Luz (Lucha) Estela Castro, advocada, activista social, feminista i defensora dels drets humans a Mèxic.
Com s’inicia en la defensa dels drets de les dones?
El meu pare i la meva mare van tenir una empresa de perforació de pous. La meva mare va ser la primera dona empresària en aquest ram que és molt masculí. Van poder fer una petita fortuna i teníem una vida privilegiada. De sobte, els deutes dels bancs van arribar, el meu pare va vendre les seves propietats per pagar-les i mai va acabar. El pobre va morir pensant que ell era responsable de no pagar els deutes. L’única cosa que ens quedava era la casa familiar, i la meva mare i les meves tres germanes em van dir: tu ets l’advocada de la família no deixis que ens llevin la nostra casa.
Així vaig iniciar a la cotxera de casa reunions per a després formar part d’un gran moviment social. Sense buscar-ho em vaig convertir en líder de les dones d’aquest moviment. Érem molt creatives per protestar, recordo que en una ocasió a la plaça pública ajudades per infermeres ens vam treure sang, vam omplir un recipient i arribàrem fins a l’edifici d’un banc, on vam posar un gran rètol: “Els bancs estan dessagnat al poble de Mèxic“. Les dones vivien amb molta violència, els homes les responsabilitzaven que gastaven molt, alguns homes se’n van anar als Estats Units per treballar i enviar diners, i mai van tornar. I vam ser les dones de classe mitjana les que ens vam organitzar.
El moviment social El Barzón Chihuahua va sorgir el 1994, arran del fenomen conegut com “l’error de desembre”, que va ser un col·lapse financer que es va transformar, de la nit al dia, en deutes bancaris impagables, i milers de dones vam sortir al carrer defensant les nostres cases.
Com es van organitzar?
La Suprema Cort de Justícia de Mèxic va validar el cobrament d’interessos sobre interessos de les institucions bancàries, i el resultat van ser sentències legals, però molt injustes. Va ser la primera ocasió d’una irrupció col·lectiva que va qüestionar el Poder Judicial. Una de les accions més importants que vam fer va ser l’alfabetització jurídica i la resistència civil pacífica. Socialitzar el dret va implicar fer tallers perquè les dones coneguessin el procediment mercantil, i el més important, elles van adquirir eines per revisar els seus propis expedients, transcrivien els acords, s’assabentaven de la proximitat dels desallotjaments o desnonaments. Ens organitzàvem per impedir-los, arribàvem a les cases i les dones envoltàvem, amb els nostres braços, l’habitatge. Vam utilitzar la resistència civil pacífica per evitar els desallotjaments i al final els bancs van acabar negociant.
Les dones que vam sortir al carrer a defensar el nostre patrimoni no vam tornar passivament a casa, ens vam convertir en activistes i moltes van integrar-se en el moviment Dones de Negre, que lluitem pel dret de les dones a una vida lliure de violència.
És cofundadora de diverses organitzacions, una d’elles és Justícia per a les nostres filles (JPNH en castellà). Parli’ns de com va sorgir i del treball que realitzen.
El 2002 vaig cofundar JPNH amb mares de filles desaparegudes i assassinades. La dècada dels 90 marca l’estat fronterer de Chihuahua, a Mèxic, com el territori dels feminicidis, encara que al principi aquest fenomen es donés a conèixer públicament i periodísticament com “Les mortes de Juárez”. L’aparició de cossos de dones assassinades en l’espai públic amb signes de violència extrema, va mostrar una realitat quotidiana que enfrontaven les dones sense que fos percebuda, llavors, com una problemàtica social de caràcter estructural.
La primera metodologia per documentar la violència feminicida a Mèxic, va ser a partir del monitoratge de les notícies sobre crims en els periòdics locals, elaborada per Esther Chávez Cano, una feminista de Ciudad Juárez que ens va advertir del que estava succeint. Això va ser el 1994 i des d’aquesta data iniciem un feroç activisme per cridar al món el que estava succeint al meu país.
El fet que el fenomen dels feminicidis transcendís les fronteres i s’adoptés com una causa feminista, es va deure al compromís indestructible i a la lluita de les mares de les víctimes que, juntament amb un grup de dones activistes i defensores de drets humans les acompanyàvem en la cerca de la veritat i la justícia.
