OPINIÓ
Primer va ser al llarg del procés pre-electoral, després el procés electoral, ara els temps de relleu presidencial, de la presa del poder a tot arreu, al mig el mundial de futbol, les crisis per esdeveniments naturals molt terribles, el cas és que sempre hi ha alguna cosa més important que fer abans d’atendre la violència contra les dones a Mèxic.
Cada dia i a cada moment els grups organitzats de la societat civil al país i de vegades les pròpies famílies, fins i tot, més recentment, algunes institucions de govern com les fiscalies en els estats, reporten en xarxes socials els nombrosos casos d’assassinats contra dones i un nombre, no menys important, de dones de totes les edats desaparegudes en totes les entitats del país.
Es parla d’una emergència nacional del feminicidi, s’han donat les xifres i els casos més esgarrifosos han estat revelats pels mitjans de comunicació, que segueixen comptant les històries d’aquestes vides trencades, hi ha una enorme indignació dels diferents col·lectius feministes davant de la manca de càstig per als culpables, la impunitat segueix guanyant terreny: la gran majoria dels depredadors de dones segueixen lliures, no hi ha investigacions precises ni menys científiques i els processos judicials “cauen” per errors de les pròpies fiscalies, que inventen les seves pròpies històries.
Aquestes accions i les del poderós sistema judicial mexicà, amb els seus dos mals: per una banda, els estigmes i estereotips que segueixen pesant en el moment de definir una sentència i que, per tant, segueixen marcant el “quefer” de la justícia i, de l’altra, la corrupció – el secret a veus intocat-, que alimenten cada dia el peregrinar de les famílies, que són les que han de pagar, provar, investigar, rastrejar, demostrar primer que les seves filles han estat assassinades, encara que hi hagi un cos inert, o que les seves filles no van marxar amb el nuvi, que són com hem dit les víctimes reals de carn i ossos.
A grans trets sabem algunes estadístiques: cada dia es cometen set assassinats de dones, el 25 per cent s’investiga com feminicidis, és a dir, menys de dos assassinats comesos al dia s’investiga com feminicidi, i menys del dos per cent dels casos, els agressors, són sentenciats.
Són xifres esfereïdores si veiem que en els últims 10 anys gairebé 24.000 dones van ser assassinades; l’altre risc és desaparèixer, moltes vegades víctimes de tràfic o de violència sexual i assassinat. El Registre Nacional de Dades de Persones Extraviades o Desaparegudes fa que entre 2007 i abril 2018 informi en la seva pàgina web de 9.327 dones amb cens de desaparició a les estadístiques del Fuero Común, més unes gairebé 200 del Fuero Federal, entre gener 2014 i abril de 2018.
L’ Alerta de Violéncia de Género contra las Mujeres, -conjunt d’accions governamentals d’emergència per enfrontar i eradicar la violència feminicida en un determinat territori, ja sigui exercida per individus o per la mateixa comunitat-, fins ara declarades en 15 instituciona de la 32 que conformen la nació, a Veracruz una més per greuge comparat.
En total, sense comptar els municipis inclosos en la segona declaratoria d’AVGM a Veracruz, sumen 200 municipis, és a dir, aquesta “eina” cobreix a poc més del 8 per cent dels municipis del país, sense comptar les 16 alcaldies de la Ciutat de Mèxic.
En aquest sentit hi ha una enorme discussió sobre l’eficàcia del mecanisme d’ AVGM, que posa als governs i les seves institucions en la tasca d’esmenar el que durant anys no van fer bé en totes les matèries possibles per prevenir la violència contra les dones en tots els àmbits i nivells de govern.
Així llavors la societat denúncia assassinats i desaparicions, hi ha en aquesta història grotesca milers de marxes i manifestacions al llarg i ample del país, algunes més significatives que altres, però totes igual d’importants, perquè totes compten, totes visibilitzen un problema social real que afecta milers de famílies mexicanes i totes amb una sola demanda: # NiUnaMás.
La primera sol·licitud es va presentar el 2014, les 16 declaratòries fetes fins ara, incloent la de greuge comparat a Veracruz, s’han efectuat entre 2015 i 2018.
Es tracta de percepcions diferents?
Per a la societat organitzada, gairebé sempre formada per grups feministes i famílies de les víctimes, es tracta d’un assumpte urgent. En canvi, per a les institucions és clar, donades les respostes, que no ho és, tant que encara avui estan pendents les sol·licituds de AVGM a: la Ciutat de México, Campeche, Coahuila, Jalisco, Puebla i altres set municipis de l’Estat de México, i municipis d’altres vuit entitats no van ser declarades: Baja Califòrnia, Querétaro, Tlaxcala (l’anomenada bressol del tràfic a Mèxic), Guanajuato, Puebla, Sonora, Tabasco i Yucatán.
I aquesta emergència nacional per desaparició i assassinat de dones toca a totes les portes, és clar, aquesta setmana presenciem el que a ningú se li desitja, l’assassinat de Valeria Cruz Medel, a Veracruz, i la reacció dels que tenen part del poder a Mèxic. Aquest país és, des de fa molt de temps una espantosa tomba per a les dones, per això és una emergència nacional. Però les autoritats segueixen en el mateix: acariciant la impunitat i donant ales al patriarcat masclista. Què ens falta per fer? Sens dubte sortir al carrer i exigir # NiUnaMás però no només les feministes de sempre, tota la societat, perquè aquesta que ha estat anomenada també “epidèmia” de violència contra les dones no respecta a ningú.
