Sèrie d’entrevistes
Avui 25 de febrer, quan fa un any just del primer cas de Covid-19 declarat a Barcelona, comencem aquesta sèrie d’entrevistes per tal de visibilitzar el paper que les dones treballadores de la sanitat, en tota la seva amplitud, han tingut i tenen davant aquesta pandèmia.
A nivell professional i personal les vides de totes han canviat però viure, com elles en primera línia la COVID19 és una experiència que ha canviat l’organització de la pròpia vida i la dedicació al seu treball. Amb aquestes entrevistes volem recollir el seu testimoni i vivències i fer un humil però sonor reconeixement
Sanitàries davant la Pandèmia
Rosa Coll Jordà és metgessa especialista en hematologia i hemoterapia, des del 2010 treballa a Institut Català d’Oncologia, actualment a la unitat d’Hospitalització de ICO-GIRONA (Hospital Josep Trueta). És la responsable del tractament de la leucèmia aguda i el trasplantament hematopoètic del servei. Des del setembre del 2010 és professora associada a la facultat de Medicina de la Universitat de Girona. És mare d’una nena d’un any i mig.
Quina és la teva feina actualment?
Dins la meva especialitat hi ha diferents subespecialitats, jo sóc hematòloga clínica, em dedico a la cura directe dels pacients amb malalties hematològiques, actualment treballo a la unitat d’hospitalització on tractem els pacients d’alta complexitat sobretot pacients amb limfoma d’alt grau, leucèmies agudes i coordino la unitat de trasplantament autòleg de progenitors hematopoiètics. Per tant podríem dir que em dedico a la cura dels malalts hematològics que precisen ingrés, en una població de referència de tota la província de Girona. A part de la meva tasca assistencial també em dedico a la formació del metge intern resident (MIR) d’hematologia que estan en el nostre servei així com la formació dels estudiants de medicina. També participo a múltiples grups de treball autonòmics, nacional i internacionals de leucèmia aguda i trasplantament de progenitors hematopoètics.
Com vau viure a l’hospital la primera onada de la pandèmia?
La primera onada ens va “enganxar” totalment poc preparats, a nivell científic ningú tenia cap informació del virus, per més que sortien publicacions de Xina no eren a revistes de primer impacte per tant ningú ens havia format o preparat pel que veuríem. Els hospitals no estaven preparats amb què eren les EPI necessàries per prevenir del COVID. Tampoc teníem clar com de ràpid empitjorarien aquests pacients i com era de necessari tenir respiradors i equips d’intensius i el més important no estàvem gens preparats pel diagnòstic, fer una PCR era missió impossible no només no hi havia “bastonets” PCR sinó que només es feien en casos molt concrets. A les comarques de Girona a més ens vam trobar que el nostre Hospital era de referència a la província i l’únic que tenia llits d’UCI (només 16!! per tant es va “saturar” molt ràpid i la necessitat de moure i drenar aquests pacients va ser realment molt complicat, vam tenir la sensació inicialment que ningú va mirar més enllà de Barcelona i van ser els gerents i supervisors que es van moure per intentar aconseguir EPI i possibilitat de fer PCR. I on va ser més i més caòtic la primera onada era la protecció del personal, ningú tenia clar quan calia aïllar el personal, amb quina EPI havia de veure els pacients, com ens mouríem per hospital… No estàvem gens preparats pel que ens venia a sobre.
Com és el dia a dia, en el context de pandemia, amb els teus i les teves pacients?
En la primera onada (fins aproximadament el maig) la nostra especialitat amb la fragilitat dels pacients que tracta i d’acord amb els organismes internacionals vam decidir aturar tot tractament quimioteràpic actiu, inclòs els trasplantament; imagina això vol dir que durant 2 mesos gent amb càncer no van rebre tractament pel risc que comporta agafar el COVID en aquests moments que vol dir un 100% de mortalitat. Amb el temps s’han anat reobrint els tractaments i ara mateix el dia a dia és: Anar tot el dia amb una FP3 + mascareta quirúrgica -no et pots imaginar com ens queda la cara-. Tots els pacients passen PCR de control abans de cada tractament, no passem a planta amb la roba de carrer, cal fer-ho amb pijama quirúrgic complet. Només visita dels familiars 1 hora al dia i això si que és realment duríssim. No fem reunions, de manera física, amb els altres companys i companyes de feina -tot telemàtic… realment és molt dur)- i si tenim pacients amb PCR positiva aturem el tractament amb quimioteràpia.
Vas estar confinada i tens companys i companyes que s’han infectat, com t’ha afectat?
El dia 22 de març 2020, quan portàvem només uns 10 dies amb l’estat d’alarma, una companya de feina va sortir PCR COVID positiva i ens van fer una PCR de control donant jo també positiva. La PCR va ser positiva en el meu cas durant 42 dies, per tant vaig passar-los aïllada a casa amb la família. Tot això, a més, amb la nena que encara no havia fet un any que havia d’estar a casa aïllada, amb el meu companyvam haver de posar molta imaginació al confinament en aquest mes i mig. Per sort vaig ser assimptomàtica i veient que els companys i companyes del servei anaven “caient” per positivitat, vaig acabar torejant la primera onada teletreballant des de casa. Això era molt dur perquè prenia les decisions sobre els pacients treballant des de casa donat que el 90% dels hematòlegs clínics van ser positius en la primera onada. A la segona i tercera onada, m’ha agafat el peu del canó, on els nostres pacients han començat a ser positius per tant la major part de la jornada la veia tocant els nostres pacients positius, això sempre fa por, por el teu recontagi i sobretot amb la família i la part més vulnerable de la família. Una de les coses que ha suposat la pandèmia és la gran sobrecàrrega laboral quan algun dels companys de feina han anat confinats per contacte amb positiu, ningú els substitueix i et toca “cobrir” la seva tasca assistencial.
Com ha estat la relació amb els familiars que no han pogut visitar els malalts
Personalment ha estat la part més dura de tot aquest temps, la fragilitat i la gravetat dels nostres pacients fa que l’absència de la família propera ho canvia tot fent que augmentin símptomes molt secundàris a la soletat: menys ingesta, no es mouen més enllà de l’habitació, ansietat, insomni, el delirium en els pacients grans. Per sort el suport de l’equip de psicologia i l’ampliació de tablet dedicades a videotrucades ha fet que la distància dels pacients i familiars es fes menys feixuga. Ara informar que el teu familiar ingressat es pot morir per telèfon és de les coses que mai s’oblidaran d’aquesta pandèmia i cal dir que hem fet moltes vegades la “vista grossa” perquè algun familiar pugui estar amb el pacient en els moments finals.
Que és que el que, des de la teva experiència, hauria de millorar?
Crec que aquesta situació ha passat factura el fràgil sistema sanitari, no només per cansament físic, atès que enganxem una onada rera l’altre, sinó també mental. El personal sanitari necessitaria un break uns mesos per tornar a reconduir la realitat. I el pitjor que ningú hi pensa; els morts per COVID els tenim presents, però la quantitat de gent que no s’ha diagnosticat de manera precoç de malalties com el càncer per tenir un sistema sanitari dedicat només a la COVID, no veurem els seus efectes fins d’aquí a molt temps, trigarem molt a tornar a la normalitat.
