Per Laura Arcarons Martí. Sin Permiso
Si pareu atenció a les escenes de sexe de la pel·lícula o sèrie de torn que esteus eguint, probablement el que trobareu és que la majoria són força similars, quant a tipus de relació, pràctiques, cossos, rituals i ritmes.
Escenes de coit heterosexual mecàniques entre persones primes i normatives. En realitat, aquesta pobresa reflecteix l’imaginari sexual tan limitat que tenim com a societat i, alhora, actua com a fàbrica de relacions frustrades. Perquè, com passa amb tot, no a tothom ens agrada ni excita el mateix: ni les mateixes persones, ni les mateixes parts del cos, ni les mateixes pràctiques ni cossos. Sembla una obvietat, però hi ha moments en què tot et porta a pensar que l’única persona que no folla com a les pel·lis ets tu.
Al contrari del que ens mostra el cinema, en les relacions sexuals reals no sempre hi ha orgasmes simultanis, de fet de vegades no n’hi ha o fins i tot no s’expressen cridant. De fet hi ha homes que sí que criden. I no és cap novetat que a la vida real no totes les relacions són heterosexuals, però és que a més, ni els gais sempre fan sexe anal ni les lesbianes només petonets. També hi ha relacions heterosexuals que no giren al voltant de la penetració i en el sexe també tenen lloc les paraules, les rialles i els mètodes de prevenció. Hi ha dones que es masturben, homes heterosexuals que els agrada ser penetrats i també hi ha plaers més enllà dels genitals. Hi ha infinitat de tipus de cossos i rituals de seducció fora dels tòpics heteronormatius.
És demanar moltenriquir les sexualitatsdelspersonatges que ens fan de referents?
El 1985 la il·lustradora Alison Bechdel va proposar en una tira còmica un conjunt de normes per avaluar el masclisme i la representació de les dones en pel·lícules, obres de teatre, literatura… És el que es va anomenar més tard el Test de Bechdel, que establia els següents tres criteris per determinar si una creació perpetuava o no la desigualtat de gènere:
1. Apareixen almenys dos personatgesfemenins
2. Aquests personatges mantenen una conversa
3. Aquesta conversa no té a veure amb un home
A aquestes normes també se’ls han afegit méstard criteris com ara que el personatge tingui nom i que la seva característica principal no sigui el fet de ser dona (l’exemple més típic d’això és la Barrufeta dels Barrufets). A primera vista semblen normes fàcils de complir, però hi ha moltíssimes pel·lícules que no superen el test. Algunesmítiques com: El senyor dels anells, Gladiator, la trilogia de La Guerra de les Galàxies, algunes de les pel·lícules de la saga Harry Potter, Ciutadà Kane, Slumgod Millionaire, Dolor i Glòria i La mala educació d’Almodóvar...
Inspirant-nos en la proposta de Bechdel, Mandràgores hem creat en el marc de la campanya “Rompen coreografies, explorant el plaer” el Test de Representació Diversa de la Sexualitat (RDS) que suggereix quatre criteris per avaluar si una producció audiovisual representa la sexualitat d’una forma mésàmplia i diversa, si supera la imatge tradicional del sexe: heterosexual, coito cèntric, silenciós i de cossos normatius. Enssembla important en aquest cas posar el focus a les pel·lícules i sèries que estan a l’abast de la majoria i són de consum quotidià, i obviar conscientment la ja moltes vegades analitzada i debatuda indústria del porno. Així que us proposemferaquestexercicid’anàlisi a casa:
1. Alguna de les escenes de sexe no és heterosexual
2. Alguna de les escenes de sexe heterosexual no gira al voltant de la penetració
3. En alguna escena sexual hi ha comunicació: abans, durant o després
4. Apareixen cossos no normatius en escenes sexuals
Sense voler anticipar-nos, intuïm que la majoria de pel·lícules no superaran els quatre punts del test i enssembla realment perillós, perquè sovint és l’única font d’informació que reben els adolescents i es joves. Si a la manca d’educació sexual afegim aquesta representació tan estereotipada del sexe, el resultat és la perpetuació d’un model de sexualitat basat en el plaer masculí i la negació de la diversitat. Això a la pràctica es tradueix, per exemple, en que hi ha moltes dones heterosexuals que no gaudeixen del sexe, o que no han tingutmai un orgasme, perquè la penetració és inqüestionable en les relacions encara que no produeixi plaer a una de les parts, que hi ha serioses dificultats a l’hora d’expressar o acceptar un “no”, o que és difícil per a una persona en cadira de rodes pensar com a subjecte desitjant i desitjable, entre moltsaltres estralls de mostrar una sexualitat pensada per i per als homes cisheterosexuals.
