OPINIÓ
Una exposició: Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. I un llibre: Musas,mecenas y amantes. Mujeres en torno al surrealismo. Ambdues propostes tenen la historiadora i crítica d’art Victòria Combalia com a comissària i autora.
Maruja Mallo: Cares i atletes.
Són dues propostes atrevides i que per primera vegada a Barcelona, Catalunya, i a tot l’Estat espanyol es pot visualitzar com una mostra important de dones artistes que van tenir amb més o menys intensitat i per distintes causes una relació amb el nostre país i que, una vegada més amb les complicitats que li són característiques, Victòria Combalia ens proposa endinsar-nos dins el món artístic de les dones a voltes ignorat i menystingut. Però no menys important.
Anem per pams. L’exposició inaugurada a la Galeria Mayoral del carrer Consell de Cent de Barcelona, ofereix una atractiva mostra que inclou més d’una vintena d’obres de dones surrealistes, com Dora Maar, Frida Kahlo, Valentine Hugo, Maruja Mallo, Lee Miller, Leonora Carrington, Ángeles Santos i Remedios Varo, nascudes aquestes dues últimes a Catalunya.
Remedios Varo: Dona o l’esperit de la nit.
Una de les curiositats ja destacada i que remarca Victòria Combalia en el text del catàleg és que, a part de les dues nascudes aquí, les altres per una circumstància o altra van tenir en un moment donat una relació amb Catalunya, ja sigui per haver visitat el país, cas de Valentine Hugo, que va visitar Cadaqués i als Dalí amb Bretón; de Maruja Mallo, que va exposar l’any 1936 a Barcelona juntament amb Remedios Varo en l’exposició “Logicofobista”, que va tenir lloc a la Llibreria Catalònia; o Lee Miller, amant de Man Ray, magnífica fotògrafa que va visitar Barcelona en diverses ocasions i sempre acompanyada del seu marit, l’historiador d’art Roland Penrose. Certament de Frida Kahlo no hi ha constància de cap viatge, però tothom coneix l’estreta i íntima relació que va mantenir amb l’artista català Josep Bartolí.
Frida Kahlo: Autoretrat vaginal.
El recorregut per la mostra, que restarà oberta fins el mes d’abril, és atractiu per diverses consideracions, algunes d’elles ja apuntades. Però, sobretot, perquè ens ajuda a recuperar i a visualitzar a una generació de dones artistes, creadores que malgrat haver tingut un pes considerable dins la creació artística han estat sistemàticament marginades del món de l’art sempre dominat pels homes.
Contemplar aquesta exposició de dibuixos i d’obres artístiques ens mostra un món ric, expressiu i incisiu que ens obliga a preguntar-nos: com és possible que fins ara, ningú s’hagués preocupat d’oferir una mostra semblant? Cert que les artistes que hi podem contemplar no ens són desconegudes, sortosament hi són en treballs com els de Victòria Combalia i d’altres persones que, com ella, ens han ajudat a recuperar la memòria artística de moltes dones. I que, en algun cas, alguna retrospectiva han merescut. Però costa imaginar-se que hagin estat tan de temps als llimbs de la historia. I sobretot que no s’hagués fet una exposició d’aquestes característiques on podem contemplar un conjunt d’obres d’artistes tan diverses però tan significatives alhora.
Ángeles Santos: Ànima que fuig d’un somni.
El recorregut on hi han obres inèdites, fins ara, és apassionat i apassionant. Sí, Frida Kahlo sorprèn i corprèn sempre, hi trobem tres dibuixos inèdits i mai vistos aquí. Un d’ells i per la seva excepcionalitat es mostra dins d’una urna de vidre. El seu títol explícit, com sempre: Autoretrat com a genitals (1944). De Maruja Mallo: Caps i atletes (c.1945). De Remedios Varo: Dona o l’esperit de la nit (1952). I la de l’ Angeles Santos: Ànima que fuig d’un somni (1920) …
En el recorregut tanmateix s’hi destaca un text de Leonora Carrington que diu: “Si totes les dones del món decidíssim controlar la població, si decidíssim rebutjar les guerres i la discriminació per raó de Sexe o Raça, i forcessin així els homes a permetre que la vida prosperi en aquest planeta, seria de ben segur un miracle”.
Qui no subscriu avui aquestes paraules? I aquestes imatges?
I un llibre:
Musas, mecenas y amantes. Mujeres en torno al surrealismo. Victòria Combalia. Editorial Elba. Barcelona, 2016.
Com que lliga extraordinàriament bé amb aquesta exposició, crec d’interès remarcar alguns petits apunts d’aquest llibre, dels més recents de Victòria Combalia sobre la presència de les dones en els àmbits artístics. Sí, en l’exposició destaquem la de les dones artistes, en el llibre la crítica d’art i historiadora remarca el paper d’unes dones excepcionals com a muses, (característica que reivindica), mecenes i amants de destacats artistes.
Tan en una com en l’altra faceta, dones com Valentine Hugo, Nancy Cunard, Peggy Guggenheim, Kiki de Montparnasse, Marie-Laure de Noailles o Joyce Mansour van influir, ja no solament per la seva pròpia activitat artística, sinó també per la influència que van tenir i van jugar en figures capdavanteres en el camp de la creació artística.
Només a tall de resum, de Valentine Hugo (1887-1968) podem destacar que tan va ser admirada per les avantguardistes musicals de principis del Segle XX com pels entusiastes del surrealisme. Nancy Cunard (1896-1965), una rica hereva anglesa, va ser autora de poemes, activista política d’esquerres, defensora dels drets dels negres, editora i periodista.
Peggy Guggenheim (1898-1979), qui no ha visitat els seus museus a Nova York o Venècia, alguna vegada? Rica, famosa, col·leccionista a qui li agradava la bona vida, ha estat sens dubte la persona que va saber, segons remarca Combalia, crear uns nous aires en l’art modern nord-americà del Segle XX. Va mantenir artistes, com André Breton durant el seu exili als Estats Units, i va descobrir a Jackson Pollack.
Kiki de Mointparnasse (Alice Prin) 1901-1953), no solament deu la seva fama a la fotografia de Man Ray (el seu amant) “El violín de Ingress” publicada a la revista “Littèrature” l’any 1924 que la va immortalitzar, segons explica l’autora del llibre. Se la recorda com assenyala, com a model, però també va ser cantant en els cabarets dels anys vint.
Marie-Laure de Noailles (1902-1970), viscomtessa, fou una dona d’una àmplia i extensa cultura, va exercir de mecenes i, segons narra Combalia, a Espanya fou coneguda com l’amant del pintor canari Óscar Domínguez i com a mecenes del cineasta aragonès Buñuel.
Joyce Mansour (1928-1986) va destacar en el camp de la poesia, poeta surrealista segons Combalia, famosa per la cruesa i la violència dels seus poemes i alhora mare de família amb una vida social molt intensa. L’amistat era el motor de la seva vida, continua dient Combalia, i el fet que aparegui a les pàgines d’aquest llibre, diu, és: “perquè va mantenir una amistat profunda amb André Breton. Una amistat que, com assenyala, els francesos l’anomenen “une amitié amoureuse”. Segons l’autora d’ aquest interessant i recomanable llibre, Mansour i Breton es veien cada dia en el període comprés entre 1956 i 1966, any de la mort d’André Breton.
En la contraportada del llibre hi llegim: “El relat de les vides d’aquestes dones, apassionades i apassionants, que aspiraven a ser obres d’art en sí mateixes, ens transporta a un món insòlit l’epicentre del qual era la creació artística”.
