Montserrat Roig, escriptora i periodista.
‘El gran personatge de Montserrat Roig són les dones com personatge col·lectiu’
El Centre Cultural ‘El Born’, de l’Ajuntament de Barcelona dins l’espai ‘El Centre de Cultura i Memòria’, ens ofereix l’exposició titulada ‘1977. Memòria i utopia’ en homenatge a l’escriptora i periodista Montserrat Roig.
L’exposició està comissionada per Manuel Guerrero, amb la col·laboració de l’artista Francesc Abad i la fotògrafa Pilar Aymerich. Mitjançant més de 300 documents originals, imatges, llibres i les activitats programades (taules rodones recordant moments clau de Montserrat Roig, debats, conferències i espectacles d’homenatge a l’escriptora), es pretén revisar i repensar les obres de Montserrat Roig en els anys que van tenir un impacte cultural i social molt destacat.
Montserrat Roig (1946-1991) va néixer al barri de l’Eixample de Barcelona. El seu pare, Tomàs Roig Llop, va ser escriptor advocat; i la seva mare va ser la feminista Albina Fransitorra. El 1961 es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) a on també hi estudiaven Pilar Aymerich, Carme Sansa, María Jesús Andany i Maite Lorés. Allà va conèixer als que serien els seus grans amics Josep Maria Benet i Jornet, Pilar Aimerich, Ricard Salvat, Salvador Espriu i Maria Aurèlia Capmany.
El 1963 va ingressar a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar en Filosofia i Lletres i a on va participar en moviments marxistes de resistència al franquisme. El 1968 va començar a treballar com redactora de la ‘Gran Enciclopèdia Catalana’.
El 1970 va rebre el premi Víctor Català pel seu primer llibre, ‘Molta roba i poc sabó’. Al mateix temps va començar la seva trajectòria periodística a ‘Tele-Exprés’ i ‘Serra d’Or’. Més tard va escriure també per ‘L’Avenç’, ‘Els Marges’, ‘Destino’, ‘Cuadernos para el diálogo‘, ‘Triunfo‘ i ‘Vindicación Feminista’.
El 1970 va abandonar la militància del PSUC, ja que no estava contenta amb el funcionament intern del partit. Aquest mateix any, el 13 de desembre, va participar en un tancament d’intel·lectuals i artistes al Monestir de Montserrat per protestar per l’anomenat ‘Proceso de Burgos’.
El 1976 la seva novel·la ‘El temps de les cireres’ fou guardonada amb el premi Sant Jordi. El 1990 li va ser diagnosticat un càncer de mama que acabà amb la seva vida un any més tard.
Roig és una de les autores més destacades de la seva generació. La seva obra es caracteritza per la lluita obstinada per la recuperació de la memòria i de la dignitat individual i col·lectiva i el compromís polític amb el catalanisme, el feminisme i contra el masclisme.
Fa quaranta anys de la publicació de dos dels seus llibres magistrals: ‘Els catalans als camps nazis’, 1977, que és un referent ineludible de la recuperació de la memòria i de la història dels catalans deportats als camps nazis, i ‘El temps de les cireres’, 1977, una de les seves novel·les més celebrades. Aquest mateix any dirigeix i presenta les entrevistes del programa ‘Personatges’, que es va realitzar de 1977 a 1978 a la televisió catalana.
‘Montserrat Roig, escriptora i periodista’
En aquesta taula rodona que presenta i modera la periodista Ariadna Oltra, hi ha M. Àngels Cabré, escriptora i crítica literària; Marta Pessarrodona, poeta, narradora i crítica literària, i Carme Riera, escriptora, guionista, assagista, professora i que ocupa la cadira ‘n‘ a la Reial Acadèmia Espanyola.
