OPINIÓ
Repàs del paper dels grups feministes i de dones organitzades en la Bolivia actual, des dels sectors més afins al president derrocat Evo Morales fins als opositors.
“Els Parlaments Impossibles qüestionen el model d’assemblea com un seguit d’actes de comunicació entre ‘cossos capaços’ i iguals destinats a aconseguir consens”, diu la convocatòria del ‘Parlament dels cossos‘ que es va realitzar aquest any a Noruega i que, sense saber-ho, té relació amb les propostes feministes davant la crisi políticoinstitucional que viu avui Bolívia i que ha derivat en el que per a una part del planeta és un clar cop d’estat al govern de l’indígena Evo Morales.
Bolívia té una llarga tradició assembleària en els seus moviments socials que, en moments àlgids, de lluita reivindicativa o de transformacions socials, han emergit amb notòria força i on sempre hi han participat activament les dones, encara que poques vegades des d’una posició visible i dirigent a la palestra. En la recent i complexa conjuntura boliviana, la pràctica de l’assemblea multitudinària ha tingut protagonisme, per això incidim en ella i també en la posició dels diferents feminismes d’on, finalment, ha sorgit una proposta que torna a aquest sentit de diàleg des de múltiples posicions.
Els cabildos
Grans masses organitzades i sota directrius definides en assemblees o cabildos (forma organitzativa del poder arribada de la colònia) van determinar el 2006 l’arribada d’Evo Morales a govern. Analitzant el que va passar llavors i, abans, durant la Guerra de l’aigua de l’any 2000, l’exvicepresident Álvaro García Linera, compartint idees amb Toni Negri, escriu sobre aquest tema referint-se a la ‘forma multitud‘, que “resulta de l’agregació de subjectes col·lectius… on cada persona que està present en l’acte públic de trobada no parla per si mateixa, sinó per una entitat col·lectiva local (…) però, a més, i aquesta és la virtut que fa a la ‘forma sindicat’, aquesta multitud no crea una frontera entre afiliats i estranys (…) ampliant enormement la base social d’acció i legitimitat”. I, també, es refereix específicament als “cabildos i les assemblees que funcionen com organismes públics d’intercanvi de raons i arguments dels quals ningú n’estava exclòs [i que] van constituir un espai de producció d’igualtat política real i de formació d’opinió pública (…) però (…) interpel·lant a un estat “.
Així, durant els gairebé catorze anys de mandat d’Evo Morales, la forma de treballar el poder governamental va estar molt determinada per aquest tipus de mecanismes assemblearis i deliberatius a través de les organitzacions socials, sindicats i altres, que fixaven (o aprovaven) el rumb de moltes de les polítiques a aplicar des del govern, entre les quals es trobaven les dones camperoles conegudes com ‘Las Bartolinas‘.
Paradoxalment, sota el nom de cabildos, convocats per comitès cívics, universitats i representacions socials contràries o descontentes amb el govern de Morales, és des d’on es propicià la seva caiguda. Foren cabildos massius realitzats en la majoria de les ciutats bolivianes i amb unes característiques organitzatives i ideològiques contrarevolucionàries o reaccionàries, ja que buscaren tornar a un estat de coses més aviat conservador, un retorn a l’ordre.
Aquests cabildos, a canvi dels descrits per García Linera, no van ser llocs de debat i sense exclusions; no, es va tractar d’un segrest del concepte de cabildo perquè es van convertir en espais amb un ideari més aviat unitari de rebuig al govern, amb missatges d’ideologia d’extrema dreta, en alguns casos, i amb un afegit fanàtic religiós, com el de la ciutat de Santa Cruz de la Sierra, que a molta gent va agafar per sorpresa i on, a més, a la palestra hi va haver poca presència visible d’indígenes i cap de dones.
Els feminismes
Cap dona, llevat de Maria Galindo, representant de Mujeres Creando, va ser convidada al cabildo de la ciutat de La Paz per fer ús de la paraula; però, gairebé immediatament la varen fer callar i l’assistència la va fer fora quan no va dir el que s’esperava i va qualificar la trobada com una “machocracia”. El que va marcar l’inici d’una iniciativa feminista, si més no, interessant i que va tenir resposta immediata.
Mujeres Creando és a Bolívia el col·lectiu feminista amb més visibilitat per l’ús mediàtic que duen a terme de les seves accions reivindicatives tipus performance, per la presència de Galindo en els diaris generalistes i a través de l’emissora Radio Deseo on, a més, destaquen altres dones com la indígena Yolanda Mamani.
