Tuesday 16 April 2024

Tuesday 16 April 2024

“No s’arriba a sensibilitzar prou ni a les dones ni a les famílies ni a les comunitats”

Aissatou Diallo, treballa per un món més just, per això lluita contra la mutilació genital femenina (MGF), una xacra que, avui en dia, afecta a més de 200 milions de dones i nenes.

Segons dades d’Unicef de 2020, la meitat de les afectades viuen en 3 països: Egipte, Etiòpia i Indonèsia. Aquesta pràctica que atenta contra els drets humans de les dones i les nenes es realitza en més de 30 països d’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia. Es calcula que l’any 2019, 4,1 milions de nenes van ser sotmeses a l’ablació, i a causa del creixement de la població, es preveu que aquest número augmenti a 4,6 milions de nenes l’any 2030.

Segons l’últim informe d’Amnistia Internacional, presentat l’any passat, s’estima que, a l’Estat espanyol, 18.000 nenes estan exposades a la MGF, i tot i que és una pràctica il·legal, algunes famílies aprofiten el retorn temporal als seus països d’origen per a realitzar-ho.

És fundadora de l’Associació Humanitària Contra l’Ablació de la Dona Africana (AHCAMA), què li va portar a crear aquesta associació?

Ser supervivent de MGF. Vaig pensar que calia protegir d’aquesta barbaritat a les nenes, perquè ningú més passés per això.

Quan vaig saber tot el que la MGF causa a la dona vaig decidir protegir a totes les persones possibles i fer tot el que fos possible, perquè és un engany que la tradició i la religió ho imposin. Tradicionalment, les dones no arriben a aprofundir en l’Alcorà, només podien llegir just per resar i obeir, i així el patriarcat els oferia una interpretació amb la qual les enganyava. Falsos mites sobre puresa o salut han fet que la dona mai hagi tingut el control sobre el seu propi cos ni de la seva integritat, i són uns altres els qui ho tenen.

La nostra missió és arribar al cor de totes les persones per a acabar amb la MGF.

Catalunya disposa d’una bona sensibilització, formació, detecció de casos, i acompanyament de les dones i nenes supervivents d’aquestes atrocitats?

Al meu entendre la sensibilització es queda curta. Han reduït el nombre de mediadores, no s’arriba a sensibilitzar prou ni a les dones ni a les famílies ni a les comunitats. Les dones migrants, sovint, es veuen tancades en un cercle comunitari en el qual pateixen la pressió per remarcar la identitat i la tradició. Si no arriba fins aquí la sensibilització sobre els efectes de la MGF, ningú serà conscient dels perjudicis que ocasiona.

No hi ha suficient formació en els serveis socials que, actualment, estan desbordats i tenen massa aspectes sobre els quals formar-se per donar una atenció eficaç amb uns recursos insuficients.

En els serveis sanitaris és impossible arribar a cada consultori i cada servei d’atenció hospitalària amb la suficient intensitat, fins i tot s’han produït “falsos positius”. És a dir, casos en els quals s’ha cregut detectar MGF quan no ho era, però és comprensible: el personal sanitari ha de formar-se en molts aspectes per als quals no hi ha suficients recursos.

El sistema educatiu seria un entorn privilegiat per sensibilitzar les nenes i les famílies, i per detectar casos de risc, però no arriba suficient informació ni al personal docent ni als professionals de suport pedagògic ni psicològic.

Pel que fa a la detecció de casos i donada la deficient formació que he detallat abans, crec que es detecten prou els casos.

I en quant a l’acompanyament, també és deficient. La nena supervivent és retirada de la família i passa al circuit de protecció de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) i no s’actua sobre la família.

Aissatou Diallo 4

Davant d’aquesta situació, com enfronten el treball?

Des de l’Associació fem diferents activitats, com són: Tallers, xerrades i actes de difusió. Formació a mediadores. Sensibilització comunitària i familiar. Mediació entre serveis d’atenció i comunitat. Col·laboració en l’elaboració, revisió i aplicació de protocols. Col·laboració amb entitats de recerca. Trobades entre comunitat, mediadores i serveis d’atenció per a l’aprenentatge mutu i per compartir experiències. Cooperació amb les xarxes espanyola i europea d’entitats contra la MGF. Actualment, col·laborem en la creació de la xarxa africana contra la MGF.

També treballen contra els matrimonis forçats (MF). Quines xifres tenen?

Sí, hem col·laborat en l’elaboració del protocol MF a Catalunya, amb les entitats que investiguen sobre el tema a Espanya, i amb les administracions i serveis d’atenció fent mediació en casos de risc.

