallicelli i Mulheres da raia, de Diana Gonçalves. Gonçalves, juntament amb Ana Isabel Muñoz i Giulia Vallicelli, van participar en un debat de directores en el qual van exposar el difícil camí per produir, realitzar i distribuir pel·lícules al marge del circuit comercial. Sobre el feminisme al cinema, Vallicelli va assegurar que a Itàlia és un tema tabú i que personalment està interessada a fer pel·lícules que tractin de dones de la seva generació.
Es va recordar en el Festival de Cinema Fet per Dones de Galícia que només el 7 % de la producció total de pel·lícules està signada per dones i que la temàtica femenina no està sent tractada des d’un punt de vista que no sigui el patriarcal. Sobre aquest tema, Ruth Torjussen, directora del Festival Internacional de Cinema Film Directing 4 Woman va assegurar “és més fàcil per a una dona ser astronauta o pastora protestant que ser directora de cinema a Hollywood”. Per al festival que ella dirigeix, va afegir que s’exigeix que sigui una dona la realitzadora de la pel·lícula enviada a concurs; es té en compte la història que s’explica; i s’atenen qüestions de cinematografia, de producció i so. Pel que fa al so, va indicar que aquest sol ser un indicador del cost de la pel·lícula. Si el so no se sent bé, gairebé sempre és símptoma que la pel·lícula no ha gaudit del suport econòmic suficient.
Sobre pel·lícules dirigides per dones enviades a concursos o festivals de cinema, Mariel Maciá, directora del festival LesGayCineMad, que inclou cinema lèsbic, gai i transsexual i se celebra a Madrid, va assenyalar que les dones a partir d’una edat deixen d’interessar-se per la direcció i busquen un treball que els doni suficients ingressos per viure. Sobre aquest tema, va afegir que si aconsegueixen publicar el seu primer llargmetratge, per estadística, gairebé mai aconsegueixen dirigir el segon, “molta gent amb talent es queda pel camí”, va assegurar.
Respecte al suport que reben directores i directors de cinema, Ruth Torjussen va manifestar que per la seva experiència com a directora del festival i professora d’escola de cinema, “les mares i les dones donen suport als directors homes i les dones han de donar-se suport entre elles si volen continuar en la professió”.
El debat també va girar al voltant de la pregunta Quantes dones aconsegueixen viure del cinema? Es va respondre que és un món molt competitiu, que les dones no tenen l’autoestima suficient per sobreviure en ell i que els homes busquen equip mentre que les dones pretenen dur a terme els projectes en solitari, la qual cosa es tradueix en un error rere un altre error. També es va apuntar la idea que “la dona vol ser l’única entre els homes” i es va relacionar aquest testimoniatge amb la cultura patriarcal de boicotejar tot intent que les dones s’uneixin per una causa comuna.
