OPINIÓ
El divendres 27 de febrer, la Síndica de Greuges de Barcelona presentava el seu informe anual a la Casa Gran, davant del Ple de l’Ajuntament. Valenta i incisiva, Maria Assumpció Vilà va assenyalar un bon nombre de problemàtiques que afecten els drets de la ciutadania…
…i en què es manifesten greus dèficits pel que fa a la resposta que hi dóna l’administració municipal.
Taules d’habitatge poc operatives, dotació insuficient i protocols desfasats dels serveis socials… fins i tot l’evocació de l’actuació de la Guàrdia Urbana en el cas del 4-F, que la Síndica lamentava no poder investigar, van compondre un relat sense complaences sobre “l’estat dels drets”a la ciutat.
Hi va haver un punt de l’informe que mereix, però, ser destacat – i al qual el consistori va respondre amb un clamorós i unànime silenci de tots el grups municipals: la prostitució. Manifestament, el tema incomoda. És complex, polièdric… i pot reportar més mals de cap que vots. Aquí també, la Síndica va estar en el seu paper al plantejar una qüestió punyent enlloc “d’escombrar sota la catifa”.
Tanmateix, l’abordatge que en va fer mereix discussió, perquè el seu intent de fer valer els drets d’alguns col·lectius de dones prostituïdes va desembocar en propostes que podrien esdevenir un carreró sense sortida i que, a terme, agreujarien la realitat de la prostitució a tota la ciutat.
Certament, no podríem estar més d’acord amb la Síndica quan deia que “hi ha casos d’assetjament i una insuficient persecució de l’explotació sexual”. Des de la Favb, mai no hem parat d’insistir en la necessitat de derogar l’ordenança municipal sobre civisme, adoptada fa deu anys. I mai no hem acceptat les explicacions dels actuals responsables de seguretat sobre la suposada “baixa intensitat” de l’actuació de la Guàrdia Urbana. El fet mateix que el grau de pressió policial sobre les dones sigui brandit com un argument confirma el caràcter arbitrari de la normativa – que deixa en mans de l’autoritat municipal una interpretació discrecional sobre allò que és cívic o no, generant indefensió jurídica en la ciutadania. Abordar una problemàtica social com una qüestió de moralitat o d’ordre públic només pot criminalitzar els col·lectius més vulnerables i afeblir la lluita contra els abusos que pateixen. En aquest sentit, la constatació de la Síndica resulta inapel·lable.
Molt més discutibles semblen, per contra, determinades idees avançades en el seu informe: “(Cal) regular alternatives realistes i respectuoses amb tots els interessos legítims que concorren al voltant d’aquesta activitat”. “A fi d’evitar negociacions a l’espai públic, utilitzar espais en edificis de veïns per exercir l’activitat, de tal manera que quedin garantits els drets a la seguretat i a la salubritat de les persones que exerceixen la prostitució”. Entenem que la Síndica intenta situar-se en el terreny d’una defensa concreta de determinats drets, defugint el debat genèric- i espinós – sobre la prostitució. De seguida es veu, però, que aquest és un camí impracticable. Car, quins són els interessos “legítims” que concorren en la prostitució (a banda de la necessitat de sobreviure o de nodrir els fills que hi empeny no poques dones)? Podem reconèixer alguna mena de “legitimitat” als interessos dels homes que s’aprofiten de la situació, ja sigui per explotar aquestes dones des d’una posició de força o per obtenir-ne favors sexuals mitjançant diners?
D’una altra banda, és un error pensar que un espai clos seria sinònim de “seguretat” o “salubritat”. La immensa majoria de la prostitució existent a Barcelona es dóna en circuits tancats. I l’experiència prova que aquests àmbits són, ben al contrari, més propicis que el carrer a tota mena de violències. Els casos més recents ocorreguts a la ciutat de mort de dones a mans de “clients”, de suïcidis i de contagi de malalties de transmissió sexual per imposició de relacions sense preservatiu, s’han donat precisament en pisos/bordell de l’Eixample, lluny de l’espai públic, i fins i tot en luxosos apartaments. En el món de la prostitució, no hi ha espais dignes ni segurs per a les dones.
És molt possible que, avançant aquestes idees, la Síndica hagi volgut recollir les demandes d’alguns col·lectius de dones que, en particular al Raval, afirmen la seva autoorganització i la voluntat de guanyar-se la vida exercint la prostitució. Però, al capdavall, la defensa efectiva dels seus drets – en primer lloc, humans, socials i de ciutadania – es revela absolutament irreal des d’una òptica gremial, al marge d’una perspectiva de conjunt. Discreta, pràcticament invisible a la major part de la ciutat, la prostitució rep una notable projecció mediàtica sota la forma en què es dóna als carrers del Raval. Fins al punt que, per a molta gent, aquesta és l’única imatge de la prostitució. I fins al punt també que algunes maniobres per expandir els negocis proxenetes es duen a terme, podríem dir, “per procuració”; val a dir, manipulant l’opinió pública a partir de les vivències i dificultats d’aquest col·lectiu, tan reduït i visible com vulnerable.
