OPINIÓ
Els privilegis masculins són aquells avantatges que gaudim els homes sobre les dones per dret de naixement. Estan tan naturalitzats que costa imaginar que es van anar imposant-se per la llei de la força.
I que es mantenen com a norma cultural que reproduïm homes i dones encara que solament ens beneficien als primers.
Són un patró de relació que, quan és qüestionat, justifica en molts països que caiga tot el pes de les lleis més misògines sobre les infractores; en el nostre serveix de justificació a molts homes que usen la força física per a sotmetre a les seues parelles.
Aquests privilegis masculins estan incorporats en els processos de socialització i, com el forat en la capa d’ozó, atempten contra la nostra salut encara que usem protectors solars. Són avantatges quotidians que els homes acabem interioritzant com a posició privilegiada i que en general passen desapercebudes per a els qui les gaudim i també per a moltes de les dones que pateixen les seues conseqüències. Són tan habituals que no sempre són visibles si no se’ls para atenció, però necessitem identificar-los per a entendre com els interioritzem, mostrar les desigualtats que sostenen i dissenyar estratègies per a eradicar-los.
Sempre que demanem a grups d’homes i dones que ens ajuden a identificar els privilegis masculins amb els quals han tingut o han de viure en la seua experiència familiar, sexual, laboral o social —cosa que fem en molts tallers—, constatem que als homes els costa més veure’ls que a les dones, i que mentre ells acostumen a enunciar-los en blocs elles solen enumerar llargues llistes de situacions en les quals senten que les discriminen, o en les quals els toca assumir una sèrie interminable de tasques i responsabilitats que entenen que haurien de ser compartides per les seues parelles o els seus companys de llit, treball, activitat o militància. Són molts els exemples que ixen en els grups de treball, però em limitaré a posar alguns d’ells per a donar una idea del que aquesta proposta els sol desvetlar:
• Familiars: Els homes reconeixen que sempre els han cuidat més del que ells han cuidat. Des de xiquets han gaudit de més independència i d’adults disposen de més temps lliure. Acostumen a delegar o escaquejar-se d’allò quotidià i de l’atenció a les persones depenents, i són conscients que es valoren més els seus esforços corresponsables.
• Sexuals: És improbable que els homes patisquen una agressió sexual, se’ls suposa el desig, s’espera que prenguen la iniciativa i no xoca que deleguen la responsabilitat per l’anticoncepció. La promiscuïtat els prestigia i no els estigmatitzen ni l’afició al porno ni el consum de prostitució. Però el major privilegi que conserven és que la penetració seguisca sent sinònim de relació sexual completa.
• Laborals: La divisió sexual del treball fa que les càrregues familiars limiten l’empleabilitat de les dones i que la paternitat incremente la dels homes, que els homes solguen tenir més fàcil l’accés al treball, que siguen menys qüestionats, que se’ls valore més i que es reconega la seua autoritat. És a dir, que troben més fàcil ascendir i que cobren més fins a per el mateix treball.
• Socials: El risc a ser agredits és baix. La divisió sexual del treball condiciona el temps disponible i la vida sol canviar-los poc per la paternitat, la qual cosa els converteix en amos de l’espai públic. Si a tot açò afegim que la seua opinió es considere neutra i estiga més valorada i que acostumen a monopolitzar l’ús de la paraula, entendrem les seues resistències a la igualtat.
Pel que veiem, els privilegis masculins ho tenyeixen tot. Són part d’aqueix discurs quotidià que ens diu el que som i el que hem de ser, constitueixen el germen de la violència contra les dones i contra el diferent, i són una falsa marca d’importància per a situar-nos en el poder.
Jordi Cascales, un valencià que ens convida a combatre els privilegis masculins, distingeix entre els privilegis no guanyats (el valor social que ens atorga la societat pel fet de ser homes) i el domini consentit (la potestat i legitimitat per a exercir poder). I ens diu que detectar el domini consentit és relativament fàcil i podem combatre-ho evitant aprofitar la nostra posició o rebutjant les seues pràctiques. Depèn de nosaltres que evitem imposar-nos, que desacreditem o no a qui és diferent, que consentim o no els acudits masclistes o les formes de negociar des de la desigualtat… Però també ens recorda que és més difícil desprendre’s dels privilegis no guanyats perquè formen part del valor social superior que se’ns atorga pel fet de ser homes. Podem observar-los quan se cerca a algú perquè exercisca activitats que requereixen de força física, o quan percebem l’alerta en qualsevol dona amb la qual ens creuem en un carrer solitari, encara que ni se’ns passe pel cap constituir una amenaça. En aquestes i altres situacions se’ns veu i se’ns tracta sobre la base de prejudicis socials que gens tenen a veure amb la nostra actitud ni els nostres actes, i la seua eradicació passa per canviar els valors que fan que ens vegen i ens vegem com a privilegiats.
Som conscients que la igualtat no queda relegada perquè és secundària, sinó perquè no té els suports suficients. Per això, quan es rebutgen els privilegis masculins més escandalosos, cal cridar també l’atenció sobre aquells comportaments masculins “normals” que són els privilegis quotidians en els quals brollen els micromasclismes: les armes i ardits que usen els homes, de forma no sempre conscient i intencionada, però que tant contribueixen a mantenir la seua hegemonia sobre les dones.
