Neus Roig ha volgut que la societat conegui la tremenda història amb la qual ella es va trobar en investigar el tema dels nens robats per la seva tesi i va decidir escriure un llibre on poder explicar-la.
Neus Roig és doctora en Ciències Humanes i Socials. La seva investigació i tesis doctoral sobre els ‘nadons robats’ va portar a la creació de l’Observatori de Desaparicions forçoses de Menors associat a la Universitat Rovira i Virgili. El seu llibre ha estat presentat a Llibreria Som Negra de Barcelona.
Un treball molt ben documentat
La doctora Roig s’ha documentat exhaustivament amb un equip d’investigació, recorrent arxius d’hospitals, i recopilant certificats de defunció, partides de naixement, documentació d’adopció i entrevistant-se amb afectats, tant pares i mares a la recerca dels seus fills i filles que van desaparèixer com dels i de les que sospiten haver estat ‘nadons robats’.
Després d’analitzar en profunditat gairebé 500 casos, Roig revela que el robatori de nadons a l’Estat espanyol no va ser una successió de casos aïllats, sinó que es va convertir en un negoci protegit per una conspiració de silenci i un entramat d’interessos.
El que va començar com a repressió ideològica es va convertir en un negoci pel que fa a la venda dels fills i filles de les mares solteres d’ideologia esquerrana i de mica en mica el negoci va obligar a robar nadons de mares que no volien renunciar-hi, en haver-hi més demanda que oferta de nounats.
La repressió a la dona republicana
“La repressió a la dona republicana va ser inhumana. Si arribaven a la presó amb criatures petites, les hi manllevaven, si estaven embarassades, quan parien també les hi treien, així com a les dones que eren violades dins de la presó i quedaven embarassades i parien. Les criatures eren donades a famílies catòliques perquè ‘anessin per bon camí’. Una altra cosa que feien era, una vegada que la dona havia tingut el nadó, la deixaven morir sense cap assistència o, pitjor, deixaven morir el nadó, veient la seva mare perquè patís més. No li deixaven alimentar-lo, ni rentar-lo, ni curar-lo si estava malalt “, explica l’autora.
“Franco va fer venir a Espanya a un senyor anomenat Vallejo Nájera, que estava a l’Alemanya nazi estudiant un projecte alemany on es reproduïen canalla ària amb soldats alemanys i dones voluntàries rosses. Si el nadó sortia ros o rossa se’l quedaven i deixaven que la mare en tingués cura fins als tres anys, ja que existia la teoria que de 0 a 3 anys no es fixava res en la memòria de la mainada. Als tres anys era traslladat a una família ària que en feia el registre com a criatura própia i la mare biològica desapareixia”, continua.
“El 1937 és quan arriba a Espanya Vallejo Nájera i referint-se a les dones republicanes empresonades, va dir que les ‘roges’ no podien ser salvades ja que eren pròximes al animalisme i no podien cuidar les seves criatures. Així, si la dona arribava amb un nadó a la presó, eren destruïts tots els documents del registre per donar la criatura a una família que l’enregistrava com a seva. De 1938 a 1952, hi ha 30 mil criatures desaparegudes de les mares empresonades”, ens documenta Neus Roig.
Cartes-tipus
Pel que fa al títol del llibre: ‘No ploris que seràs feliç’, “neix d’un correu que rebo d’un noi que em diu que té una carta que la seva mare li va deixar per si algun dia la buscava. La carta porta el títol de ‘No ploris que seràs feliç’ i està escrita en vers. La mare s’acomiada dient-li que no l’estima. Vaig començar a buscar i en un mes tenia quatre cartes iguals de diferents dates. Era una carta-tipus.
L’església i la repressió a les mares solteres
«A més quan estava investigant per a la tesi a la maternitat de Peñagrande de Madrid, em trobava que adolescents de 14 i 15 anys que ingressaven perquè estaven embarassades i no tenien cap familiar que es fes càrrec de la criatura; o deixaven la criatura voluntàriament o tenien un temps per trobar marit. Les que així ho volien les col·locaven en una església on anaven uns senyors que les miraven, les palpaven i triaven amb quina casar-se”, explica Roig.
“A partir de 1952, deixen sortir a les preses de la presó a causa de la gran pobresa del país, però se’ls feia un seguiment perquè adoptessin els preceptes catòlics de la Santa Església, i és quan l’Església pren el comandament en la repressió. Tota dona soltera que quedava embarassada havia de buscar on col·locar el nadó i aquí comença el tripijoc. El preu de l’infant puja segons la demanda. Quan arriba la píndola anticonceptiva comença a haver-hi menys nadons. La demanda puja, i tenim que el 1998 un nen costa dos milions de pessetes “.
‘No ploris que seràs feliç’ és un document que llança nova llum sobre el passat recent de l’Estat espanyol, i que ens revela la trama estructural organitzada per les jerarquies polítiques i religioses de l’Estat per robar nadons de famílies ideològicament contràries al règim o sospitoses de ser-ho i lliurar-les a famílies nacionals.