Per Itziar Fernández Mendizabal. Viento Sur
Hi ha dies en què parar és una manera de fer-se càrrec del que ens passa. L’11N n’és un. Aturar permet veure allò que la rutina oculta: qui sosté la nostra vida quotidiana ia quina renuncia per fer-ho. Les vagues feministes van obrir aquesta conversa i la van deixar pendent de respostes. Aquesta vaga ens convida a relacionar el preu de l’habitatge, els salaris insuficients i l’esgotament dels que tenen cura.
Aquestes vagues ens van ensenyar a mirar més enllà de la feina. També es treballa en preparar el menjar, acompanyar una persona malalta o sostenir cada dia una casa. Sense aquestes feines, l’economia no funciona. Tot i això, el patriarcat les presenta com una obligació natural de les dones i el capitalisme es beneficia que es facin gratis o per salaris precaris. Aquest binomi travessa les nostres llars, els serveis públics i el mercat laboral.
Per això, parlar de classe exigeix parlar de les dones que netegen, atenen i cuiden; dels que encadenen una jornada remunerada amb una altra que ningú no compta. I de les migrades, sobre les quals es descarrega una part de les cures en condicions que restringeixen la seva autonomia, abusen de la seva vulnerabilitat i les invisibilitzen. La igualtat necessita temps, ingressos, drets i un repartiment efectiu de la feina i del poder entre dones i homes.
L’habitatge pertany de ple a aquesta discussió. Un lloguer abusiu i injust, que devora el sou, condiciona la possibilitat de criar, descansar o abandonar una relació de violència masclista. Tenir un sostre segur és una condició material de la llibertat. Convertir aquesta necessitat en font d’enriquiment significa decidir que la rendibilitat dels uns val més que els drets dels altres.
També a Euskal Herria hem d’exigir respostes als qui governen: habitatge assequible, serveis públics suficients, salaris i pensions dignes i una responsabilitat pública real sobre les cures.
Una vaga serà feminista en la mesura que incorpori aquestes demandes i escolti els qui troben més obstacles per participar-hi. Ens reconeixem en una mobilització que reuneix generacions diferents i converteix el malestar quotidià en força que es construeix als centres de treball i als barris. Des d’aquí expressem el nostre suport a l’11N. Perquè volem una societat on cuidar no empobreixi, treballar permeti viure i una casa sigui una llar a l’abast de totes les persones. Aquestes són les nostres raons per aturar.
*Itziar Fernandez Mendizabal. Activista de drets humans. Ongi Etorri Errefuxiatuak
Font: Viento Sur