Segons Carme Riera: “La memòria per Montserrat Roig és fonamental. Els escriptors escrivim per això, per preservar la memòria. Tot el treball que va fer Montserrat, des del periodisme a les seves obres literàries, era per conservar la memòria. Quan penso en ella, penso que ha tingut sort per tenir als seus amics que la recorden. Jo mateixa quan dono conferències o estic en actes literaris, intento parlar d’ella, de fer memòria d’ella, de què hi sigui present”.
Carme Riera diu que la recorda com una persona vital, simpàtica, llesta, divertida i “extraordinàriament compromesa amb la gent, amb les dones i amb el seu país. Volia fer un món millor. Quan creia que s’havia de dir alguna cosa, ho feia amb totes les seves conseqüències”.
Ha explicat també que es va fer amiga de Montserrat ja tard, a finals dels 70, quan les dues feien un programa de televisió on ella feia entrevistes. “Disseccionava als entrevistats, els hi sabia treure el millor que tenien”. Varen coincidir les dues en una reunió d’escriptores i allà es varen fer amigues i allà “vàrem decidir que mai parlaríem malament l’una de l’altra en públic. En privat, el que fos, però no en públic, Ho vàrem complir fins a la seva mort”.
M. Àngels Cabré, autora de ‘Miralls creuats: Roig/Capmany’, 2017, comenta que el seu llibre comença amb el viatge que va realitzar Roig a París amb els seus companys de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual.
“Aquella nit se la va passar tota parlant amb Maria Aurèlia Capmany. Quan va tornar, va dir que des d’aquell moment era una altra”.
“Crec que el gran personatge de Montserrat Roig són les dones com personatges col·lectiu. Ho podem veure clarament a “Molta roba i poc sabó’, una recopilació de diversos contes, que va ser la seva primera publicació, i que va guanyar el premi Víctor Catalá“.
Per Cabré, les dones de la Roig expliquen l’evolució recurrent de la dona durant el segle XX. “Tinc la sensació que les dones del seu moment, varen tenir la immensa sort d’estar en aquell espai de temps d’efervescència en el que varen guanyar moltes coses importants per la dona”.
Marta Pessarrodona, ha posat de manifest que “Maria Aurèlia Capmany va ser com una mare per elles (Montserrat Roig, Mercè Rodoreda i ella mateixa). Una mare que fumava de dia i bevia de nit, no com la meva”.
Ha comentat que ella era l’enllaç entre Rodoreda i Roig: “Si la Montserrat volia saber si la Mercè tenia promès o sortia amb algun noi, m’ho preguntava a mi perquè jo li ho preguntés a ella i després li transmetés la resposta, i el mateix feia la Mercè”.
“Quan jo vivia a Londres i va venir la Montserrat, no entenia, que feia allà escrivint ‘Els catalans als camps nazis’. Jo pensava que estant allà, s’havia d’aprofitar el que teníem allà: llibres de tot el món, informacions a l’abast de la mà… Era fantàstic, ho teniem tot”.
Recorda que la Roig era valenta, que no tenia por i que deia les coses a la cara.
Carme Riera apunta que a Montserrat Roig li molestava que li diguessin que només era periodista, ella es considerava escriptora. “Crec que era una extraordinària escriptora, una persona que sabia perfectament fer novel·la, ella seduïa des del principi. En els seus escrits insisteix en l’esperança que va portar la República per la llibertat de les dones, en l’amistat entre dones i reivindica el feminisme tant a les seves obres com a la vida real”.
Es lamenta de què la literatura hagi desaparegut del Batxillerat i de què no surti mai com examen, que literalment; no aparegui. “Quan comença el curs pregunto als alumnes si coneixen a Montserrat Roig, responen que no; però és que tampoc coneixen a Mercè Rodoreda”.
En aquest auditori ple, tots i totes coneixen a Montserrat Roig, a Mercè Rodoreda i a Maria Aurèlia Capmany, i són aquí per recordar-les. Dones valentes que varen aconseguir que la dona s’equiparés una mica més amb l’home en la narrativa catalana.
