Òbviament i com es pot imaginar qui em coneix estic secundant la vaga general. Amb una bona garrotada, a casa i porto una estona escoltant la ràdio. I ho diré amb la màxima elegància possible: No fa catorze anys que es convocarà l’última vaga general. L’última es va convocar el 2019, i va ser convocada pel moviment feminista, però també era una vaga general. Que ningú ho oblidi.
“Oblidar” deliberadament o no que el feminisme va convocar dues grans vagues generals i de consum el 2018 i el 2019 és fer-li un flanc favor a la memòria col·lectiva i feminista d’aquest país on el feminisme va ser capaç de mobilitzar-se i per a nivell mundial.
A Estat espanyol va ser un on més seguiments es van donar en aquelles vagues. Una cosa del que ens podem sentir molt orgulloses els qui, no només les secundem, també vam donar suport públicament.
El patriarcat, també en forma “d’oblit selectiu” als grans mitjans de comunicació, és una altra manera d’exercir-se. I aquest matí mentre escoltava des del llit la Cadena Ser vaig ser conscient d’aquesta pràctica “normalitzada” en què, de nou de parla dels catorze anys des de l’última convocatòria sense esmentar les dues vagues generals feministes de 2018 i 2019.
La lluita feminista, també és una lluita de classes en què convergeixen a més de l’opressió de classe, la de sexe per ser dones i el feminisme denunciava i denuncia precisament és doble opressió: Som dones treballadores que suporten dobles o triples jornades, ja que les nostres jornades laborals hem de sumar les tasques domèstiques (doble jornada) i les cures de persones jornada). I tot sense comptar amb la càrrega mental afegida del que suposa l’organització de la llar en si mateix: Compres, extraescolars, metges, etc.
Negar aquelles vagues generals feministes no sols significa negar part de la història del feminisme internacional i espanyol, significa també negar part de la història del moviment obrer.
Encara que alguns dels grans sindicats només van convocar aturades de dues hores, n’hi va haver d’altres que van donar cobertura a l’atur de les 24 hores i que òbviament va ser als que em vaig sumar sent la primera vegada que no secundava el que deia el sindicat a què estic afiliada des del 1986, CC.OO. Em sento orgullosa d’haver-ho fet.
Igual que em sento molt orgullosa d’haver secundat totes les vagues generals des que vaig iniciar el meu camí laboral cap al 1983. Les vagues, totes elles, incloses les feministes, es convoquen per ser secundades. Recordem la famosa vaga general del 14 de desembre del 1988 quan fins i tot RTVE se’n va anar a negre a les dotze de la nit.
Oblidar la menció d’aquelles dues vagues generals feministes és fer un flanc favor al dret a la informació de tota la ciutadania i per tant estar donant una informació esbiaixada que (vull pensar) és de manera no intencionada.
Però estic una mica fins als mateixos nassos (avui molt congestionats) les bones intencions que sempre oculten les lluites feministes com a part del sistema patriarcal. Molt farta de tanta ocultació de la memòria col·lectiva de les dones i de les seves lluites.
I en això vull ser molt contundent amb els mitjans de comunicació: L’última vaga general no es va convocar fa catorze anys, es va convocar fa set anys el 2019 i va ser una vaga feminista legalment convocada i seguida de manera majoritària i internacional.
Deixeu ja d’ocultar-nos de nou tant les dones com les nostres lluites! Les vagues generals feministes del 2018 i 2019 van existir i van ser vagues generals que podien seguir també els homes si ho desitjaven.
