Foto © Sílvia Poch
La metgessa Elisabeth Hultcrantz va estudiar els anys 90 a Suècia la ‘síndrome de la resignació’ que afectava infants i joves provinents de Síria. Se’n van detectar 350 casos entre el 2004 i 2005.
Es tractava de nens, nenes i joves que deixaven de comunicar-se i menjar per endinsar-se en una estranya letargia, en resposta al trauma del desarrelament i a la por de retornar al lloc de patiment d’on s’ha aconseguit fugir.
Volent endinsar-se en aquest cossos i ments que diuen prou, es representa aquests dies al Teatre Lliure de Gràcia “Síndrome de gel” amb dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó i idea i direcció de Xicu Masó.
Mohamad, poeta, dramaturg i traductor, vas néixer en un camp de refugiats palestins a Síria. Quina importància té la teva experiència personal i professional en la dramatúrgia d’aquesta obra?
És la primera vegada aquí a Occident que sento professionalment que estic caminant cap a l’altre veritablement, en un procés que fet a distància com ha hagut de ser -que fa la feina a quatre mans més difícil-, i especialment entre dues persones com la Clàudia i jo, que no parem, hem aconseguit coordinar d’una manera molt compenetrada. També, el procés que he viscut en l’escriptura i documentació d’aquesta obra amb la Clàudia ha deixat una llavor en mi que és el principi d’una trajectòria que inclou moltes preguntes, presents i futures, moltes noves inquietuds.
Foto © Sílvia Poch
Com ha estat l’experiència de treballar plegats i escriure a quatre mans?
Ha estat un repte i un plaer. He tingut molta sort de treballar amb la Clàudia, perquè hem pogut trobar una línia comuna de dos mons. Professionalment per mi era la primera vegada que participava en una dramatúrgia a quatre mans. Ja havia treballat en poesia o fent articles tant acadèmics com periodístics, a quatre mans; però no en dramatúrgia. És un procés difícil, però molt enriquidor, i a més he tingut la sort de treballar amb una dramaturga com la Clàudia Cedó, d’una enorme sensibilitat.
La “síndrome de gel” implica una resignació a les situacions de dolor i patiment a les que són sotmeses les persones afectades, sobretot menors. Es coneixen reaccions diferents, i fins i tot oposades a aquesta, amb patiments similars?
Sí, pot ser. Segons el context d’acollida de la mainada.
Quan vau escriure l’obra era imaginable que l’estrena coincidiria amb l’actual situació de crisi humanitària de les persones refugiades d’Ucraïna?
Crisis com aquesta n’hi ha constantment, només cal buscar-les. Potser ni buscar-les: mirar-les, perquè estan allà i no precisament amagades, molt més a prop del que imaginem. Això ens dirigeix a una inquietud humana: només veiem el que volem veure.
L’acció passa a Suècia. És major als països nòrdics la capacitat d’acollida i de comprensió de les persones refugiades que a altres països?
Més fàcil acollir-los? Més fàcil tenir empatia? No hem d’oblidar que tenen un sistema a la seva manera bastant restrictiu, o molt particular. Són unes societats molt idiosincràtiques respecte les relacions personals. Com a qualsevol lloc, això té punts positius i negatius. No, no crec que la capacitat d’acollida i comprensió a Suècia sigui més alta que aquí o a la resta d’Europa.
L’obra se centra en un fenomen psicològic molt concret associat a la por i l’estupefacció que situacions de molta violència i inseguretat generen i a partir d’aquí obre la porta a reflexions i debats sobre les persones refugiades. Se’n sap prou d’aquesta situació dramàtica que pateixen milions de persones al món?
No, no se’n sap prou.
Les protagonistes de l’obra fugen de la guerra de l’Iraq, i són una dona i dues nenes. Les dones i els i les menors són menystingudes socialment com a víctimes de les guerres?
En una guerra tots som víctimes. No crec que estiguin menystingudes, crec de fet que estan més visibilitzades perquè generalment qui ha portat les armes eren els homes. Però la visibilització del seu patiment és una arma de doble tall: per això hem intentat no condicionar la nostra protagonista, la Eman, amb violències que fossin de digestió fàcil. És una víctima, sí, però, en primer lloc: és víctima del que ha sofert, no d’allò que nosaltres com a espectadors esperem o volem que hagi sofert per a que tingui “dret” a la nostra empatia. I, en segon lloc, és una víctima que no calla.
Els personatges suecs més comprensius amb la situació de les refugiades són també dones al muntatge teatral. Penseu que en les dones és més habitual l’empatia necessària per comprendre i ajudar les persones refugiades?
Sí, potencialment sí.
Quina rebuda de públic i de crítica està tenint l’obra?
Normalment, per mi la crítica sempre és benvinguda i m’encanta sempre que té una explicació, sigui bona o dolenta. Crec que la crítica ens serveix per a desenvolupar bé la feina i tenir més obertures cap a la millora i el pensament. He llegit la majoria de les crítiques i agraeixo als i les crítiques que s’han pres la molèstia d’escriure sobre nosaltres.
La decisió de deixar textos en àrab i fer que durant la funció hi hagi traducció simultània sembla volguda i li dona major dramatisme i realisme al relat. Us va costar molt donar-li forma i trobar actrius que hi encaixessin?
Evidentment, sí. Sempre la qüestió d’una traducció ja és polèmica, perquè trobar les paraules adequades en l’altra llengua és un procés important de recerca. Les paraules són apostes, són propostes, perquè tenen efectes instantanis.
Quin paper heu jugat Clàudia Cedó i tu a l’hora de muntar l’obra i col·laborar amb el director, Xicu Masó i amb les actrius i l’actor?
En primer lloc, estic molt, molt content amb el repartiment triat. Personalment, he intentat igualment anar a la majoria dels assajos: volia conèixer la feina del Xicu i de la resta de l’equip de ben a prop, i aprendre un estil. Aquí em sento molt privilegiat: poder estar veient un procés de direcció és un luxe. La feina que ha fet el Xicu ha estat contundent i subtil a la vegada. Crec que ha estat un procés escènic molt poderós. Sobre l’equip actoral: m’encanta. He pogut conèixer, dins i fora d’escena, unes persones amb les quals he pogut trobar un diàleg creatiu i ideològic. Hem pogut fer uns vincles, diferents cadascun entre ells, i m’encantaria poder tornar a treballar amb elles.
Foto © Sílvia Poch
