Wednesday 19 June 2024

Wednesday 19 June 2024

Pensar la memòria des de l’ESI

Per María Inés Alvarado*. Diari Digital Femení

En un nou aniversari del 24 de març de 1976, data que commemora a Argentina les víctimes de l’última dictadura militar, autodenominada «Procés de Reorganització Nacional», que va usurpar el govern de l’Estat nacional argentí per gairebé vuit anys, no és en va reflexionar sobre què significa parlar de memòria.

Fer memòria no és senzill. Aquest és el primer punt de reflexió de la columna d’avui. A Argentina, hi ha un Programa del Ministeri d’Educació de la Nació que es diu Educació i Memòria que té com a objectiu promoure l’ensenyament del passat recent a les aules com a aportació per a la construcció d’una nova ciutadania que sigui democràtica, respecti els drets humans, les llibertats fonamentals i enforteixi el desenvolupament economicosocial de la Nació. És entendre l’educació com posar a disposició del passat en diàleg permanent amb el present i el futur per ajudar a reflexionar, debatre, obrir preguntes i posicionar-se davant de cada realitat. És a dir, com l’ensenyament del passat per pensar el futur.

El quadernet Memòries de la Col·lecció Drets Humans, Gènere i ESI del portal Educ.ar, planteja que “La noció de memòria és contingut ineludible per pensar en la formació de ciutadanies democràtiques a les nostres escoles” per després afegir que el vincle entre escola i memòria , “tenen un correlat en algunes de les fites centrals de la conformació de la construcció de la memòria col·lectiva a Argentina des de l’any 1983 fins a l’actualitat” per remarcar que la societat necessita elaborar “experiències del passat recent per construir un projecte col·lectiu com a comunitat ”.

La segona reflexió que vol proposar aquesta columna és la fragilitat de la memòria. Per què la memòria és tan fràgil? Per què només recordem el que ens convé? Al material Memòries, prèviament citat, la sociòloga Elizabeth Jelin que “La memòria és un procés subjectiu que està ancorat en experiències i marques simbòliques i materials. La memòria, a diferència de la història, no recupera processos totals, sinó que constitueix relats (molts cops fragmentaris, amb matisos) que deixen en evidència els sentits en pugna que envolten el passat. Per això parlem de memòries en plural i no de memòria en singular”. És per això que cada record, cada experiència, cada vivència conforma la memòria individual de cada subjecte i, alhora, cada memòria individual posada en comú amb altres i altres que comparteixen un mateix moment històric i social conformen el que s’anomena “memòria col·lectiva”. Aleshores, hi ha una memòria individual i una memòria col·lectiva, que s’influeixen, construeixen i enriqueixen mútuament.

Per això, la memòria afegeix la investigadora, també és “un objecte de disputa, de lluites pels sentits del passat. En aquestes lluites juguen un rol actiu els agents socials que construeixen aquestes memòries des de les relacions socials en què s’ubiquen, que són relacions de poder. Els sentits del passat són diferents, per la qual cosa no hi ha una manera única de narrar-ho”. I això dóna peu a la tercera reflexió: Cal tenir en compte que la memòria és una construcció on es posen en joc elements del passat vinculats amb necessitats del present. El passat recent de l’Argentina posa en joc records sensibles des de la perspectiva individual i col·lectiva.

Alhora, també planteja que “La memòria és un objecte que ha de ser historititzat. (…) les memòries tenen història, perquè es van modificant al compàs de les transformacions polítiques, socials i culturals”. I apareix una quarta reflexió: que difícil és historititzar sobre el passat recent, quan encara les ferides estan tan obertes i les mirades sobre la realitat són tan complexes i dissímils davant del que es vol construir com a Nació. Per això, l’important que cal tenir en compte avui és la necessitat d’entendre que fer “memòria col·lectiva” és important perquè ens porta a buscar i apropar-nos cada cop més a la justícia ha de portar a la veritat. En aquesta recerca, la justícia ha d’ajudar a sortir a la llum la veritat que més s’ajusti a la realitat i no a les memòries subjectives. Quan en un judici es dicta sentència condemnatòria es busca reparar el dolor de les víctimes i els seus familiars perquè justícia significa donar a cada persona allò que li és propi i, si algú actua malament, ha de reparar el mal. No és un acte de venjança, sinó de ser equànimes.

Que la memòria sigui un tema de l’escola també és una aposta a futur, perquè permet pensar en la possibilitat de no repetir errors. Però també cal que aquest exercici de fer memòria estigui travessat per l’ESI. Pensar les memòries utilitzant la perspectiva de gènere i l’agenda de drets humans és una oportunitat per a reflexionar temàtiques com ara el lloc de les dones, certs mandats de la masculinitat i, per descomptat, la identitat. Pel que fa al gènere, Elizabeth Jelin sosté que són les dones les que mostren l’escena més humana de les dictadures des d’aquell lloc de Mares i Àvies que van sortir a reclamar i buscar o des d’aquell lloc de joves embarassades, parint en clandestinitat. I són els homes els que van exercir la violència des dels llocs de poder, la imatge de l’horror. Pel que fa a l’anàlisi dels drets humans, es pot pensar la importància que té la noció de memòria com una forma de representació del passat per a la constitució de les identitats col·lectives.

Per a l’historiador i sociòleg austríac Michael Pollak “hi ha una relació estreta entre memòria i identitat, tant en el pla individual com en el col·lectiu, perquè és impossible una cerca identitària sense un exercici de memòria, i perquè tota feina de memòria està sostinguda en un sentiment d’identitat”.

Que aquestes reflexions ajudin a pensar a les aules les memòries per sostenir la identitat de la nostra Nació.

(*) Docent, comunicadora. Codirectora de L’ESI en joc.
Columnista de Diari Digital Femení – D’ESI Sí Es Parla

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Una crònica de l’1 d’octubre

OPINIÓ M’hauria agradat poder explicar la munió de gent que es va llevar a...

Dones a primera línia abans de la tragèdia de l’explosió de l’hotel a l’Havana

Per Lisandra Fariñas. SemLac Commoció i tristesa, dins i fora de Cuba, i una onada...

Primeres recomanacions per informar sobre les agressions sexuals als mitjans

Dimarts 12 de juny es van presentar públicament al Pati Maning de Barcelona les...