La necessitat d’ambients de treball més segurs i inclusius per a les dones lesbianes —ja que és el context laboral on sofreixen major violència i assetjament— és un dels principals reclams d’una proposta de campanya comunicativa dirigida cap a aquest grup poblacional.
Amb el missatge “Allò que m’agrada i el que sóc “Van de la mà””, la iniciativa cerca reafirmar el concepte que l’orientació sexual no defineix quin/quina professional podem ser.
La campanya va ser presentada en un panell organitzat per la Societat Cubana Multidisciplinària per a l’Estudi de la Sexualitat (Socumes), el 31 de maig, a l’Institut de Ciències Mèdiques “Victoria de Girón” i en suport a la XII Jornada cubana contra l’Homofòbia i la Transfòbia.
La proposta és un complement final de la tesi en opció al títol de Màster en Gènere i Educació de la Sexualitat, per la Universitat de Ciències Pedagògiques Enrique José Varona, de Laritza González Achón, especialista en enfortiment institucional del Centre Oscar Arnulfo Romero (OAR), al costat de la tesi de llicenciatura dels joves Rafael Rodríguez González i Carlos Alfonso García, estudiants de l’Institut Superior de Disseny (ISDI).
Per a González Achón, la temàtica de les dones lesbianes continua sent un element invisibilizat, fins i tot a l’interior del grup dones, on també hi ha diversitat. “Les violències que s’exerceixen cap a elles són problemàtiques silenciades”, va dir.
Així s’aprecia, fins i tot, des de l’àrea investigativa, va puntualitzar. Després de molts anys de no comptar al país amb dades que, des de la percepció de les persones enquestades, s’aproximessin a com es comporta la violència cap a la dona, va arribar el 2016 l’Enquesta Nacional d’Igualtat de Gènere (ENIG).
Després, el 2017 es va conèixer l’informe “Trencant motlles: transformar imaginaris i normes socials per a eliminar la violència”, realitzat per Oxfam.
“En cap dels dos estudis, i tampoc en la revisió bibliogràfica i de campanyes que s’han fet a Cuba per la no violència cap a la dona, apareix significativament la temàtica de les dones lesbianes”, va explicar l’especialista.
La seva tesi de mestratge parteix de les problemàtiques que enfronten aquestes dones: les polítiques socials no contemplen les seves realitats i algunes no les beneficien, com és el cas de la reproducció assistida, el dret a l’adopció, a l’herència, o al patrimoni adquirit en comú amb les seves parelles.
Així mateix, González Achón va assenyalar que en els imaginaris socials persisteixen inclinacions d’ estereotips de gènere, l’educació de la sexualitat reprodueix patrons heteronormatius, s’evidencia el rebuig i les discriminacions per ser dona, trasgredir el model de feminitat hegemònica, o tenir vincles eròtic-afectius amb persones que s’identifiquen com a dones, i existeixen insuficients propostes educatives per a l’abordatge de la violència contra les dones lesbianes.
La mostra d’estudi va incloure 30 dones lesbianes entre els 18 i 58 anys d’edat, pertanyents al grup Les Isabelas, de la província oriental de Santiago de Cuba, a 860 quilòmetres de la capital.
Sorgit el 2002, Les Isabelas va ser el primer grup del país que va integrar la Xarxa de Dones Lesbianes i Bisexuals, del Centre Nacional d’Educació Sexual (Cenesex), i ha mantingut un activisme sostingut en el temps.
Persones reunides a aquestes dones, amb vincles sanguinis o no, així com actors socials del territori i especialistes amb un reconegut treball en aquestes temàtiques, es van sumar a la població enquestada, va referir l’experta.
Segons l’estudi, com a primer àmbit on són vulnerades i violentades, 93 per cent les dones va identificar l’espai laboral, mentre que les persones que conviuen amb elles van esmentar “el carrer” i després els centres de treball.
Entre les manifestacions de discriminació esmentades, González Achón va destacar les humiliacions, burles, la no contractació per als llocs laborals si “semblava” o es “coneixia” de la seva orientació sexual; i fins i tot l’exclusió i cancel·lació de contractes sota justificacions absurdes, una vegada es declaraven o se sabia que eren lesbianes.
Els principals perpetradors d’aquestes violències resulten ser els caps i caps, i en segon lloc els col·legues de treball.
González Achón també va abundar sobre les conseqüències d’aquestes violències, sent significatiu l’estrès continuat al fet que són sotmeses, la sensació de “no existir com a éssers humans”, el nul reconeixement del seu potencial professional i el suïcidi com a escalada final d’una violència continuada cap a elles per transgredir l’heteronormatiu.
De la mà de l’amor
Per part seva, els joves Rafael Rodríguez González i Carlos Alfonso García van conformar una estratègia que donés resposta a les problemàtiques identificades en l’estudi.
A més d’informar la població de l’existència de la violència de gènere cap a les dones lesbianes en l’àmbit laboral, la campanya pretén persuadir a decisors i decisores de no jutjar a les persones per la seva orientació eròtic- afectiva, va explicar González.
Altres segments del públic objectiu del mercat són les pròpies dones lesbianes i els treballadors, va dir.
Per a Alfonso García, un element distintiu de la campanya seran els missatges afirmatius, en primera persona, la qual cosa col·loca a la dona lesbiana com a actora social, igual a qualsevulla altra dona.
“Amb la fotografia com a principal suport, les imatges construeixen una relació basada en el suport i la complicitat, no només en l’eròtic, i mostren dos aspectes fonamentals de la vida d’aquestes dones: la seva intimitat i la seva professió, espais que no s’exclouen”, va agregar Rodríguez.
Sectors com la salut, l’educació, el turisme i diversos oficis apareixen representats en les fotografies, “pel pes que tenen en la societat”.
Amb una àmplia varietat de suports, des folletons, banderoles, tríptics, tanques publicitàries, semarretes, bosses… els seus autors aspiren al fet que aquesta proposta transcendeixi els marges acadèmics i es pugui implementar-se durant nou mesos, des de novembre d’aquest any, fins al juliol de 2020.
Desaprendre la violència
En la trobada de Socumes va intervenir també el metge i destacat activista pels drets de la comunitat LGBTI, Alberto Roque, qui es va referir a la diversitat sexual i la bioètica mèdica, dimensions essencials en els processos d’atenció de salut de les persones.
L’especialista va al·ludir al fet que estereotips i prejudicis gravitin sobre les actituds dels prestadors de salut en el moment de brindar servei a persones amb identitats no heteronormatives, als qui se’ls vulnerin els seus drets.
“L’heteronormativitat, que és el que predomina en la nostra cultura, també travessa el funcionament de les nostres institucions”, va remarcar i va advocar a favor d’aprofundir en la bioètica des de la formació curricular.
“Els estudiants i metges estan desproveïts d’informació sobre temes medul·lars com la violència”, va afirmar la Doctora en Ciències Marisela Lorenzo i va agregar que en la formació mèdica continua faltant un espai particular per a l’educació de la sexualitat, que és part de la salut integral de l’ésser humà.
Per a l’especialista, és insuficient la formació de recursos personals i professionals relacionats amb aquests temes. Més que teoria, cal ensenyar el suport instrumental, perquè encara no hi ha claredat de què fer, a on enviar a la persona o com orientar-la, davant situacions de violència, va dir.
La sociòloga Iyamira Hernández Pita, en intervenir des del públic, va insistir en la idea que no hi ha persones vulnerables, sinó espais, contextos i polítiques que vulneren a les persones.
