La de l’argentina Silvina Molina ha estat una de les veus que s’ha escoltat en la Sisena Trobada Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere.
Fa 13 anys que pertany a aquesta Xarxa i en fa dos que va participar en la creació de la seva branca a Argentina. Periodista i tècnica en comunicació social, treballa a la secció de Societat de l’Agència Nacional de Notícies d’Argentina, TELAM. És coautora, amb Lyvia Porras, del Manual de Gènere per a Periodistes, editat per l’Àrea Pràctica de Gènere del programa de Nacions Unides per al Desenvolupament per a Amèrica Llatina i el Carib. A Barcelona va impartir el taller ‘Per la cura i sosteniment de periodistes. Impacte emocional de la cobertura de conflictes’.
El 3 de juny de l’any passat, milions de persones van sortir als carrers argentins per denunciar la violència de gènere, sota l’eslògan “Ni una menys”. Quin nivell assoleix aquesta violència de gènere al teu país?
A l’Argentina hi ha un femicidi cada 30 hores. Així d’impactant és el que ens està passant amb l’assassinat de dones pel simple fet de ser dones. Aquesta és la trista realitat. La manifestació del 3 de juny de l’any passat va ser increïble. Fa molts anys que transito pel periodisme de gènere i cada cop que feia una xerrada, al meu país o en un altre, demanava què ens passaria com societat si cada 30 hores matessin, per exemple, un arquitecte. Ja no diguem un futbolista. Crec que estaríem totes les persones al carrer.
Ara puc dir que al meu país vam sortir milions de persones al carrer a dir: “Prou femicidis!”. Allò que falta que s’apliquin les polítiques públiques que pertoquen.
Els mitjans de comunicació argentins recullen les denúncies contra la violència de gènere i la lluita pels drets de la dona en el seu conjunt?
Sí. Hem fet molts avenços i té a veure amb el treball en xarxa. Les xarxes de periodistes i el treball que venim fent de conscienciació ha estat molt important els darrers anys. Ara, assolides aquestes fites, cal tenir-ne cura i els que exercim el periodisme hem de vetllar perquè es sostinguin.
Quan les decisions de poder canvien i s’allunyen dels drets que defensem des d’aquest tipus de periodisme, es complica la situació, que és el que està passant a molts països, inclòs ara l’Argentina.
Treballes a l’Agència Nacional de Notícies TELAM. Aconsegueixes traslladar al teu treball els ideals feministes, de defensa i respecte dels drets de la dona, també en el camp de la informació?
Sí. Estic satisfeta. Fa cinc anys que treballo a l’agència i és un treball molt interessant. Anem aprenent. Parlem dels èxits, de les dificultats i de les equivocacions que cometem, a vegades. En arribar a una agència on som centenars de persones, pots treballar directament amb els periodistes.
Fa tres o quatre anys, als mitjans argentins encara es parlava de ‘crims passionals’. Pots parlar amb les companyes i els companys i pensar plegats com podem millorar aquestes coses. Pots haver estudiat molt abans però en el dia a dia de la feina en una agència de notícies també vas aprenent. Les companyes i companys de l’agència s’han convertit en aliats importants en aquest camí.
Creus que el periodisme amb visió de gènere pot contribuir a la consolidació d’un tipus de periodisme més adequat a les necessitats reals d’informació que tenen els ciutadans?
Per suposat. El periodisme de gènere és un baluard dels drets humans. Sens dubte. Venim fent tant treball diari sobre com acompanyar les dones en situació de violència, sobre com acompanyar les persones que van estimar les dones assassinades a causa de la violència masclista, que coneixem bé la violència sistemàtica contra els drets humans i com visibilitzar-la als mitjans de comunicació. Sabem què hem d’exigir als diferents estaments socials i, fonamentalment, als governs, perquè apliquin polítiques adequades i acabi aquesta situació de violació sistemàtica de drets.
En aquesta trobada has dirigit, juntament amb la periodista basca Leire Saitua, un taller sobre “Cura i sosteniment de periodistes. L’impacte emocional de cobrir violències”. En què ha consistit?
A l’Argentina treballem amb una organització social -‘La Casa del Encuentro’- que ajuda gratuïtament a dones en situació de violència i a familiars i persones que han perdut dones assassinades per la violència masclista. Treballen molt amb la premsa. La Xarxa Internacional de Periodistes de Gènere fem molta feina amb ells.
Tenim una estadística molt important de dones que han estat assassinades amb foc. Per qualsevol periodista, anar a veure familiars d’aquestes dones o visitar supervivents a l’hospital de cremats, es un impacte molt fort. Els periodistes som sers humans. Veuen dones amb tota la cara cremada, parlen amb elles dues, tres hores. No és una entrevista qualsevol i no ens cuidem i comencem a notar que alguna cosa està passant al nostre cos, amb les nostres relacions, amb les nostres emocions.
Alguna cosa ens està passant per cobrir la violència quotidiana. Calia trobar un espai per posar paraules a aquest dolor emocional i fins i tot físic. Vam fer dues experiències a l’Argentina que van anar molt bé, amb periodistes que van arribar de diferents llocs del país per explicar allò que els passava. Vam anar muntant una metodologia de treball, amb una psicòloga.
Es crea un espai on ens sentim relaxades i cuidades i allí els periodistes expliquen les seves sensacions. Amb l’experiència que tenim amb la ‘Casa del Encuentro’ i la que hem anat acumulant les periodistes donem unes pautes que poden servir per acarar millor la cobertura de la violència. Leire Saitua ha aportat, en aquest cas, els seus coneixements com a mestra de meditació.
Amèrica Llatina està girant cap a la dreta els darrers temps. A l’Argentina, una dona progressista com Cristina Fernández ha estat substituïda a la presidència pel conservador Mauricio Macri. Això repercutirà negativament en el periodisme amb visió de gènere?
Fa molt poc que ha arribat Macri. Les seves polítiques són les que tots veuen i són força contràries al treball que venim fent tantes persones al país en la lluita pels drets. Específicament, pel que fa al gènere ens trobem amb moltes col·legues que s’han quedat sense feina, han estat censurades o que s’autocensuren, que és el pitjor que ens pot passar. Hi ha qui quan veu que hi ha un govern que no té una posició clara en defensa dels drets humans opta per l’auto-censura. Ho estem veient en aquests pocs mesos de govern de Mauricio Macri.
En les contradiccions que tenen aquests tipus de govern, han nomenat una companya feminista al capdavant del Consell Nacional de les Dones. Que hagi acceptat aquest càrrec és molt important, per preservar allò que s’ha aconseguit i, fins i tot, avançar més.
Potser els ‘Papers de Panamà’ donen un cop de mà a aquells a qui no agrada Macri com a president.
Aquests ‘papers’ no existeixen a l’Argentina. Fa uns dies que estic recorrent l’estat espanyol i a la premsa d’aquí sí que ha sortit però als grans mitjans argentins sembla que això no existeix.
Treballo en una agència de notícies, faig periodisme amb visió de gènere, però si he d’escriure sobre una tempesta ho faig, i una situació com la que s’està vivint al nostre país m’afecta també, clar.
