OPINIÓ
L’últim article escrit per María Galindo està sent molt criticat en les xarxes socials. La autora d’aquest, Valeria Canelas, escriptora i migrada boliviana, fa una encertada lectura del criticat artícle i per això el reproduïm.
M’agrada molt com escriu Maria Galindo. Hi ha columnes que ha escrit aquests anys que han aconseguit emocionar-me com poques lectures de la conjuntura política i de la societat boliviana. M’agrada també com parla, però de vegades em produeix cert ressentiment seva forma d’interlocució, en ocasions amb cert deix autoritari. Em sembla que la seva funció de agitadora cultural i d’impulsora d’espais polítics col·lectius és potentíssima, tot i cert afany de protagonisme que, de vegades, es desborda. El “jo he dit, jo he escrit, jo he creat”, hauria d’estar bandejat de qualsevol espai amb vocació de lluita col·lectiva. Però això està molt lluny de ser realitat, ja sigui a Bolívia o a Espanya, ja sigui en Mujeres Creando o al 8M.
Dit això, penso que la lucidesa política que ha mostrat Galindo per llegir el que ha passat en aquests mesos de crisi a Bolívia, per identificar molt clarament la reconfiguració de les forces, ha estat realment admirable. Sobretot perquè ha estat capaç d’actuar en conseqüència i, fins i tot, atenuar el seu discurs de la ràbia i potenciar el de l’esperança i l’afecte, impulsant espais com el Parlamento de las Mujeres.
Personalment, penso que els parlaments que s’han celebrat i que es van a seguir celebrant són un dels espais polítics més importants que s’han obert en aquesta crisi. No només ara, per navegar la preocupant conjuntura, sinó també per traçar un horitzó de lluita col·lectiva feminista, ecologista, indígena i estudiantil que serà determinant en els anys per venir.
M’agraden els retrats que Maria Galindo ha escrit d’Eva Copa (presidenta del Parlament Bolivià) i de Jeanine Áñez (Presidenta de Bolívia), pel qual ara li estan plovent les crítiques. Em semblen infinitament més efectius que la carta que li va escriure a Adriana Salvatierra (ex presidenta del Parlament), de la qual ara podria escriure un d’aquests textos, si és que no ho ha fet ja.
Em sorprèn que un retrat amb cert to costumista, amb profusió de descripcions i llicències poètiques, es llegeixi des de la més absoluta literalitat. Un retrat que es realitza a partir de la versemblança no necessàriament pretén ser una representació “veritable” del personatge en qüestió, suposant que això fos possible.
Com qualsevol lector o lectora de novel·les sap, la potència d’un personatge individual és que, precisament, en certs episodis de la seva vida, en la conformació de la seva psicologia i dels seus gustos, en el complex entramat dels seus afectes i rancors, es contenen molts elements comuns. Del retrat d’un personatge es poden extreure els trets concrets d’una època, les tensions socioeconòmiques de la societat en què es desenvolupa, les marques de la classe social a la qual pertany. Especialment per a això últim la descripció juga un paper fonamental, com bé sabia Balzac. En la psicologia d’un personatge podem traçar el mapa de les nostres pròpies emocions. Cada personatge és, en certa forma, universal, per aquest motiu puguem identificar-nos amb històries que llegim i que transcorren al Japó, a Haití oa Noruega.
Un retrat biogràfic és també, com bé sabia Lytton Strachey, una potent eina de crítica al poder, que és el que Galindo fa en el retrat de Áñez. Ho podria haver fet mitjançant una sàtira o una paròdia, però ha triat un retrat que imagina la forma que el seu retratada ha tingut de negociar amb el poder patriarcal. I francament assoleix unes imatges molt suggerents i, fins i tot, descarnades.
Aquest text és una crítica al poder en tots els seus aspectes i els seus genealogies, i així hauria de ser llegida en lloc de despolititzar l’escrit reduint-lo a l’absurd de la suposada rancúnia que Galindo li pugui tenir a Áñez. La relació que té amb les persones que ocupen un lloc de poder no pot reduir-se a les fílies i a les fòbies, a les rancúnies i a enmirallar-se amb essers divins.
