OPINIÓ
“No hi som totes, ens falten les refugiades”, deia el Manifest que UCFR-Anoia va fer públic per la Festa Major.
Afirmava que una de les cites de vacances més generalitzada és la trobada amb el mar, un mar que en els darrers temps ha tenyit el seu blau mediterrani de dol, doncs a les seves aigües darrerament hi ha perdut la vida més de 4.400 persones que tan sols buscaven una oportunitat a l’altra cantó de la riba, l’esperança europea, altrament baluard dels drets humans, d’asil i de solidaritat.
Prioritzen el negoci de la guerra
Però avui, aquesta Unió Europea governada pel poder financer només entén de beneficis i exclusió i els gira l’esquena. Reafirmen hipòcritament la seva solidaritat però excusen l’acolliment a la població víctima d’una guerra que occident ha contribuït a que es generés, i ens vol fer còmplices de les polítiques del negoci de la guerra prioritzant polítiques i mesures de seguretat dels estats a costa dels drets socials i humans que havien caracteritzat la vella Europa.
“Dret a viure, refugiats sense refugi”
Els dies de Festa Major es va prorrogar l’exposició fotogràfica “Dret a viure, refugiats sense refugi” que Isabel Casas va fer a la sala de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada. Un recull fotogràfic de la seva estada –el passat mes de febrer- als camps de persones refugiades de Lesbos, al Magatzem d’Atika i el port de Mitilene. L’ impacte de les 28 fotos exposades anava acompanyat d’un peu de text escrit per diferents amigues i amics.
Peus de foto amb frases colpidores
El que expressaven aquestes frases era tan o més colpidor que les mateixes imatges, doncs respiraven un altre aire que el del llenguatge imperant oficialment. Frases com ara: “peus que fugen: peus que enfilen camins i vinclen cossos i terres sense estendards. Peus tenaços, ebris d’angoixes i lleials al somni de llibertat”, de Concepció Ramió i Diumenge“; o “Un camí ple de pedres em separa dels meus germans. El gos el travessa. El podré travessar jo?”, de Teresa Forcades, prenien una significació especial; o bé “Abatut pel cansament, la crueltat del desamor, la injustícia, el tancament, la indiferència… fins quan…? fins quan?!! El son conspira un nou principi”, Maria del Mar Albajar i Viñas, abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat; “Registra’m. No tinc res. Només tinc por. Em dic Fàdia. Sóc d’Alep. Llicenciada en filosofía. ‘La llibertat és l’opció d’escollir de qui vols ser esclau’ ho va dir Hannah Arendt? Ja no ho recordo…”. Margarida Castells i Criballés. “Tres titanes armades amb graneres, rasclets, poals i pals de fregar es dirigeixen, rabentes, vers el camp de batalla. On són els titans?”, Encarna Sant-Celoni i Verger.
Foto:Isabel Casas
Peu de foto: Portadores de vida. Els seus records queden enrere sota la feixuga llosa de sa dissort, i es carreguen el futur a l’esquena amb un somriure als llavis, mirant endavant, amb el cap cot.
Més frases
També “Una humanitat –sense pàtria- abandonada a la sort d’un fals asil; i que, amb el caliu d’uns bidons, veu com els seus somnis esdevenen brases d’una dramàtica situació!”, de Carmel·la Planell i Lluís; “Deixa-ho tot, abracem el neguit mentre d’altres continuem. Nosaltres agafem el camí. Verb a bord: fugir, ofegar, resistir, tremolar… Hem surat hores indignes sense aigua ni excusar. Condicions incondicionals: si arribéssim… Destinació promesa: potser podríem viure en pau i amb dignitat”, de Mireia Rubio Molín. “Anem a la recerca de la fraternitat i la sororitat per poder reconstruir de manera urgent l’esperança i els drets allà on “resistir és existir” i la vida sembla perduda”, d’ Ana Uroz. “Res no hi ha més perillós que un somni, res més poderós que una esperança. L’expressió ‘tanques impermeables’ mai no descriurà el que són les tanques, sinó els riscos cada vegada més grans que hauran d’assumir els somniadors per a assolir allò que somniem’. (Santiago Agrelo, Arquebisbe de Tànger)”, per Montserrat Roca i Tort.
Les de les tres dones que hi varen anar
“Tan a prop i tan lluny. Les persones d’aquesta banda només demanen un bocí del que tenen les de l’altra banda. No és l’aigua de la barrera. És l’egoisme de la nostra societat. Entre tots la podem canviar”, Teresa Graells i Farrera, companya de viatge d’Isabel. “Un aforisme universal pels voluntaris: ‘fes tot el bé que puguis, per tots els mitjans que puguis, de totes les maneres que puguis, a tot arreu on puguis, sempre que puguis, a tanta gent com puguis, mentre puguis’ (John Wesley)”, per Mònica Margets i Soler, l’altra companya de viatge. I la foto d’Isabel deia: “Rastres de desesperació. Fugen de l’horror de la guerra o de la misèria. Han d’anar depressa, estan convençuts que Europa els espera per acollir-los i podran refer les seves vides. Cada vegada més paranys, més fronteres tancades. Quina vergonya!!!”, Isabel Casas Penas.
Però aquesta exposició no constava al programa d’actes de la Festa Major Refugiats: una realitat que no fa vacances
