Segons la investigadora feminista, Maria Milagros Rivera: “el feminisme es la revolució més important del segle XX, i s’ha fet sense vessament de sang, i en contra de ningú. Per anar en contra s’ha de tenir poder. Ha estat una lluita de transformació personal que ens està portant a un canvi del món. Les dones modifiquen la realitat, i això crea desconcert i reacció”. Aquestes paraules les va pronunciar en la conferència: “La revolució femenina: un canvi d’ordre simbòlic” que va impartir a la seu d’Alumni de la UB . Rivera com sempre va omplir la sala i va generar un petit debat entre l’assistència. Després ens va concedir una entrevista per a la Independent.
Milagros Rivera va néixer a Bilbao i es va passar bona part dels anys setanta formant-se i estudiant fora de l’Estat espanyol, principalment a Itàlia i als Estats Units, fugint de la grisor del franquisme. Un cop a Barcelona, doctorada en Història i Màster of Arts per la Universitat de Chicago, comença a donar classes d’Història Medieval a la Universitat de Barcelona. El seu temps queda repartit entre les seves classes sobre la Diferència Sexual a la Història, al Centre de Recerca Duoda (del qual en va ser una de les fundadores), el contacte permanent amb la Comunitat Filosòfica Diotima de la Universitat de Verona i la Llibreria de Dones de Milà. També va ser una de les fundadores de la llibreria Pròleg a Barcelona i de la Fundació Entredós a Madrid.
El seu currículum es aclaparador. Es pot comprovar amb més de 100 pàgines de tota una vida dedicada al feminisme. Ha publicat molts llibres (en castellà, català i italià), multitud de treballs d’investigació, conferències, articles, col·laboracions i aporta 39 anys de docència com a professora, catedràtica, responsable de màsters, tant t’historia medieval –la seva especialitat- com de tipus general, però sempre des de la perspectiva de les dones i del feminisme, del que se ha convertit en una de les principals referents tant a l’estat espanyol como a nivell internacional.
És una de les teòriques més importants sobre el “Feminisme de la diferència”, i sobre com la diferencia sexual ha condicionat la història: “Ja fa temps que moltes dones van ser conscients de que no només la vida es sexuada –explica- si no també tot el que fa i pensa qui està viu o viva.
El ser dona, m’ha ajudat a descobrir i ensenyar la importància de ser sensible a la diferència sexual humana en la història. La Història que ens expliquen és una història “neutra” i la Història el que ha d’explicar és la vida, la vida passada, però fidelment. I a la vida hi ha éssers sexuats, hi ha homes i hi ha dones, hi ha experiències sexuades, i en canvi als llibres d’història aquesta història sexuada desapareix i hi apareix un protagonista neutre que no existeix a la vida”.
– Pels teus llibres i articles sembla que siguis una de les persones que més ha escrit sobre feminisme?
– He tingut molta sort perquè he pogut unir la meva passió pel feminisme amb la meva feina, i mai he separat el fet de ser dona ni de la meva professió, ni de la política, ni del treball intel·lectual. Sempre he necessitat escriure per ordenar el meu pensament. El feminisme m’ha permès trobar un camí integrat. Escriure es una manera de fer simbòlic, que és el que m’interessa fer: significar-me lliurement com a dona. Encara que escric en solitari, les investigacions solen ser col·lectives. He aconseguit crear i mantenir bons equips. Crec que la creativitat veritable és en comú. A més desenvolupar-se al món universitari és molt difícil per a una dona sola.
–Has parlar de la fi del patriarcat, i que les dones al segle XX hem desenvolupat una revolució silenciosa i pacifica que va cap endavant. Aquesta afirmació no és excessivament optimista?
– Ara i gràcies a nosaltres mateixes, estem molt millor que amb el patriarcat. I caldria constatar la seva defunció – perquè deixés de ser un mort vivent- perquè a les dones ja no ens aporta res. El patriarcat ha mort perquè no te crèdit femení. Es un sistema periclitat, encara que el poder i el simbòlic segueixi sent masculí. Les dones ja no pensem en nosaltres com a inferiors ni ens creiem que l’home sigui el centre de l’univers. Estem obrint pas a altres valors, i recuperem el simbòlic de la mare. Donar per acabat el patriarcat consisteix en deixar de donar crèdit a un enemic i reconèixer que el lloc dels homes en la vida de les dones ja no és el que era. Quan una dona desplaça l’enemic fora d’ella, se li obre un espai de ser en el que hi ha joc i lloc per a la llibertat. Es pot donar en qualsevol dona, sigui aquesta rica o pobre, emancipada o mestressa de casa, sigui quin sigui el lloc que ella ocupi en el món. Perquè la llibertat no és un privilegi només d’Occident.
-Però no es cert que les dones segueixen dominant el món del privat i que costa m olt que els homes s’incorporin al mateix?
-També cal superar l’antiga idea de la divisió del mon entre públic i privat. Estem en el món social, econòmic i polític, i seguim lluitant per què el món del privat arribi a tothom, no com a renuncia a res sinó com aportació i necessitat vital de ser persones completes. Nosaltres les dones, som més felices quan aconseguim que el carrer o el món de l’empresa s’assembli a la nostra vida que hem organitzat portes en dintre. Es un clixè masculí el pensar que nosaltres ens conformen amb menys, i que només dominen més el món privat. No té perquè ser una cosa o l’altra. Tenim que superar les dualitats i fer el que ens sembli millor, i que sigui igual de considerat dedicar-se a la família, com a tenir èxit en la professió, tant per a dones com per als homes…
-Les dones segueixen molt allunyades de món del poder, i quan l’exerceixen ho fan des de la perspectiva d’allò masculí…
– Es cert que nosaltres a nivell simbòlic, encara ens treiem el “vestit” de dona i el deixem a la porta, quan ens trobem o intervenim en llocs de tradicional poder masculí, com a les empreses, el món de la política o en els mitjans. Em va fer molta gracia en un debat televisiu quan una dona després de respondre diverses qüestions va dir, i ‘ara parlo com a dona’. I jo em pregunto…. i abans com parlava, com a home? De totes maneres a mi em agrada especialment la frase: ‘el poder degrada més a qui l’ exerceix, que a qui el sofreix. Ningú hauria de tenir dret a oprimir’.
