A qui no agrada una mica de dolçor en aquest món cruel?
Així va pensar fa deu anys Brandon Wade, un jove nascut a Singapur en una família xinesa, on una mare tigressa el va educar a cop de vara per ser un estudiant excel·lent.
Tant que va arribar a graduar-se en la més prestigiosa i selectiva universitat nord-americana, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) de Boston, famós pels seus nombrosos premis Nobel i també per l’alta taxa de suïcidis entre els estudiants.
Malgrat els seus èxits acadèmics, Brandon Wade, no tenint molta sort amb les dones, es va convèncer que l’amor romàntic era només per a la joventut pobra, mentre que entre les persones adultes domina la dura llei dels diners. Va ser per això que fa 10 anys va obrir una web per posar en contacte atractives joves sense diners amb homes reeixits en els negocis, (com era ell) amb una cartera voluminosa. El web es diu seekingarrangement.com (buscant un tracte), o sigui, un acord flexible entre sugarbabies, dolces i guapes jovenetes “amants de viatges exòtics i del luxe”, amb sugardaddies, o sigui “dolços Papitos” que “saben apreciar les belles joves”. Compensant, per exemple, amb 1.000 o 3.000 dòlars per un weekend, amb bosses de Prada per una trobada sexual, o fins i tot pagant les quotes anuals de la Universitat, que poden superar els 50.000 dòlars, en cas de relacions més exigents.
Perquè no hi hagi dubtes, el símbol del web és un cor vermell amb la lletra $ de dòlars al mig. Dòlars i dolçor que van i vénen, a canvi d'”ajuda emocional, mental i financera” (segons Brandon Wade) per a les “sugarbabies” que, acabades de sortir dels instituts, s’han d’enfrontar amb el dur sistema econòmic del país. Obama, per exemple, assegura haver acabat de pagar els seus deutes universitàries només quan va arribar a ser senador. Tot i que hi ha filantrops que financen generosament les universitats, molts nois i noies han de renunciar als estudis, i acontentar-se amb feines precàries i mal pagades, que tampoc ofereixen assegurança de salut.
Crisi econòmica, unida a la filosofia del “tot val”: i d’aquí el boom dels “tractes” entre homes de negoci madurs i joves atractives, realitzant fantasies en hotels cinc estrelles, o simplement, buscant seguretat. El web seekingarrangement.com ha tingut un gran èxit, arribant, segons el seu fundador, a tenir 3,6 milions d’usuaris, 2, 6 milions de “sugarbabies”, 1 milió de “sugardaddies o Mommies”, i actuar en 139 països, des d’Ucraïna a Singapur. A part unes quantes jovenetes abillades com estrelles porno, la majoria de noies s’assemblen a les veïnes de la porta del costat, i el 44% als Estats Units són estudiants que aspiren poder pagar la Universitat, i després, a fer la seva vida.
No hi ha res dolent en aquests acords, assegura Brandon Wade, ja que es donen entre adults. Oblidant-se del fet que quan els tractes es fan entre persones amb diferents nivells de poder, hi ha en el fons un xantatge. I que la persona amb menys diners tingui el poder de la feminitat – entesa com atractiu sexual o capacitat reproductiva (tan apreciada des de sempre en les societats patriarcals on s’ha donat la “venda” per matrimoni d’adolescents a homes madurs o ancians), i li posi ara un preu-, no treu el fet que es torni ella mateixa un objecte, a la recerca d’altres objectes simbols de l’èxit i la seguretat. Una forma de prostitució ensucrada.
Quines són les conseqüències emocionals en aquests tipus de contractes que, a diferència de les relacions suposadament “asèptiques” entre prostitutes i clients, (subratllant-ne el “suposadament”) impliquen també l’esfera dels sentiments, desitjos, expectatives? Es pregunta la psicòloga, Kathleen Barry, exposant els seus arguments a la revista Cosmopolitan el novembre del 2013. En realitat, el reforç mental, el empowerment en les noies, gairebé mai no es dóna. Al contrari, elles es queden psicològicament dependents. Valorant si només sexualment, comencen a perdre el sentit del self (això que alguns anomenen, arcaicament, “dignitat”). Poden guanyar comoditats, i perdre alguna cosa que segueix sent molt important per a elles, l’amor d’un possible futur company. Ho confessa Helen Croyden, una ex “sugarbaby” que va escriure les seves reflexions en el llibre “SugarDaddydiaries: when a FantasybecomeanObsession”: quan va informar al seu futur marit, un col·lega de treball, que havia estat per una breu temporada una Sugarbaby, ell la va deixar, per “puta”. Les PrettyWoman són rares en una societat més aviat hipòcrita, i els Richard Gere una agulla en un paller.
Berlusconi, exemplar Sugardaddy que ens és pròxim, ha pagat 2500 euro mensuals durant anys a una trentena de noies que animaren les seves nits de Bunga Bunga. Les van anomenar Olgettine ja que vivien en un edifici senyorial a l’homònim carrer de Milà, i (ironia de la història), les Olgettine són també un orde religiós. Berlusconi i els seus companys van ser acusats pels jutges d’haver muntat una xarxa de prostitució, però al final, per al “Papi” tot va quedar en res ( només va perdre el títol de Cavaliere). Les Olgettine van ser liquidades amb pisos i joies, sempre que es mantinguessin distanciades d’ell . La sensacional “Ruby Trencacors”, la marroquina Karima El Mahroug, que en l’època era menor d’edat, es queixa ara, com d’altres, de no poder trobar feina, però segons els jutges va rebre 5 milions d’euros del “Papi” perquè declarés que entre ells hi havia només amistat. Moltes de les Olgettine van migrar. Cap ha obtingut, segons sembla, un doctorat.
Recentment, en una escola d’un barri acomodat de Roma hi va haver un escàndol d’unes adolescents que es prostituïen per hores, drogant-se per viure el menys conscientment possible. Gastar els seus guanys en vestits excèntrics i bosses Prada. Ara, confoses, confessen no saber què fer amb tantes bosses Prada. La prostitució d’estudiants s’està difonent també a Espanya i altres països, fins i tot sense bosses de Prada pel mig.
Tornant a Boston, Brandon Wade, el graduat del MIT, que tenia problemes per trobar la seva “mitja taronja”, per fi, diu, que la va trobar. No en la seva reeixida web de sugarbabies, sinó en una entrevista de treball.
En una estació del metro, un home ha posat a terra una gorra i un irònic rètol: “Jo sóc massa lleig per prostituir-me. Help me, please.”
En un carrer de la ciutat, un nen de gairebé tres anys observa encantat un fort treballador de neteja, tot músculs i tatuatges, que maniobra una poderosa maquinària. “Estic descarregant escombraries, amic”, li explica baixant de la màquina, “ja que no vaig poder anar a la universitat”. Però per al nen és un heroi, gairebé un Batman.
