Aquest passat dimecres 6 de juny es presentà a Barcelona “El grito y la mordaza: la desgracia de ser periodista“, l’últim llibre de la prestigiosa escriptora i periodista Carmen Alcalde, que va ser directora de la revista Vindicación Feminista (1976-1979).
A la sala, amistats i lectors i lectores de l’autora, que gaudiren d’un acte en què es van donar cita la cultura, la tendresa i la solidaritat, junt amb un clam per la pau, la llibertat i la solidaritat entre pobles. Al centre de la taula hi lluïa, prop d’un exemplar del seu llibre, un ramet de flors amb els colors de la bandera republicana, que una admiradora havia deixat allà.
La taula estava formada per l’editor del llibre ( Ed. Carena), el poeta andalús José Membrive, la dirigent de l’ICD Joana Martínez, la periodista i professora universitària Elvira Altés, la fotoperiodista Pilar Aymerich i la pròpia autora.
Pilar Aymerich, Carmen Alcalde, Joana Martínez i Elvira Altés
Inicià l’acte l’editor, qui es felicità del fet que Carmen Alcalde hagi publicat ja quatre llibres en la seva editorial, reconeixent-la com una de les ments més intel·ligents del país i lamentant que, tot i la seva lucidesa, la seva extraordinària ploma, la seva clarividència i la seva apassionada entrega a la professió (ja que dirigí per als millors mitjans del país como ara Presència, Destino, Triunfo, La Hoja del Lunes, Tele Expres, La Soli, El Periódico, Interviu, o Actual), hagi estat llençada a la cuneta, talment un cadàver més de l’anomenada Transició. Regracià l’autora perquè a més d’aprendre molt dels seus llibres, l’ha fet millor persona.
A continuació parlà Joana Martínez, qui es felicità per tenir el privilegi de presentar un llibre de la tan coneguda i prestigiosa escriptora. Aportà dades sobre les poques dones que estan a primera fila dels mitjans de comunicació (87% els dirigeixen homes a Espanya i un 64% a Catalunya), segons la periodista de eldiario.es, Neus Tomàs, qui recordava en un acte recent que en les tertúlies de televisió les veus “expertes” són essencialment d’homes, amb total absència de la tan necessària paritat. Va repassar alguns dels aspectes del llibre en el qual es constata que l’autora es fa estimar, així com les traïdories que han patit tantes dones lluitadores, com la pròpia Carmen Alcalde, malgrat haver col·laborat en totes les lluites. Recordà que a Carmen Alcalde no la fa callar ningú i que té una llibertat de pensament que exerceix sempre que en té l’ocasió.
Elvira Altés continuà, fent una repassada dels anys 50 de vida professional del periodisme, que és el tema del llibre. Recordà com es va remoure la consciència social de l’autora amb les inundacions del Vallès els anys 60 i amb els temes que va publicar en reportatges, projectes i llibres. Explicà els inicis de la revista Presència, que dirigí l’autora, els reportatges de DiarioFemenino, Destino i d’altres, escrivint sobre temes d’actualitat candent absolutament innovadors en aquella època. I les multes i segrestos que els seus escrits li dispensaren. Relatà que el llibre que s’estava presentant passa comptes amb la professió, i parlà de la censura i la posterior autocensura, així com la següent obediència als partits i als directors dels mitjans per tots aquells que volien continuar treballant. Va remarcar especialment que Carmen Alcalde va obrir camí, sent tan arriscada: periodista d’esquerres i feminista, una dona que no va fer cas a Salvador Espriu qui li havia aconsellat que s’allunyés de les passions.
Prengué la paraula Pilar Aymerich, qui va detallar les seves vivències en la revista Vindicación Feminista amb la qual col·laborà en nombrosos reportatges al llarg dels tres anys que es va publicar. Explicà com la revista es convertí en un emblemàtic crit de guerra per a les dones, tot recordant la bellesa de la publicació. I la força i contundència dels articles que continuen vives a hores d’ara. Es referí a dos números concrets de la revista, el 15 i el 17, en què es publicaren reportatges sobre el mercadeig de mainada en determinats centres públics i en el mal anomenat Patronato de Protección de la mujer. Explicà com va haver de fer-se passar per una periodista d’una revista de l’OPUS per tal de fer fotos dels centres. Recordà així mateix la presó de dones de la Trinitat i les preses que s’hi trobaven, tot preparant un reportatge, recordant especialment una jove a qui li caigueren 30 anys de presó per haver practicat un avortament, i les condiciones en que malvivien les detingudes amb les monges que les custodiaven. I detallà com en una època propera desaparegueren, per problemes econòmics, multes, sancions i segrestos, a més de Vindicación Feminista, El Viejo Topo, Ajo Blanco, HermanoLoco, Por favor… revistes d’investigació i d’importants reportatges, o d’humor intel·ligent i transgressor. Parlà dels i de les indomables que es quedaren en la cuneta i recordà que de dones com Carmen Alcalde ni se n’ha parlat en la transició, fent que les noves generacions desconeguin la lluita de les dones feministes que les van precedir, invisibilitzades. Va acabar afirmant que el llibre de Carmen Alcalde és “la història d’un fracàs col·lectiu de tota una generació”.
Per clausurar l’acte parlà l’autora, que començà amb paraules d’agraïment envers el seu editor i les dones de la taula, que tan magníficament havien parlar del seu llibre. També agraí els que es trobaven en la sala, a qui va tractar amb la forma amorosa amb què ella es dirigeix a les seves lectores i lectors. Donà les gràcies a la il·lustradora, gironina com ella, Anna Grimal, qui ha dibuixat l’original portada. No va voler parlar del seu llibre, perquè d’altres persones ja ho havien fet. El seu discurs versà sobre la necessària comprensió i solidaritat entre Espanya i Catalunya. Parlà de pau i de llibertat. I d’amor i de respecte entre totes dues cultures, recordant noms d’escriptors i de poetes castellans i catalans que es reconeixien i s’admiraven (Unamuno i Joan Maragall, o Cervantes i Ramon Llull). I acabà exigint llibertat per a les preses i els presos polítics catalans.
José Membrive, Anna Balletbó, Carmen Alcalde, Montse Fdez. Garrido i Julia López