Està tan extremadament modelat com ha de ser una relació sexual que en molts casos passa per davant cenyir-se al protocol establert: petons – tocaments – penetració – orgasme – fi, que cercar la manera de gaudir i passar-hobé mútuament. I al final el sexe, sobretot heterosexual, semblamés un acte narcisista que no pas una relació.
Quan preguntem als joves i als adolescents si parlen de sexe a casa, en general la resposta és negativa, els adults no ho afronten i continua sent un assumpte incòmode. Una emoció que la majoria comparteixen és la vergonya quan apareix una escena de sexe a la televisió. En aquell moment tothom percep el silenci i la tensió, miren el mòbil o el sostre, tosseixen, es remouen al sofà o queden tesos. Ningú diu res i sospiren quan acaba (llevat que directament es canviï de canal). És sorprenent que en una societat i una cultura hipersexualitzada l’educació sexual segueixisent un tabú. Ens posem les mans al cap amb el porno masclista i el seu consum a la infància i l’adolescència, però no plantegem alternativesr eals ni ens fem càrrec del tema a casa, l’escola, l’institut o la universitat. L’única xerrada que es pensa necessària és la de “utilitza el condó” amb tota la presumpció d’orientació sexual i pràctiques que comporta.
Cal anar més enllà, deixar d’inocular la por als joves parlant únicament del risc d’infeccions i embarassos i acompanyar la sexualitat des de la informació i amb una mirada positiva, de l’experimentació, la diversitat i el plaer. Podem aprofitar aquestes escenes estereotipades del sexe que apareixen al saló de casa nostra per crear un espai distès de ridiculització de la seqüència que permeti desmitificar el sexe. Peròtambé cal començar a ampliar limaginari. És per això que opinem que els directors, productores i guionistes tenen un rol important en aquesta transformació de l’imaginari perquè tenen la capacitat de mostrar a les seves creacion saudiovisuals unes sexualitats reals, diverses, creatives, empàtiques i plaents que ensrepresentin a totes, que trenquin estereotips, tabús, models únics i protocols i que enspermetin imaginar un món de possibilitats per gaudir. Que l’expectativa que generin amb el sexe sigui la de compartir una estona de diversió i no pas una única manera de fer-ho.
Paral·lelament, repensar l’educació sexual és imprescindible. Però, com plantegem l’educació sexual des d’una perspectiva feminista? Aquí algunes idees…
Trencant amb el tabú de la sexualitat: no parlar de sexualitat també educa i, per tant, hohem de començar a fer a qualsevol edat, creant espais d’expressió lliures de tabús per poder resoldre dubtes i inquietud sobertament.
Fent-ho des d’una perspectiva interseccional: la vivència que tenim de la sexualitat est totalment condicionada pel context social i cultural en què vivim. Per això, tant a l’hora de revisar la nostra sexualitat com d’acompanyar-la, és important tenir en compte com la combinació de diferents eixos de desigualtat i privilegi pel que fa al gènere, l’orientació sexual, la identitat, l’edat, la corporalitat, el context familiar, cultural, religiós, socioeconòmic… configuren vivències molt diferents de la sexualitat.