És diferent la presència pública de Las Bartolinas, principal organització indígena femenina aliada dels governs de Morales i sempre present però no decisiva i amb poca veu en espais deliberatius de decisió; i, de cara enfora, amb un discurs sempre condicionat pels marcs de la política governamental. Amb aquest grup, així com amb la paritat al Parlament i la designació de dones en ministeris i llocs clau, s’ha mantingut “un discurs sobre el major equilibri i complementarietat entre els gèneres [com a] tret comú a aquestes organitzacions [que] en efecte, s’ha convertit en una retòrica encobridora (…) per justificar la reproducció del domini masculí, clientelar i patriarcal que es perllonga en els municipis, els sindicats…”, tal com ho explica la sociòloga Sílvia Rivera en un dels seus textos.
En aquestes últimes i crítiques setmanes, les dones pròximes al partit evista MAS (Moviment al Socialisme) han emès pronunciaments i fet denúncies sobre el cop d’estat, com la de l’col·lectiu Matria que li ha respost a l’antropòloga feminista Rita Segato per les seves crítiques a Morales; però, en general, la seva visibilitat s’ha reduït, ja que algunes han desaparegut de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, possiblement, per por a represàlies davant la decisió del nou règim de perseguir a qui cometi “sedició”, començant per periodistes i parlamentaris del MAS.
D’altra banda, les dones feministes explícitament contràries a Evo Morales i considerades “institucionals” (de classe mitjana, mitjana alta, lligades a la universitat o professionals d’ONG, entre altres camps) han estat part activa en la campanya prèvia a les eleccions del 20 d’octubre en la qual des de l’oposició ja s’advertia d’un possible frau electoral. És el cas de Mujeres por la Democracia, la dirigent de les quals, la sociòloga Sonia Montaño, ha donat suport explícitament als cabildos i a les mobilitzacions contra Morales. Avui algunes neguen que hi hagi hagut un cop d’estat i altres simplement callen. S’observa així que el feminisme, transversal com és, no és unitari i reflecteix les contradiccions de classe i ètnia de la societat boliviana.
Parlament de dones
És sobre aquesta tradició assembleària boliviana i en aquesta conjuntura complexa, on l’Assemblea Plurinacional Boliviana (Parlament) no pot celebrar sessions amb normalitat, on les veus estan sent coartades i on no s’entreveu una entesa, que la proposta de Mujeres Creando, de fer un Parlamento de las Mujeres resulta d’interès, ja que retorna en part a aquest concepte original de cabildo, perquè, segons les seves impulsores, es tracta d'”un escenari polític per escoltar-nos i per parlar en primera persona, per construir un teixit de visions múltiples que no poden ser simplificades sota un denominador comú, per trobar, amb l’aportació gota a gota de cada dona, tots els matisos possibles del difícil moment que vivim”.
“Sense ànim de donar veu a expertes o preclares o estrelles”, ni tampoc de rebre a representants de tal o qual col·lectiu, “sense buscar la diversitat, com a foto de Benetton amb què adornar un mateix discurs, sinó buscant escoltar diferents veus”, és que s’ha creat aquesta plataforma que en la seva primera sessió va desbordar l’espai de Mujeres Creando a la Paz i, per això, la segona va omplir un cinema d’aquesta ciutat i també a Cochabamba, a més es preveu que es dugui a terme aviat fins i tot a “la boca del llop”, a Santa Cruz.
“El Parlament de les Dones funciona perquè és una eina de diàleg entre posicions múltiples, dispars, irreconciliables i antagòniques”, explica Maria Galindo, i la clau proposada és justament que es bolqui en una plataforma d’acció: que aquesta manera de fer es traslladi al carrer, al barri, a la plaça de les ciutats per, des d’allà, trobar solucions sobiranes i pròpies.
Sabent, això sí, que sobre Bolívia hi estan posats els ulls, i les urpes, interessos econòmics i polítics globals que cada vegada més es dirigeixen cap a un neoliberalisme feixista. Fer front al conflicte global des d’estratègies locals inesperades, és el que planteja aquest espai feminista bolivià que va prendre la idea del Parlament dels Cossos impulsat pel filòsof Paul B. Preciado, en el camp de l’art contemporani, a Grècia el 2017 i convocat aquest setembre a Noruega.
A Bolívia, d’entre els feminismes distanciats, com a reflex de la seva societat trencada, sorgeix una proposta que va més enllà de donar suport a un bàndol o a l’altre, que planteja un diàleg impossible en altres espais i de supervivència urgent al militarisme.
(*) Article publicat a La Directa
