En assabentar-me de la mort d’Adrienne Rich, vaig córrer a la prestatgeria a buscar els seus llibres i ara tinc tres llibres d’ella sobre la taula, tots molt estimats, llegits i rellegits. El primer cronològicament és Nacida de Mujer. La crisis de la maternidad como institución y como experiencia, de l’editorial Noguer, de l’any 1978, traduït per Anna Becciu i comprat a la Llibreria de les dones del carrer Lladó, 10 de Barcelona.
El segon, que ha estat, sens dubte, el més llegit i consultat per mi al llarg dels anys, és Sobre mentiras, secretos y silencios de l’editorial Icaria, de l’any 1983, traduït per Margarita Dalton. I el tercer, Atlas d’un món difícil. Poemes 1988-1991, d’edicions de la guerra, de l’any 1994, és una petita joia perquè es tracta de l’edició bilingüe d’un dels seus llibres de poemes traduït per Montserrat Abelló.
Més que parlar d’Adrienne Rich prefereixo rellegir-la i en fer-ho, m’impacta i m’emociona la seva força, la seva manera de dir clara i contundent, i alhora em sorprén la seva actualitat.
Per exemple, l’any 1978 en un conferència parla del salt quàntic que encara ara és una novetat, però és que el que diu encara és del tot vigent: “El ‘salto cuàntico’ implica que aun cuando tratamos de enfrentarnos con el retroceso y la emergencia, estamos imaginando lo nuevo: un futuro en el cual las mujeres seremos poderosas, en el que tendremos nuestro pleno poder propio no aquel viejo y patriarcal poder –sobre- sino el poder –para- crear, poder –para- pensar, poder –para- articular y concretar nuestras visiones y transformar nuestras vidas y las de nuestros hijos e hijas. Todavía creo, como escribí en el epílogo de Nacida de Mujer, que este poder empezará a hablar dentro de nosotras más y más, a medida que recuperemos nuestros cuerpos y con ellos la decisión de ser o no ser madre, y cómo, y con quién, y cuándo. Porque la lucha de las mujeres por su auto-determinación está enraizada en nuestros propios cuerpos, un ejemplo de ello es que la mujer ‘muestra’, artista, intelectual o profesional ha sido constreñida a negar su naturaleza de hembra en función de tener acceso a los campos acotados como dominio macho.” (p. 317)
La coeducació ha estat una constant en el meu activisme i la meva activitat professional i el meu deute amb dones com Adrienne Rich és important perquè també era l’any 1978, quan deia: “Si hay algún concepto desorientador, es aquel de ‘coeducación’: Se dice que si las mujeres y los hombres están sentados en la misma aula, escuchando las mismas conferencias, leyendo los mismos libros, realizando los mismos experimentos en el laboratorio, están recibiendo una educación igualitaria. Esto no es cierto porque el contenido mismo de la educación da validez a los hombres de igual modo que invalida a las mujeres. Los mensajes que reciben son que los hombres han sido los pensadores y constructores el mundo, y que esto en sí es natural. (…) La gramática sexista introduce en el cerebro de las niñitas y de las jóvenes el mensaje de que el macho es la norma, lo correcto, la figura central al lado de la cual, nosotras somos las desviadas, las marginales, las variables dependientes. Pone los cimientos para un pensamiento androcéntrico, y deja a los hombres libres en el túnel de su visión solipsista.” (p. 282-283)
Sembla mentida però també la poesia d’Adrienne Rich és actual, malgrat ja se sap que la poesia autèntica com la seva sobrepassa el temps i l’espai. A veure què els sembla a les feministes indignades aquest fragment de “Corralitos sota pans de núvols”?
“Aquesta llum d’indignació és la llum de la història / que ens cau a sobre quan menys ho esperem,/ pensant potser que un petit recer en el temps /amb aigua clara i entapissat de fulles / és nostre, ens l’han promès, per tant com ens hem afanyat / i trescat per obrir-nos camí: per a això: / ¿Què serà? ¿El teu desig o el meu? les teves /pregàries o el meu anhel: que aquells qui estimem / estiguin bé, sigui el que sigui el que vol dir estar bé / Indignació: ¿qui s’atreveix a reclamar protecció pel seus / enmig de tanta desprotecció? ¿Quina mena de pregària / és aquesta? ¿A quina mena de déu? ¿Quina mena de desig?”
I podria continuar i, de fet, continuaré llegint Adrienne Rich… i això és el que hem de fer les feministes per retre-li el nostre fervent homenatge/donatge de reconeixement, admiració i gratitud.