-Pots explicar el que significa el retorn del simbòlic de la mare ?.
-La mare ha retornat a la universitat, on havia estat expulsada, en nom d’ alló que es considera científic, malgrat que la relació amb la mare sigui per a dones i homes, en l’escola primera de l’amor, la mare pot tornar a ser reconeguda com a garant del simbòlic. Ningú més te la seva autoritat: ni la comunitat científica, ni el dret, ni les esglésies jeràrquiques. L’ordre simbòlic és el de la mare. Significa parlar en la teva llengua materna, fidel al teu ser dona, a la diferència sexual, a la relació entre les dones, reforçar aquesta energia compartida des de sempre.
-Les noves generacions de dones són més o menys conscienciades i feministes que les de generacions anteriors?
-Jo estic donant classes des de l’any 82, llavors el feminisme ja havia tocat moltes dones. I ara segueix fort, perquè moltes de les noies que arriben ara a la Universitat són filles de feministes o de dones que s’han deixat tocar pel feminisme. També es nota que a la secundària han tingut moltes professores feministes. Però la diferència que es nota és que a la Universitat descobreixen que ser dona, partir de la seva experiència humana femenina, té un horitzó infinit, i que aquí venen a descobrir les seves preguntes, no les de les altres generacions. Venen a descobrir el que elles són en realitat.
-Quins reptes haurà d’enfrontar el feminisme al segle XXI?
-El feminisme de la igualtat ja ha tocat sostre, i les dones que estan en aquesta pràctica, saben que han de donar un pas més. Han construït un món fictici igualitari amb molts recursos gràcies a les polítiques d‘igualtat. El pitjor es que les coses ‘construides’ si cauen fan molt de soroll. Però les dones no necessitem posar-nos reptes. Encara que és ben cert que som en un temps d’incertesa i de por. Moltes dones tornen a ser com a neutres, i tenen la mateixa por que els homes a perdre els seus llocs de privilegi. La majoria són dones que a força de voler ser home i dona a la vegada al final no són ni una cosa ni l’altra. Hi va haver un temps en què es creia que augmentant la presència de la dona a la Universitat i a la política general podria canviar l’entorn. Ara que ja hi ha un percentatge major de dones que d’homes a la Universitat i tenim moltes polítiques no ha canviat gairebé res. Les coses canvien quan canvia el simbòlic, o quan es canvia l’horitzó del sentit que hi havia abans en aquest lloc.
-Tu creus que cal un reconeixement de l’autoritat femenina?.
-Exactament. L’autoritat femenina té molt a veure amb la relació amb la mare, perquè si una no és capaç de reconèixer en la mare l’autoria de la pròpia vida, pel que sigui… aquesta és una relació que està sempre present a les nostres vides. Una ha de ser capaç de reconèixer el do de la vida rebuda, i també de la paraula i la llengua, sinó després és difícil que pugui reconèixer l’autoritat d’altres dones, i aquesta és la clau, perquè les dones ja portem molts anys en tots els àmbits de la vida social i ja tenim més seguretat per poder dir que no, però també ens és més difícil el reconeixement de l’autoritat si una no està predisposada a fer-ho. No s’ha de demanar res, s’ha d’agafar el que vol, no esperar que t’ho donin. El que ells tenen, doncs, ja ho tenen. És el moment de sexuar el món, encara que el món sigui ja sexuat, fins i tot el llenguatge… Quantes vegades parlem en masculí de nosaltres mateixes? L’autoritat és diferent del poder, l’autoritat és un més que es dóna en les relacions i que es genera en les relacions per sí mateixes. Aquesta distinció es veu amb la relació amb la mare.
-Quina és la reflexió que hauria de fer el feminisme avui dia?
-El feminisme és un pensament i una pràctica quotidiana, un desig que porta canvis i revolucions, és partir de si per arribar al món: res més allunyat del poder i les seves lògiques. Es tracta de conflictes de naturalesa simbòlica, és dir, en el punt en què la nostra experiència és interpretada i representada. És una qüestió de mirada: la política de les dones no pretén donar un tomb a la realitat destruint, sinó que aposta pel canvi del nexe que cadascuna, cadascun, entaula amb la realitat. La revolució simbòlica, és a dir, la mirada nova, té conseqüències profundes, no menys significatives que les de una revolució que passa el sistema a sang i foc. Ho veiem: la llibertat femenina ha estat passada d’una generació a una altra en les famílies, a les escoles, en les universitats, en els llocs d’oci.
-Tu dius que anem be, però si retallen els pressuposts per a investigació i per les associacions de dones no anirem cap endarrere?
-Nosaltres estem adaptades a l’austeritat i així seguirem. La investigació és creativitat, que demana més temps i dedicació que diners. El que si que hauran de retallar son els malbarataments, els actes socials institucionals o no, de tipus masculí, alguns portats per dones que gasten moltíssims diners públics: Poc a poc s’està imposant a nivell social els valors de la mare de gestió, cura i respecte del medi ambient.