Les indústries del sexe tenen una gran expectativa de creixement a Catalunya. El complex de bordells de la regió fronterera de la Jonquera ha esdevingut un empori de la prostitució. La seva activitat econòmica representa una proporció creixent del PIB de la comarca; importants i conegudes famílies són accionistes dels principals clubs, que mobilitzen un flux constant de noies, sovint provinents de regions deprimides de l’est d’Europa, mentre les màfies proxenetes fan regnar un particular “ordre social” a les carreteres i al voltant dels locals guarnits amb rutilants ensenyes lluminoses. No cal dir que ja hi ha qui es frega les mans imaginant “l’oportunitat de negoci” que pot suposar per a aquestes indústries l’eixam de casinos de “Barcelona World”. A la nostra ciutat, cada gran esdeveniment congressual – com ara la multitudinària cita de la telefonia mòbil – suposa l’arribada d’un gran nombre “d’acompanyants” per atendre les necessitats de “distracció” d’il•lustres visitants. Com és sabut, la prostitució no està ni prohibida ni legalitzada. Tot plegat, unit a la regularització de facto que suposen les normatives autonòmiques i municipals – que assetgen la prostitució a l’espai públic, però atorguen fàcilment llicències als locals “d’oci” -, així com una jurisprudència laxa amb el proxenetisme, fa que la patronal del ram vegi clarament quines serien les enormes potencialitats d’expansió del comerç sexual si disposés d’un marc legislatiu normalitzador de la prostitució. Alemanya, amb centenars de milers de dones “treballant” en grans cadenes del sexe que fins i tot cotitzen en borsa, és el model somniat.
Vet aquí una imatge ben allunyada del Raval. I tanmateix… Tot és obrir una escletxa i generar un cert consens social favorable a la legalització. La lògica incontenible del mercat farà la resta. Manipulant la problemàtica específica d’un barri, submergint el destí de les persones que hi malden per sobreviure, una tendència de fons pugna per irrompre. Des de fa temps, la idea apareix de manera intermitent: per què no fer del Raval un “barri roig”, seguint l’exemple d’Amsterdam i afegint així una “icona canalla” als nombrosos atractius turístics de la ciutat? No podríem conciliar en fi d’aquesta manera interessos avui confrontats? Activitat econòmica per al barri, contractació de “serveis” reglada, llocs “salubres” per a la pràctica de la prostitució… Posant per davant un aparent “sentit comú” (“Aquí sempre hi ha hagut prostitució i sempre n’hi haurà. Per què no endreçar-la? Tothom en traurà profit”), s’insinuen poderosos interessos que mercadegen amb els cossos i la vida de les dones. No cal anar a Amsterdam, on les pròpies autoritats reconeixen el fracàs de la seva aposta i el triomf del crim organitzat en el control del que pretenia ser un pròsper vector econòmic de la ciutat: n’hi ha prou d’atansar-se a la Jonquera per comprovar fins a quin punt les indústries del sexe, en assentar-se, transformen la fesomia d’una contrada i les seves relacions humanes.
A Alemanya, amb l’argument de protegir els “drets socials de les treballadores del sexe”, la socialdemocràcia i els Verds varen legalitzar la prostitució, obrint pas a l’explosió d’un mercat que “consumeix” un nombre ingent de dones d’arreu d’Europa en circuits legals com il•legals – i que, en res ni a cap nivell, no ha fet avançar l’equitat de gènere. A casa nostra, una part de l’esquerra es deleix ara amb la il•lusió d’un “apoderament” de les dones en el marc de “cooperatives de treballadores del sexe”. Idea peregrina en un univers violent i profundament marcat per la dominació dels homes. Admetem-ho, però. En qualsevol cas, si això arribés a materialitzar-se d’alguna manera, què impediria que un nombre incalculable de pisos/bordell, fèrriament controlats per les màfies proxenetes, s’adscriguessin al nou règim cooperatiu? I en nom de què podria la llei acotar aleshores la prostitució en els límits d’una activitat purament “artesanal”, barrant el pas al reconeixement d’altres formes empresarials d’explotació i de gestió?
Caminem sobre un terreny minat. Més enllà de les intencions, qualsevol mesura pretesament “realista” que obviï la desigualtat fonamental i la violència inherents a la prostitució, acabarà redundant en una major opressió de les dones. No deixa de ser curiós que es proposi el cooperativisme com una forma de “viure la prostitució”… enlloc de veure-hi un camí per sortir-ne, promovent l’autoorganització i la capacitació de les dones en altres esferes d’activitat econòmica.
Una legislació realment progressista hauria d’obligar les administracions públiques a prevenir la prostitució de dones i infants, a donar suport efectiu a les persones prostituïdes i a ajudar-les a sortir d’aquest món. Sense oblidar la persecució de l’explotació sexual – persecució avui deficitària, com molt bé assenyala la Síndica.
Alemanya o Suècia? Més d’una dècada d’experiència de dos models contraposats d’abordatge de la prostitució permet que el debat depassi el marc filosòfic. Ja és possible constatar de manera fefaent sota quines polítiques les dones es troben més protegides. A casa nostra, tanmateix, el debat sembla insoluble. Hi ha molts interessos en joc. La prostitució interpel·la el nostre model social. I, ara com ara, la nostra societat és lluny de percebre totes les implicacions del problema – que van més enllà inclús del destí de milers de persones immerses en la prostitució o cridades a nodrir aquesta “reserva” d’éssers humans a disposició del caprici sexual masculí. Hem de començar per prendre consciència de la realitat que ens envolta, d’allò que tenim a la nostra ciutat i no volem o no sabem veure. Per això, la propera Assemblea de la FAVB discutirà la proposta de reclamar la realització d’una gran enquesta municipal que desemboqui en un Llibre Blanc sobre la prostitució a Barcelona. Cal anar a l’encontre de les dones, identificar la seva situació, els seus orígens i condicions de vida… Cal saber qui és qui en el negoci de la prostitució. Cal saber quins són els perfils dels seus “clients” i com s’hi relacionen. És necessari, en un mot, que la ciutat tingui el coratge de mirar-se a si mateixa. Segurament, no ens agradarà la imatge que veurem reflectida en el mirall d’una investigació rigorosa. Hi ha massa sofriment humà amagat, ignorat o banalitzat. Però hem de mirar la realitat de front. Hem de començar pel principi, saber i decidir què volem fer, si de debò aspirem a bastir una ciutat democràtica.
