Tal com estan les coses avui dia, la realitat em costa molt d’entendre. Però sé que escriure m’ajuda a entendre el món i intentaré fer aquest exercici.
D’una banda, tenim un home xupiguai i pijoprogre que en una compareixença pública vergonyosa i endimoniadament confusa intencionadament, es penedeix d’haver abusat “d’alguna” dona i d’haver tingut comportaments masclistes. No hi caben pal·liatius a la condemna des del feminisme radical que, vull recordar, té agenda pròpia.
I, per si de cas ens hem oblidat de quina és aquesta agenda, passo a recordar-la perquè és molt fàcil. I que consto que no em considero ningú per repartir o no carnets de feminisme, allà cadascuna i cadascú amb la seva consciència.
L’agenda feminista consta bàsicament d’aquests punts. A saber:
– Eliminació de totes les formes de violències contra dones i nenes.
– Abolició tant de la prostitució com del gènere.
– Eliminació de qualsevol forma de discriminació entre domas i homes. O dit altrament, igualtat real i total entre dones i homes sense cap bretxa salarial, per edat, etc.
– Derogació de la legislació que permet la compravenda de criatures per ventres de lloguer.
Segurament n’hi haurà més, però ara no els recordo. El que no puc oblidar és que el feminisme és un moviment universalista que ha d’unir-nos a les dones, malgrat les nostres diferències fins a aconseguir un gran pacte de senyores, com ho denomina la mestra Marcela Lagarde, semblant al que els homes han fet allò llarg de la història per mantenir els seus privilegis i la seva posició de dominació.
I precisament això va fer Errejón en el seu discurs coercitiu, confús i masclista: buscar enredar-nos a nosaltres les dones en temes com el consentiment, amb una forma d’actuar, en algun lloc he llegit que fins i tot feia servir un forrellat a l’habitació perquè les dones no fugissin, que les llançava sobre el llit de manera violenta, etc. I no. Aquestes formes no es poden justificar per qui s’anomena feminista. I no es poden justificar perquè són formes de violències contra dones molt variades. I feminisme i violències contra les dones són, senzillament, oxímoron. Per tant, Errejón té de feminista el que jo monja de clausura, o sigui res de res.
D’altra banda, i si res no ho fa malbé, Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d’Amèrica. Com diria la meva iaia “que Déu ens pilli confessades” i no parlo només de les dones dels Estats Units d’Amèrica. No. Parlo de totes les dones. Perquè, encara que pugui sonar repetitiu, el feminisme és un moviment universalista i, si perden drets les dones d’allà, totes perdem drets. I el dret a l’avortament és un dret que està en perill.
El dret al propi cos i a la maternitat (o no) desitjada, deuen ser considerats com a drets humans de les dones i no subjectes a polítiques partidistes que van i tornen segons els interessos de cada partit i en cada moment. I ara està en perill als Estats Units.
Encara no sé com encaixar que un personatge com Trump que és masclista, misogin, xenòfob i no sé quants desqualificatius més, pugui haver guanyat les eleccions presidencials dels Estats Units. Ho han d’haver votat les dones també, és clar, però no m’entra al cap. És senzillament horrible per als drets sexuals i reproductius de les dones i les nenes d’aquell país. Horrible.
Deu ser que entre la DANA, el cas d’Errejón i el de Trump no tinc un bon dia, però almenys he tret part de la tristesa i la ràbia que portava a dins.
M’agradaria pensar que només em passa a mi, però estic segura que les meves germanes i amigues feministes es trobaran per un estil com em trobo jo d’ànims.
Tenim molta feina per fer, però si alguna cosa em dóna forces és que tot i les confusions puntuals, som moltes dins del feminisme radical i que, per tant, la lluita continua.