Incorporant la diversitat pròpia de la sexualitat quant a identitats i expressions de gènere, orientacions, pràctiques, desitjos, plaers, cossos… Fer-hosempre: quanparlem de primeresvegades, de relacióamb el cos, de pràctiques, de prevenciód’infeccions de transmissió sexual, d’atracció, d’emocions, de lligar, de fantasies…
Donantvisibilitat LGTBIQ+ des de l’orgull i el plaer, no només des de les violències.
Democratitzant les pràctiquessexuals, i això implica descentralitzar la penetraciópenis vagina i entendre el plaer des de l’exploració, el joc i el descobrimentdelscossos, fugint de protocols que defineixenquè significa tenir una relació sexual “completa”. També ampliar l’imaginari de pràctiquessexualspossiblessenseestablirjerarquies. Entendretot el cos com unterritori de plaer i trencartabús i estigmespel que fa al plaerobtingut a través de parts del cos socialmentmenyssexualitzades per explorar el gaudimésenllàdelsgenitals.
Parlant de masturbaciósensetabús i de les diferentsvivències en funció del gènere: de la imposiciódelsnois de fer-ho i del judici, vergonya o invisibilitat de les noies.
Eliminant el concepte “virginitat” i parlant de la multiplicitat de primeresvegades, abordanttotes les emocions que es poden despertar (nervis, inseguretat, por, dubtes…), peròdesvinculant-lo del dolor i eliminant les pressionssocials de com, quan i amb qui han de ser les primeresvegades.
Explicantelscanviscorporalsfugint del binarisme de gènere, mostrant la gran diversitat corporal existent: dones peludes, amb barba, ambpits o sense, ambpenis o vulva, calbes, grosses, primes, homessensepèl, baixos, ambpenis o vulva, ambpits, grossos… persones ambpròtesis, cadira de rodes i altresdiversitatsfuncionals… Fenttambé visible la intersexualitat, com una realitatmés, que novament posa de manifest la imposició del binarisme sexual i de gènere.
Trencant el tabú de la regla, parlantobertament del cicle menstrual, de la sang, el flux, elsmètodes de recollida de sagnat, tantamb persones que menstruïn o menstruaran com amb persones que no.
Desestigmatitzant les infeccions de transmissió sexual per no caureen la culpa i facilitar i normalitzarl’accés a les proves de detecció així com la comunicació i la proteccióquan es pateixen. Informar de les vies de contagi i delsmètodes de protecció des d’una mirada no heteronormativa i coitocèntrica i com reduir el risc en algunespràctiques en cas de no utilitzarmètodes barrera. Que la prevenció es basi en l’autocura i la informació i no en la por.
No responsabilitzarúnicament les noiesheterosexuals de l’anticoncepció i oferintinformació de cada un delsmètodes perquè la decisiósiguiconscient i es tingui en compteelsefectessecundarisdelsmètodeshormonals al cos de qui elspren.
Parlantd’avortament com a dretreconegut legal i gratuït. Desmuntant falses creences i informant de com hi poden accedir.
Introduint la comunicació i les cures: que siguiningredients per construir relacionssexoafectives sanes i espaiscòmodes i segurs on poder connectaramb el desig, passar-hobé i no traspassarlímitspropis ni de la resta, en qualsevoltipus de relació, sigui o no esporàdica.
Trencant el tabú de les violències per facilitar una respostacol•lectivadavantd’aquestes i una construcció alternativa del relat que no culpabilitzi les noies, sinó que assenyali el masclisme i responsabilitzielshomes de les agressionscomeses.
Aquestaimplementació i transformació de l’educació sexual així com de les representacions de la sexualitat ha de ser una aposta política urgent si tenim un compromíssincercap a la igualtat.
Font:
www.sinpermiso.info
Laura Arcarons Martí és educadora sexual, activista feminista i membre fundadora de la cooperativa Mandràgores. Té estudis de Geologia i de Sexologia i Gènere. Coautora del llibre “Sexualitat en joc” (2021), el conte “La diversitat és divertida” (2020) i del joc eròtic Voluptas (2020).
