El testimoni d’una advocada italiana desfigurada amb àcid pel seu ex.
He conegut a Lucia Annibali en un recent esdeveniment públic preelectoral a la regió del Veneto, nord d’Itàlia, on la jove advocada es presenta com a candidata al Parlament. Un esdeveniment sense malbaratament ni retòrica, on cada paraula sorgeix d’una veritat interior.
Annibali ha estat protagonista d’una atroç agressió que ha estat present a les cròniques internacionals. El 13 d’abril de 2013, tornant a casa seva a Pesaro, una ciutat del centre d’Itàlia, va observar que algú havia entrat al pis però no va tenir temps per reaccionar perquè la seva cara s’estava cremant per un àcid tan poderós com per fondre un metall, i la visió se li estava obnubilant. Abans de desplomar-se, va aconseguir cridar als seus veïns el nom del seu atacant, Luca Varani, el seu ex enamorat. Poc temps abans, s’havia trobat amb el sistema de gas manipulat com per fer petar la casa. Però no va denunciar al seu ex, del qual per fi havia aconseguit separar-se’n, en descobrir que tenia una promesa des de feia molts anys. L’home, no acceptant la separació, havia començat a perseguir-la de moltes maneres, arribant a contractar dos albanesos per desfigurar-la amb àcid.
Malgrat la seva coartada de participar en un partit de futbol mentre es realitzava l’agressió, Varani va ser ràpidament capturat i condemnat a 20 anys de presó per assalt i intent d’assassinat.
Annibali va patir 17 intervencions de cirurgia per recompondre la seva cara destrossada, però mai va voler amagar-la. Al contrari, va pensar que publicar aquestes dures imatges podia ajudar a dones i homes a veure amb claredat els estralls que poden fer un no-amor, una relació obsessiva on es barregen dependència, narcisisme i afany de possessió. I també, durant el llarg període de recuperació, va publicar un llibre sobre l’experiència. “Jo hi soc. Crònica d’un no amor”. El seu coratge i determinació li van fer guanyar el 2014 el reconeixement de Cavaliere d’Itàlia pel president de la República, i l’emissió d’una sèrie televisiva sobre la seva història. Mentrestant, el seu ex-promés feia un intent de suïcidi a la presó.
Definitivament, Lucia Annibali té alguna cosa a dir a les dones “que estimen massa”, a les que pateixen i aguanten a vegades durant anys agressions brutals, a nivell físic o psicològic. Com s’aconsegueix aixecar-se de nou després de la violència? Aquesta és la pregunta que li han fet desenes de vegades les dones, en moltes trobades públiques i privades.
“És clar, la meva vida ha canviat dràsticament des de 2013, i només ara dono la justa importància a les coses”, afirma Annibali. “Sobreviure es torna una condició de vida. Has tractar de recuperar poc a poc la funcionalitat dels òrgans, incloent-hi la vista. És com un nen que a poc a poc es fa adult. Reconquistar un trosset i alhora, aconseguir mastegar i deglutir un dia, i un altre dia aconseguir dutxar-se sola, quin èxit. Mentrestant, en aquesta reconquesta, entens quin és el sentit profund de la vida, un procés del que ets artífex i protagonista: has de cuidar de tu, primer de tot. També, experimentar el sofriment físic et fa més partícip dels sofriments aliens, et dóna la possibilitat de l’esperança, sigui per a tu sigui per als altres, ja que tens el dret a seguir tenint una vida digna, a regalar alegria i pau a la vida. Encara que hagis perdut alguna cosa o algú, la vida val la pena ser viscuda”.
La diversitat de la teva cara et posa també en contacte amb la debilitat dels altres, que no sempre són capaços d’acollir la diversitat. Ara, a partir d’aquesta diversitat, puc demanar a la gent “acollir” a les persones, amb un pensament més il·luminat. Des d’un temps ençà m’he compromès en la política, mentre abans no em sentia implicada. Ha estat un procés natural, trobant experiències de treball, persones i temes en què involucrar-m’hi.Al començament fou en el “Dipartimento di Pari Opportunitá” entre Homes i Dones, on vaig estudiar el tema. Després, a nivell regional, en l’examen de la situació de gestió dels centres contra la Violència a la Dona, de vegades aclaparats per les retallades als serveis públics, o per la burocràcia”.
Es pot i s’ha de millorar molt en l’atenció a la dona víctima de violència – opina Annibali-, que està preparant propostes específiques. Es necessita major coordinació, per exemple, amb el sector juicial i la sanitat, amb iniciatives concretes per donar seguretat a les dones que han de recomençar de zero, i encara tenen por, i ajudar-les a reconstruir-se com a persones, elles i les seves filles i fills.
“És la nostra tasca”, conclou Annibali. “Totes les que hem superat moments difícils, resistint per amor a la família o als fills, tenim la responsabilitat de tenir cura de la comunitat, de les dones”. Esmenta també l’experiència de Brian Vanzo, docent i psicoanalista graduat en neurociències i rehabilitació de pedòfils, per a la recuperació d’homes violents.
En el seu discurs, ni una paraula sobre el promés que en un moment li va destrossar la vida.
N’hi ha per sentir admiració en veure com el dolor ha pogut ser transformat per Lucia Annibali en capacitat creativa, amor i alegria, a favor de la pròpia vida i la de la comunitat.