OPINIÓ
Hi ha un llibre anomenat “El malestar de las mujeres” de Mabel Burín que vaig llegir fa molts anys que parlava sobre la salut mental de les dones. Millor dit de l’absència de tractaments específics per curar eixos “malestars”.
El primer que hem de saber és que el concepte “malestar” en general, engobla moltes situacions que, per desconeixement, per por o per altres causes, no sabem anomenar.
Dir que la teua parella o el teu amic practica sistemàticament violències masclistes no és fàcil d’assolir. Per això no ho anomenem i preferim tindre un malestar generalitzat abans que donar-li nom. Ho he patit i sé del que parle. Jo tampoc sabia donar-li nom, però sempre tenia la boca de l’estómac encongit, tristor acumulada, autoestima ferida i així un llarg etc. fins que el feminisme em va ajudar a anar ficant nom a aquells malestars. Era un cas de manual de violències masclistes acumulades. N’hi havia psicològica i simbòlica per tots els cantons.
Són violències invisibles però quotidianes. Són molt fàcilment justificables socialment perquè la culpa (sempre la culpa) sempre recau sobre la víctima, ja que el victimari, millor dit l’agressor, sempre té dues cares: la pública i la privada. I en la pública sol ser molt agradable, rialler, etc. Però en la privada és manipulador, conscient dels seus actes i de les conseqüències que provoca. Això si, és molt covard perquè quan portes la situació al límit, s’amaga darrere de tots els estereotips i justificacions possibles. Però sempre ha de tindre la raó i si no li dan les dones, comencen els silencis injustificats i el menyspreu i la ignorància cap a la teua persona.
És important donar nom a les situacions de malestar de les dones perquè és ahí on se solen amagar situacions de violències masclistes ocultades històricament, però exercides sistemàticament. No valen autojustificacions del tipus “té un caràcter molt fort”, “És molt complex i potser jo no l’entenc”, etc. No, això l’única cosa que aconsegueix és un auto inculpament innecessari que comporta una davallada de l’autoestima i una sensació de malaptesa emocional permanent.
Cal fer visibles aquestes violències masclistes que solen començar amb actes de micro masclismes aparentment tolerables però que van augmentant depenent de la poca o nul·la resistència que opose la víctima que, habitualment desconeix el que li passa i no sap com explicar-ho a ningú.
Les violències masclistes són molt complexes, però no totes són visibles socialment. Les més invisibles són, com ja he comentat, les psicològiques i les simbòliques, però tampoc podem oblidar-nos de les estructurals, que, precisament tenen al seu parany d’estructures el millor paraigua per a passar inadvertides. I, com molt bé sabem les dones, les estructures han estat construïdes pel patriarcat.
El parany estructural que genera que la pobresa tinga rostre de dona, és un exemple del que dic. Un altre parany és el judicial que en massa ocasions exerceix violències estructurals cap a les dones interpretant i aplicant lleis amb biaixos sexistes i per tant patriarcals. O també són violències estructurals la negació de les violències masclistes cap a les dones per ser dones. Ens van sonant casos, veritat? Doncs això…
És fonamental saber dir el que ens passa i deixar de parlar de malestars de les dones perquè tenen noms. Cal perdre la por i la vergonya i dir les coses pel seu nom. Sé que costa, però s’ha de fer perquè del contrari és la nostra vida la que està en joc. Vida emocional, però també física per les somatitzacions permanents d’aquests malestars.