Quant a les xifres, es tracta d’una xacra difícil de quantificar, ja que queda oculta sota formes que s’escapen al control. S’estima que hi ha uns 12 milions de nenes en el món que la pateixen. A Espanya, l’estudi més rigorós que s’ha fet, és el de la Fundació Wassu.

Quines estratègies s’han d’aplicar per a combatre aquestes violències contra les nenes i les dones?

Cal arribar al circuit en el qual les dones es veuen tancades i intervenir, no hi ha un altre camí.

Sovint, les dones migrades estan tancades en diverses capes: un home que les controla i sotmet –a vegades, fins i tot l’ha fet venir per reagrupació familiar i té fins el control de la seva documentació-. Una família o una comunitat que les impedeixen relacionar-se o manifestar-se fora de la norma. I unes institucions religioses que dicten el camí i la manera recta de vida a seguir. Si a això sumem l’exclusió que pateixen fora d’aquests entorns familiars i comunitaris, la dona tendeix a replegar-se sobre el cercle que l’oprimeix, per reafirmar identitats que uns altres han creat per a elles, però que els fan sentir-se integrades en l’únic àmbit en el qual se senten reconegudes, encara que estiguin oprimides.

O s’arriba a desxifrar els codis comunitaris per establir una comunicació eficaç amb ells i aconseguir sensibilitzar-los, o la dona cau en una espiral de la qual no pot sortir.

I, per descomptat, o s’arriba a posar fi a la precarietat que lliga la dona a aquests cercles, o de poc serveix que els imposem la necessitat d’empoderar-se mentre no puguin sortir de la dependència social i econòmica. Per tant, cal actuar en una doble via: contra la precarietat i sensibilitzant a l’entorn comunitari i familiar.

Aissatou Diallo 1

El 6 de febrer, és el Dia Internacional de Tolerància Zero amb la MGF, tenen pensada alguna activitat específica?

Col·laborem en la jornada que es farà el dia 5 de febrer a Catalunya, juntament amb diferents col·lectius. És necessari buscar sempre la màxima implicació d’entitats i cobrir el màxim territori possible.

Enguany, i el passat, són especials per practicar això. Fins al 2020, organitzàvem actes en els quals reflexionàvem juntes i compartíem experiències entre associacions, administració, professionals i públic en general. AHCAMA organitzava algun acte el 6 de febrer a Barcelona o se sumava a altres col·lectius per organitzar jornades conjuntes. La pandèmia ha fet que, a partir de les limitacions presencials, acabem sumant esforços associacions que abans no coincidíem físicament ja que cadascuna ho organitzava en el seu territori.

En els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) Nacions Unides ha fixat l’eliminació de la MGF abans de l’any 2030. A 8 anys d’aquesta data, ho veu factible?

Serà difícil. Si la informació de tot el que s’està fent no arriba al focus, als països on es practica i, dins d’ells, als territoris allunyats de les ciutats, no s’erradicarà mai.

Quan vam assistir a la I Cimera Africana sobre MGF i MF, vam comprovar com es van posar d’acord estats, autoritats, entitats sanitàries i educatives, confessions religioses, líders comunitaris i tradicionals, i organitzacions de la societat civil. Multitud d’agents de les societats implicades on cal erradicar-la i on no hi ha arguments que justifiquin que encara es practiqui.

Els principis i l’acord estan en marxa. Ara bé, arribar fins a l’últim entorn rural o fins l’última comunitat exclosa, serà tasca impossible en un termini tan curt. I per acabar de complicar-ho, les crisis socials, econòmiques i sanitàries derivades d’aquesta pandèmia, han ocasionat un retrocés clar en programes d’erradicació que ja estaven en marxa, i també un augment de les situacions en les que les nenes són apartades dels circuits en els quals es podia detectar o evitar aquesta pràctica.

Aissatou Diallo 3

Nota: les fotografies són de la pàgina web d’AHCAMA

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Alícia Oliver

Alícia Oliver

Periodista i activista feminista. Coordinadora de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Com anem de lletrejar?

  OPINIÓ De tant en tant recordo que sóc de Lletres i que les qüestions...

Barcelona: Comunicat. Cap a la Vaga Feminista 8M

 

...

Programa eleccions municipals i gènere 2011 de CiU

                    CiU   PROPOSTES DE GÈNERE DE LA FEDERACIÓ de CiU AL SEU PROGRAMA ELECTORAL...