RESSENYA
Guadalupe Nettel (Ciutat de Mèxic, 1973) és l’autora de “La hija única” publicada per l’editorial Anagrama a finals del 2020.
Aparentment, la novel·la és senzilla i hi passen poques coses: una novel·la sobre tres dones i diverses relacions i persones que giren al seu voltant. En el fons, però, és un remolí de vivències femenines que s’entrellacen i que interpel·len a la lectora: cuidar fills i filles d’una altra dona, la relació mare-filla adulta, la criança, l’amor maternal, el vincle mare-fill i mare-filla, els límits de la maternitat/paternitat biològica, la relació de parella quan apareixen els fills, la violència familiar, la gelosia.
Hi ha molt de sofriment entre les pàgines del relat, moltes decisions vitals i crucials de dones, més o menys buscades, més o menys atzaroses, que van marcant els seus destins i les seves relacions. També hi ha alegries, l’alegria que l’afecte aconsegueix imprimir a la majoria de les situacions.
Guadalupe Nettel. @anagrama-ed.es
Guadalupe Nettel escriu de manera clara i directa, narra sense embuts ni rodeigs i s’estalvia floritures. Llegir-la sorprèn, perquè acompanya àgilment al lector en la narració, aporta el necessari per a comprendre les situacions i els sentiments, i aconsegueix que, sense adonar-te’n, vagis comprenent a les protagonistes i empatitzis amb elles.
Prenent la maternitat com a punt de partida, es parla en el llibre de diverses formes de relació, d’amistat, de suport mutu entre dones, de maneres d’estimar en direccions diferents de les traçades en el mapa estàtic de la família tradicional. Es qüestiona la famosa i tan gastada normalitat, el que ha de ser, el que s’espera que sigui. Existeixen les mares normals? Hi ha una única manera d’estimar? Cal estimar i voler sempre el que la societat diu o espera que vulguem? En el relat, fins i tot els metges no acaben d’encertar el que va ocorrent, mostrant com assumir realitats que escapen al que es preveu científicament també és un repte vital.
L’insomni, aquesta manera de suportar les preocupacions i les angoixes de tantes i tantes persones, apareix sovint en la novel·la. La desgràcia o el sofriment crònic poden aparèixer en les vides de les persones sense avisar, i reinventar-se per a suportar la frustració es torna necessari en alguns moments de la vida, quan les circumstàncies trunquen els desitjos, l’esperat. Aquestes situacions dramàtiques reconfiguren les relacions, hi ha persones que s’allunyen de la desgràcia aliena “com d’una malaltia contagiosa” en paraules de Nettel.
Filles i fills que no són com volíem que fossin, morts prematures d’elles i d’ells que deixen desolació a les seves famílies… En paraules de l’autora de la novel·la, “no existeix una paraula per als pares que perden als seus fills. És una cosa tan temuda, tan inacceptable, que hem decidit no anomenar-ho”.
El món està ple de mares valentes i aquest llibre és un bell al·legat a favor de totes elles.
