Les dones refugiades sumen a les dificultats i duresa de la vida de les persones que fugen del seu país les conseqüències negatives d’una societat patriarcal que les invisibilitza.
Una invisibilitat que s’accentua als mitjans de comunicació que, des de fa uns mesos, informen de la crisi de les persones refugiades que han arribat a Europa o ho estan intentant després de fugir de la guerra de Síria i d’altres conflictes que posaven en perill la seva seguretat i la seva dignitat com a sers humans.
D’aquesta qüestió es va parlar en la taula rodona organitzada per l’associació Sicom i el màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona que es va celebrar el 9 de maig al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquest acte forma part de les activitats incloses en el projecte “Fent periodisme sobre la cooperació al desenvolupament des de la perspectiva de gènere”, impulsat per Sicom i ‘La Independent’ i compta amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
{youtubejw}watch?v=2WaFtiXLSsw{/youtubejw}
Isabel Muntaner, co-directora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB, va moderar la taula rodona en la qual hi van participar Pascale Coissard, responsable d’incidència política i social de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, i les periodistes Montse Martínez, de ‘El Periódico’, i Cristina Mas, de l’ARA’. Durant l’acte es va connectar amb Anna Palou, a l’assentament de persones refugiades a Idomeni, en territori grec al davant de la frontera tancada de Macedònia.
Cristina Mas havia estat feia uns dies també a Idomeni i va explicar les seves impressions d’aquesta estada. Va parlar de la doble discriminació de les dones refugiades, com a persona refugiada i com a dona. Va recordar les dones que s’han pagat el viatge venent el seu propi cos, de la seva conversió en caps de família, per la desaparició dels marits durant la guerra i de la manca d’apoderament econòmic. Tanmateix la periodista del diari ‘ARA’ va destacar que alguns homes assumien també funcions d’ajuda i atenció als nens. Va insistir en la responsabilitat europea de l’agreujament del patiment de les persones que han fugit dels seus països i ara es troben atrapades a Grècia.
La periodista de ‘El Periódico’ Montse Martínez va parlar del reportatge que havia publicat dies abans en el qual explicava la història de Manar, una dona de 42 anys, que va patir cremades al 90% del seu cos a la ciutat d’Homs durant un bombardeig que ha acabat sent atesa a l’hospital de la Vall d’Hebron, a Barcelona. Manar i la seva àmplia família viuen en unes condicions miserables al barri de sant Antoni, en no disposar dels ajuts i les atencions mínimes que necessiten. Montse Martínez va contactar amb Manar, poc després de la seva arribada, l’any 2013, i hi va tornar a parlar fa unes setmanes. Va destacar la seva fortalesa i la del conjunt de dones de la família i la duresa de la vida de les persones refugiades que viuen situacions com la seva, sobretot per la manca d’ajuts addicionals a l’atenció mèdica.
En nom de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, Pascale Coissard va destacar que el nombre de dones sol·licitants d’asil ha augmentat molt els darrers anys, situant-se en el 39%. La situació més habitual és que els homes refugiats arribin primer i després demanin que es concedeixi l’asil a les seves dones. Va assenyalar que la llei espanyola sobre l’asil reconeix les raons de gènere per demanar-lo. El problema és que la llei, aprovada el 2009, encara no ha desenvolupat el seu reglament. També demana que es desenvolupin les lleis que el Parlament de Catalunya ha aprovat en aquest àmbit.
Pascale Coissard va dir, també, que des del passat mes de setembre hi ha hagut una explosió de peticions d’entrevistes i informació sobre les persones refugiades i va comentar que la gran majoria d’elles no volen aparèixer als mitjans de comunicació. Les dones, amb algunes excepcions, són especialment contràries a fer aquestes intervencions per por a que perjudiquin els seus fills. Aparèixer en un mitjà de comunicació, ser fotografiada o filmada, pot comportar riscos pels familiars que aquestes persones han deixat al país del qual han fugit. D’altra banda, la portaveu del CCAR va lamentar que alguns mitjans volen un perfil molt concret de refugiada i no els interessa el de persones asilades que tenen coses molt importants a dir o denunciar.
Isabel Muntané va ressaltar que la invisibilitat i l’agreujament de les condicions de vida de les refugiades cal atribuir-los tant al sistema patriarcal d’origen com al d’acollida. Per ella, si les violències sexuals que afecten les dones les patissin els homes se’n buscarien solucions més eficaces i ràpides.
La intervenció d’Anna Palou, de Stop Mare Mortum, des d’Idomeni va patir problemes tècnics per la difícil connexió a través de skipe. Tot i així va poder fer arribar el missatge de la incertesa en què viuen els milers de persones que estan assentades en aquest indret, amb l’amenaça d’expulsió permanent al damunt.
En el torn d’intervencions del públic hi van participar nombroses periodistes i activistes, entre elles la traductora palestino-siriana Rawan Albash, que va exposar el seu cas, que sintetitza perfectament els problemes i angoixes que pateixen les persones refugiades. Tres anys després d’arribar al nostre país viu en unes condicions de vulnerabilitat tan grans que es planteja seriosament tornar a Síria. Intencionadament o no, la política d’atenció als refugiats ha fracassat en el seu cas. Com en tants d’altres.