En primer lloc, el retrat de Galindo és una crítica al poder institucional que exerceix Áñez com a presidenta d’un govern que s’està extralimitat en les seves funcions des del primer dia i que ha comès i comet múltiples atropellaments i violacions als drets humans. Rol crític que, com tothom sap, Galindo ha exercit activament amb el govern del MAS (partit d’Evo Morales). Per què hauria de deixar de fer-ho ara?
En segon lloc, és una crítica a determinats mandats socials i a la violència amb la qual es disciplinen els cossos a partir de normes hegemòniques, tant de bellesa com de comportament, en un territori concret: el Beni.
La religió, com a tot arreu, compleix un paper fonamental en aquest disciplinament que, per descomptat, no és absolut perquè a la fi el cos i les seves passions són ineludibles. Així que l’única manera de sostenir aquesta complicada tensió entre la hipocresia de la moral cristiana i el desig que travessa els cossos és evidentment l’art de la dissimulació i el somriure.
Galindo traça una trajectòria imaginària per Áñez que, d’aquesta manera, deixa de ser Áñez i es converteix en una més de les dones Benianas sobre les que recau el pes de l’haver de ser en una societat patriarcal que els exigeix complir uns cànons impossibles (i occidentals, d’aquí la importància del tint de cabells rossos) de bellesa per convertir-se en objectes de desig, al mateix temps que les sotmet al mite de la virginitat cristiana i els seus derivats. Aquí radica la potència política d’aquest retrat individual: en la seva capacitat de reflectir una col·lectivitat travessada per múltiples contradiccions que, en última instància, ressonen amb temes universals.
Fer una crítica de les estructures patriarcals que constitueixen les manifestacions culturals i que condicionen les formes de relacionar-se en determinat territori, és exercir discriminació? Francament, em sembla una lectura bastant perillosa perquè pot portar a censurar la tan necessària crítica.
La meva mare és d’un poble bastant proper al de Jeanine Áñez i hi va viure fins aproximadament els 20 anys. Gran part de la meva família materna hi viu.
La part en què Galindo rememora una infància imaginada de la presidenta és la meva preferida en aquest retrat perquè, justament, m’ha recordat moltíssim als relats de la meva mare quan evoca amb nostàlgia infinita la seva infantesa, enfilant-se als arbres per menjar taronges, mentre una joporojobobo (enfiladissa) es despenjava perillosament d’una branca propera, corrent descalça mentre fugia d’un toro menut. Aquest córrer descalça com una mostra d’una infància feliç i despreocupada malgrat la pobresa, tot i la violència i els mandats de bellesa d’una societat patriarcal on tot el pes recau sobre la dona, em sembla la imatge més bella del retrat d’una nena beniana qualsevulla com pot ser Áñez, la meva mare, les seves amigues, o que, en un passat imaginat, podria ser jo mateixa. Veure en aquesta descripció un suposat lloc de superioritat de qui escriu és una equivocació. Jo prefereixo veure-la com un homenatge a aquesta comunió amb la natura, amb la terra, que és una de les coses més potents que té el Beni.
Però l’escrit és també una denúncia dels mecanismes de disciplinament dels cossos de les dones en una societat tan rígidament patriarcal com la del Beni. I jo, havent estat educada per una dona beniana que, inevitablement, reproduïa aquests mecanismes de control sobre la seva filla, agraeixo infinitament aquesta crítica. Perquè, d’alguna manera, aquest ha de ser em va condicionar i va ser aquest implacable mandat de moralitat cristiana, bellesa i pretesa castedat davant el que em vaig rebel·lar amb totes les eines que vaig poder.
Així que sí, l’últim escrit de Maria Galindo m’ha semblat molt efectiu, tant per interpel·lar a qui es troba en un lloc de poder, exercint a més de forma arbitrària i qüestionable, com per fer una necessària crítica a la societat patriarcal dl Beni i seus diferents nivells de violència.
