Conversa amb Pilar Weiss, 34 anys, analista política, assessora d’organitzacions en temes electorals a Washington DC.
“A les estacions de metro de Washington es pot llegir un afiche que diu:” Prova a fregar-me amb malícia i et denunciaré “, per avisar els homes que la dona no és un objecte sexual, i en aquest sentit no es pot utilitzar la imatge de dones lleugeres de roba per publicitar cotxes o cerveses. Òptim.
No obstant això, al país d’allò “políticament correcte”, els EUA, la presència de les dones en les institucions federals i estatals té percentatges ridículs, molt inferiors a les d’Europa, Àfrica i Àsia “, comenta a La Independent Pilar Weiss, una jove sociòloga d’ulls clars, i idees contundents, que té en el seu currículum també un període de voluntariat a Bolívia.
Aquesta absència, per descomptat, repercuteix en les condicions de vida de les dones. Si falten dones que fan lleis, els drets de les dones van minvant, poc a poc. És un cercle viciós, i és el que està passant al país (potser per pocs anys) més poderós del món.
Tot va començar amb Clinton -diu Pilar Weiss – sí, el carismàtic president conegut per un affer amb una becaria i que no va ser atent amb les necessitats de les dones en la societat.
I es continua explicant: Va ser durant el seu mandat que es van treure un darrere l’altre les mesures que feien la vida màs vivible, com les guarderies, tan importants en un país on 18 milions de criatures viuen només amb la mare.
Per descomptat, no es va dir obertament, com en un qualsevol dels (menyspreats) països àrabs: Volem que les dones cuidin dels seus fills, sense ser a fora a competir amb els homes. La maniobra és més subtil: Tothom ha de treballar i tenir èxit, s’afirma … però en la pràctica les dones són entre els grups socials que més estan pagant el preu de la funesta polìtica neoliberal, la “Reaganomics”.
Ho recorda també en el seu llibre “El preu de la civilització” Jeffrey Sachs, un economista de Harvard que es va lluir aplicant a Bolívia una teràpia de xoc els anys 80 contra la hiperinflació, i després es va convertir en assessor de Ban Ki-moon en els Objectius del Mil·lenni de l’ONU per eradicar la pobresa, just quan es disparava la desigualtat, fins al seu propi país, Estats Units. Va ser Reagan, com es recordarà, qui va marcar un camí diferent al que s’estava practicant (economia mixta entre Estat i privats) aliant-se amb els ultraliberals “Chicago Boys”, capitanejats per Milton Friedman. Per a ells, i per Reagan, l’estat no era la solució sinó “el” problema: els rics havien de ser alliberats de la càrrega d’impostos, per poder invertir més i escampar abundància. En canvi, ells es van tornar addictes a l’especulació, i el que van escampar, amb l’estrepitosa caiguda dels bancs, va ser desocupació i misèria. El pitjor va ser alliberar la gent rica de la responsabilitat moral de tenir cura de les persones més febles de la societat, defininits com a persones “perdedores”.
(També Romney titlla de “paràsits” el 47% dels americans, que creuen tenir dret a salut, educació, i oportunitat de treball).
Gràcies a Reagan, es van reduir els fons per a l’educació, la formació professional, i els programes d’ocupació, i es va desmantellar el programa d’energies alternatives (llevant fins i tot els panells solars instal·lats per Carter a la Casa Blanca): tots aquests, sectors claus de progrés. Ara tenim un govern reticent a assumir les seves responsabilitats i compromisos a nivell mediambiental (al contrari, ha donat lleis màs laxes en temes d’emissions de la indústria petrolífera), la reforma sanitària proposada per Obama ha estat minimitzada, i els plans de creació d’ocupació han estat bloquejats per la majoria republicana al Congrés.
Quan acaben la universitat, les i es joves, tenen un deute de 50mil dòlars (el préstec concedit per l’estat per facilitar-los els estudis), i ara no és tan fàcil com abans trobar feina. No tothoms, és clar, pot tenir accés a les illes feliçes en certs sectors moderns i puixants de l’economia, com els relacionats amb Silicon Valley, amb magnífiques condicions de treball.
