Sèrie dones esportistes
Mònica Verge Folia va nàixer a Barcelona l’any 1958, és alpinista, escaladora i esquiadora. Va ser guarda de refugi i una precursora de l’escalada femenina.
Amb la també alpinista Magda Noos l’any 1989 va arribar al cim del Cho Oyu, de 8.201 metres, que va ser el primer vuit mil femení de l’estat. Va ser membre de la candidatura «Per una FEEC forta i Independent» l’any 2009 que reclamava un canvi de perspectiva pel futur de l’excursionisme a Catalunya.
Com et vas començar a dedicar a l’alpinisme?
Els meu pare i la meva mare ja eren muntanyencs i esquiaven, a casa ja es respirava aquest ambient des de ben petita i m’arrossegaven, jo no volia anar a la muntanya ni a caminar. A través del CEC -Centre Excursionista de Catalunya- al que em van apuntar només néixer em vaig anar introduint. Als 12 anys vaig començar a esquiar i a partir d’un curs que vaig fer d’esquí de muntanya un dels monitors, Salvador Campillo, em va portar a provar l’escalada i als 18 vaig començar a fer escalada i esquí de muntanya. Gràcies a ell em vaig introduir i vaig fer tot el Pirineu, els Alps…
Vas ser precursora de l’escalada femenina a l’estat, com ha estat ser de les primeres?
L’any 1975 quan jo començava hi havia molt poques noies i, de vegades, em trobava sola. De tant en tant trobava alguna noia a les parets. Erem molt poques i ens vam anar coneixent amb l’Anna Massip, la Meri Puig, la Mari Carme Magdalena «Coco». Amb els nois escalàvem però anàvem una mica a remolc i entre nosaltres fèiem un esforç superior i ens motivàvem unes a les altres. Hi havia més complicitat i vam anar provant de fer vies juntes. La Meri Puig ens va proposar fer expedició juntes -de fet els homes muntaven les seves i mai no ens o propossàvem- i vam anar fent expedicions femenines. Al 1984 vam muntar la primera expedició femenina a l’Himalaia, al Kangtega, de 6.782 metres. Vam fer una bona preparació i l’equip era format per la pròpia Meri Puig , Esperança Capella , Mari Carme Magdalena, Carme Melis, Lidia Riera i jo. Vam aconseguir fer cim.
Junt amb la Magda Nos vau ser les primeres dones, catalanes i de l’estat, a fer un 8.000.
Amb la Magda no ens coneixíem, era més gran que jo i escalava amb muntanyencs de referència. Ella vivia a Nova York per temes de feina i allà va participar en algunes expedicions mixtes però no van aconseguir fer cim. Ella tenia al cap fer un 8.000 i es va proposar de fer un amb altres dones alpinistes catalanes. Va venir a buscar l’equip a la Federació -FEEC- amb dones que havien fet cims d’alçada i ens va contactar. Va ser difícil perquè del grup inicial per problemes diversos vam quedar dues. No trobàvem patrocinadors i era difícil compatibilitzar-ho. La revista Lecturas ens va esponsoritzar i vam poder fer cim del Cho Oyu, el primer 8.000 femení a Catalunya i l’estat.
Com va ser l’experiència i que va comportar després?
Vam marcar una època en l’alpinisme, i va marcar una pauta per a les dones. Les expedicions són costoses i va ser una manera d’obrir una mica les portes al finançament. A nivell personal em va donar molta confiança en mi mateixa. Les dificultats van ser moltes abans i durant l’expedició i això ajuda molt en la vida quotidiana, has de resoldre problemes difícils i has de prendre decisions ràpides. Amb aquesta experiència vaig adquirir força i la confiança en la vida.
Vas ser guarda de refugi i alpinista. Com és ser dona i professional en un esport i un àmbit professional tan difícil i “minoritari”?
Ser professional de la muntanya és molt difícil, hi ha poca gent que ho ha aconseguit, per a homes i dones. Actualment poder n’hi ha més però no és una cosa fàcil: ser guia, acompanyant… no hi ha molta gent.
El món de l’alpinisme ha canviat molt els darrers anys, són menors les dificultats de logística, l’accés a expedicions és més assequible també per les dones?
Crec que si, evidentment segueixen havent moltes dificultats però hi ha moltes més dones que fan alpinisme i referents importants actualment. No arribem al cent per cent però el nombre és molt superior als inicis, comptem més però es mantenen moltes diferències i avança a poc a poc encara. Evidentment hi hagut un canvi social que ho acompanya però l’alpinisme s’ha obert més a les dones.
Quines van ser, i són, les teves referents?
Per mi sempre ha estat Wanda Rukiewitz, una alpinista polonesa que quan era jove era la meva ídol, no va tenir una vida fàcil , va aconseguir tirar endavant i tenia una força arrolladora. En la muntanya em semblava única i va ser una referent important per totes les dones alpinistes, ens va obrir l’Himalàia! Va mori l’any 1992 en l’intent de fer el cim del Kangchenjunga. I ja fa uns anys per mi una altra que admiro profundament és Sílvia Vidal, una escaladora magnífica, una dona valenta que va ser premiada amb al Piolet d’or per la seva trajectòria que és boníssima, brutal. Evidentment hi ha les pioneres, Maria Antònia Simó i Carme Romeu de les primeres que van obrir camí.
