Roya Sadat, és una de les poques cineastes que ha donat el país, que recentment han envaït per segona vegada els talibans, i que és considerat com el pitjor del món perquè les dones hi visquin.
La cineasta és la veu de les dones a l’Afganistan, aventurant-se a fer llargmetratges i documentals sobre la injustícia i les restriccions imposades.
“Three Dots” (Tres Punts), va ser el curtmetratge que a l’ésser premiat en diversos festivals internacionals, li va permetre llançar la seva carrera després de córrer infinits riscos. El film tracta sobre els matrimonis forçats els quals són molt freqüents a l’Afganistan.
La cineasta sosté que:” El món no s’ha d’oblidar de les dones a l’Afganistan ». Serà qui dirigirà la primera coproducció hispàna-afganesa, que es remunta fins als anys 70, per relatar la història de vida de Soraya i Sima, que seran “la veu de desenes de dones que es van involucrar en política”.
Roya Sadat va néixer a Herat fa 38 anys i tenia 13 anys quan els talibans van arribar a el poder el 1996, i comenta que: “ells es van dur el que suposava que havien d’haver estat els millors anys de la meva vida. És difícil per a mi parlar d’això”.
Com totes les dones, no podia sortir al carrer sinó portava un burca i l’acompanyava un home. Valora essencialment que la seva mare li hagués brindat intramurs l’educació que no estava permesa en aquests temps a l’Afganistan per ser dona. A Roya des de petita la mobilitzaven el teatre i el cinema, recordant que ha estat la primera dona en agafar una càmera per dirigir Three dots, l’any 2004, un precari migmetratge.
Ha conformat la productora més important al país amb la seva germana, el Roya Film House, les obres es troben centrades en la dolorosa vida de les dones afganeses. I ha creat el festival de cinema de dones més rellevant a la regió. És la primera dona afganesa candidata a l’Oscar amb la multipremiada en diferents festivals, «A letter to the president» (Una carta al president, 2017), que relata l’esdevenir d’una funcionària que acaba a la presó per impedir una lapidació. A la presó, l’empleada pública espera el perdó d’un mandatari.
Sadat segueix amb la seva esperança latent, tot i que: “després de 20 anys de lluita per la llibertat i la igualtat, hem tornat a la casella de sortida. Però aquesta vegada, amb la diferència que la nostra generació està més preparada i conscienciada que la de fa dues dècades “.
No és el mateix país el que van deixar els talibans el 2001 que el que trobaran al dia d’avui en fer-se novament amb el poder. Caldrà veure si poden aplicar una llei Sharia dura com la d’aquells temps. Tot i que l’Afganistan ha seguit sent un estat lligat a la corrupció, a l’opi i al patriarcat més descarnat, s’han verificat immensos canvis estructurals, sobretot en matèria de cultura i educació, i cal destacar que les dones representen, a hores d’ara, gairebé la meitat de l’estudiantat universitari.
“Hem d’alçar les nostres veus, i per a mi l’art del cinema és la millor plataforma”, sosté la notable cineasta, que afirma que: “Fer aquesta pel·lícula (La Història oblidada), que porto anys preparant i que explica com hem arribat fins aquí després de 40 anys de guerra civil, ara mateix, és més important que mai “.
La directora es troba a Washington duent a terme la postproducció del seu últim documental, The sharp edge of peace (L’afilat tall de pau), que està orientada a mostrar les negociacions entre el govern i els talibans, en les quals hi van intervenir quatre dones. Va arribar als Estats Units fa uns mesos per aconseguir finalitzar el documental i ja tenia pressa per retornar a Kabul per preparar la setena edició de Festival de Cinema de Dones que es porta a terme a l’Afganistan, però el desenllaç de la crisi la va trobar a milers de quilòmetres de la seva familia i amistats.
“De moment, la societat es troba en un estrany silenci i estancament. La gent té por i se sent frustrada. Hem d’alçar les nostres veus i per a mi el cinema és la millor plataforma “, opina Roya Sadat.
Al costat de la seva amiga Alba Sotorra, estan decidides a tirar endavant el projecte de “La història oblidada», amb el suport de la UE, l’ICEC i l’ICAA. Sotorra és coneguda per haver rodat valuosos documentals sobre les dones del Kurdistan iraquià, com Comandant Arian o La tornada; o La vida després de l’ISIS, de pròxima estrena. Aquesta cineasta no descarta rodar a l’Afganistan, perquè pensa que als talibans no els interessa perdre les ajudes de l’exterior i per poder evitar el bloqueig, és factible que hagin de mostrar una cara més moderada.
La afganesa Sadat va viure el seu primer rodatge amb la por d’un atac dels talibans, els quals són manifestament enemics de cinema i de les dones actives. La valenta cineasta divuit anys després, segueix enarborant els valors de les seves i dels seus compatriotes, pel·lícula rere pel·lícula.
Quan va començar a filmar recorda que: “Embolicava les cintes en plàstic, perquè pensava que si es ficaven amb nosaltres, les tiraria al desert”. Volia salvar les cintes “.
Festival de cinema femení
El 2013, Roya Sadat, va crear la seva obra a l’Afganistan i cinc anys després la primera dama dels Estats Units Melanie Trump li lliurà el premi internacional de Dones Valentes.
Amenaçada de mort diverses vegades, la cineasta “es nega a callar” va escriure al departament d’Estat nord-americà. Sadat intenta des del seu paper, convertir al seu país en un lloc millor per a les dones i les nenes.
“Una carta al president” (A letter to the president) Explica la història d’una dona empresonada per haver matat accidentalment a un marit violent. Un tabú afganès traspassat per la jove directora qui tenia por de les reaccions, admet durant la projecció de la pel·lícula a Kabul. El públic va acabar aplaudint quan l’heroïna bufeteja al seu espòs que l’havia castigada.
Roya Sadat vol mitjançant els seus films reparar el dany de quaranta anys de guerra a la societat i cultura afganeses. “Potser és fàcil reconstruir un edifici destruït per la guerra, però no ho és canviar la mentalitat de les persones”, explica a l’AFP, sostenint que “L’única manera de fer-ho és a través de la cultura, dels mitjans de comunicació i sobre tot del cinema”.
Era una estudiant quan va realitzar el seu primer programa de televisió amb la col·laboració de les seves companyes de curs, el primer realitzat a Herat, la capital de l’oest de l’Afganistan.
Quan els talibans van prendre el poder, van tancar les escoles i les nenes van haver de viure confinades a casa seva. Roya Sadat, havia pogut sortejar la prohibició per ser infermera, atès que les mateixes eren imprescindibles per poder atendre les altres dones.
A l’hospital va desenvolupar un centre cultural islàmic clandestí amb el qual va organitzar representacions teatrals d’una de les seves obres.
Gràcies a la presència de les tropes occidentals, els resultats verificats en les grans ciutats de l’Afganistan, són molt notoris. Al voltant d’un 39% de les nenes van normalment a les escoles de secundari, quan fa 20 anys eren molt poques.
Però tot es podria perdre. Roya Sadat afirma que: “Em temo que senzillament es podrian oblidar de nosaltres, com durant els cinc anys del règim talibà anterior”.