Em preguntes, i tots ens preguntem, per què en aquesta situació de crisi no hi ha revoltes socials més contundents que la recent “Occupy Wall Street”, tal i com va passar amb els moviments de massa per als drets civils de la població de color els anys 70, i que han portar temps després a un president “mulato” a la Casa Blanca. O com a Europa, on milions de persones poden sortir al carrer en un sol dia, per protestar contra una guerra o un govern.
La resposta és que també a nivell de participació política poc a poc s’han anat aprovant lleis que bloquegen les possibilitats de manifestar-se.
Si portes una pancara o un pòster gran, pots ser arrestat sense miraments, sense ni parlar o per si ocupes o no espais públics.
El “Occupy Wall Street” va ser una espurna que no va aconseguir prendre el bosc. No tant pels arrestos que hi va haver, més aviat -al meu entendre- per la presència de diversos corrents interns que no van aconseguir donar uns missatges unitaris i clars a tothom. S’han quedat, i existeixen a nivell local, molts grups que treballen al voltant d’objectius concrets, com ajudar a adolescents a no fracassar en l’escola pública, o evitar els desnonaments quan la gent ha perdut feina i no poden pagar la hipoteca i es queden al carrer. És clar, ja és un resultat evitar un desnonament aquí i un allà, però n’hi ha milers i milers per resoldre, sobretot a Nevada i Florida, uns dels estats més afectats per la crisi.
És curiós observar com aquests activistes voluntaries que ajuden els desnonats o a l’estudiantat, són finançats en general per fundacions privades, i en part, pels governs locals o federals, que mantenen lleis injustes. I ara els governs estatals tenen les caixes buides.
Un altre tema crucial és el de les eleccions. És conegut que als Estats Units el percentatge dels votants és inferior al d’Europa, per exemple, i que la victòria d’Obama es va donar per la feina capil·lar de milers de persones voluntaries que es van mobilitzar per convèncer a la ciutadania a enfrontar el complicat procés d’ obtenció del certificat electoral. Que costa 25 dòlars, i per moltes famílies ´ñes ja una despesa. A més, per obtenir el certificat cal mostrar la llicència de conduir, o un document d’identitat, que cal aconseguir perdent temps i diners en diverses oficines. Pitjor encara si t’has mudat d’un costat o un altre del carrer, o a un altre estat: passaran mesos abans que te’l atorguin. La burocràcia és molesta i fins i tot per demanar informació has de pagar alguna cosa. Així s’entén el perquè molta gent no està entusiasmada amb les votacions, més encara si està assabentada que els bancs financen els dos partits oficia’ls, condicionánt-los a fer polítiques poc diferents entre ells.
La majoria de la gent no té formació suficient per ser ciutadans i ciutadanes conscients. Els missatges polítics, per arribar a la gent, han de ser molt simples. Alan Gore, per exemple, amb les seves xifres esgarrifoses sobre l’escalfament global, és considerat un setciències, massa sofisticat per al porter, el forner, el taxista.
I, què es publicita molt en la televisió? A part dels omnipresents cotxes, hi ha molts espots sobre medicaments. És la poderosa indústria farmacèutica que ens ha medicalitzat a tots. La indústria alimentària afegeix als productes sucres i additius nocius, així la gent es torna obesa, o amb el colesterol pels núvols, i d’una manera o altra han de consumir medicaments que podrien evitar amb aliments sans i exercici.
La indústria farmacèutica està relacionada amb les poderoses asseguradores, que tenen tarifes altíssimes per assegurar el teu dret a ser assistit si t’enmalalteixes, però a la lletra petita sempre hi ha trampes del tipus que si vas a l’hospital, has pagar-te l’anestèsia … en fi!. Per això molta gent no la contracta, resant a tots els sants per no emmalaltir. El somni americà, el de la caseta bonica amb cotxe fora, les criatures que juguen amb el gos, és per les pel·lícules. Segons les estadístiques, hi ha mès possibilitat de progressar, partint de zero, a Dinamarca que als Estats Units. El somni americà, s’ha traslladat, pel que sembla, a l’Europa del nord.
Les americanes i els americans som ensinistrats per tots els mitjans, a tenir por de totes les pors equivocades: als drogoaddictes, a les minories ètniques, els baby killers, (els adolescents que maten), menys a allò que veritablement compta: Un sistema econòmic que ha perdut el concepte de bé comú –conclou Pilar Weiss– “.