Una de les aportacions més importants de JPNH és l’exercici ple de la coadjuvància, que és la participació activa de les mares i la seva acusadora coadjuvant (advocada) en els processos judicials. Històricament les oblidades dels processos penals a Mèxic han estat les víctimes. Els qui actuaven en nom d’elles eren exclusivament el fiscal que tenia el poder de prendre totes les decisions. Per això, les pretensions de les víctimes no sols eren invisibles, sinó que no importaven. Les mares van prendre el paper protagonista en les recerques, la cerca de testimonis i en els judicis.
Algun exemple significatiu?
A la dècada dels 90, les mares de Ciudad Juárez que tenien filles desaparegudes denunciaven que les autoritats no les buscaven però no podien demostrar-ho. Quan em van demanar que fos la seva advocada, vaig presentar un escrit en el qual assumíem la coadjuvància la mare i jo, i vam sol·licitar còpia de la carpeta d’investigació. Així descobrim que Julieta Marleng González, filla de donya Consuelo Valenzuela, i Érika Noemí Carrillo, filla d’Hortensia Enríquez, desaparegudes a inicis del 2000, tenien un expedient de set pàgines. Per descomptat, la fiscalia informava les mares que havien realitzat rastrejos o declaracions de testimonis, però no era cert. Així comencem a documentar i exhibir la indolència de l’Estat, i el nostre treball va ser reprès per Amnistia Internacional el 2003 amb “L’informe Mèxic, morts intolerables: deu anys de desaparicions i assassinats de dones a Ciudad Juárez i Chihuahua”. Les mares es van convertir en coadjuvants; de víctimes, a activistes i defensores. Amb aquesta informació i les denúncies que vam fer com a Dones de Negre van arribar les recomanacions internacionals de l’OEA, l’ONU, la UE que van obligar l’Estat mexicà a reconèixer els feminicidis i les desaparicions de dones.
La sentència internacional coneguda com a “Campo Algodonero” de la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH) condemna, l’any 2009, a l’Estat mexicà com a responsable, per negligència, de la desaparició i mort de diverses joves. Aquesta sentència és considerada com a pionera però, avui dia, les desaparicions i morts de dones es continuen succeint en tot el país. Realment, ha servit d’alguna cosa?
Mèxic és conegut a la regió, com un país que té grans avanços en el marc jurídic que tutela els drets de les dones. S’han signat els principals tractats internacionals: Cedaw, Belén Do Pará. Tenim una llei model, la llei general pel dret de les dones a una vida lliure de violència, llei de víctimes i, per descomptat, la sentència de Campo Algodonero. Les lleis són bastant acceptables, el problema consisteix en el component polític estructural, és a dir, la interpretació que fan els operadors (fiscals, perits, jutjadors/es) del sistema de justícia de les lleis vigents.
I per modificar aquesta interpretació va ser necessari recórrer un llarg camí d’activisme per més de trenta-cinc anys. Érem un grapat de dones que utilitzàvem la creativitat i vam posar a l’agenda internacional el fenomen del feminicidi.
El 1994 no teníem xarxes socials, així que denunciàvem la violència contra les dones usant el nostre cos, ens vam vestir amb una túnica negra i un barret rosa amb l’eslògan de: Ni una més. Vam impulsar processos de memòria com a resposta política a la indolència de l’estat, i vam construir un antimonument i una creu de claus que vam col·locar enfront del palau de govern de Chihuahua, amb el nom de cada dona assassinada, rescatant la seva història. Elles no són un expedient més, són dones que tenien somnis i els van ser arrabassats.
Aquesta experiència se situa geogràficament a Chihuahua, estat del nord de Mèxic, però els assoliments obtinguts van irradiar tot el país. Vam aconseguir la primera fiscalia per investigar els feminicidis. Que s’instal·lés la primera comissió de feminicidi del congrés al país, i el primer centre de justícia per a les dones que posteriorment va ser replicat a la resta del país. I per descomptat, per exigir la capacitació dels operadors del sistema de justícia, vam invocar la responsabilitat de l’estat amb l’emblemàtica sentència de Campo Algodonero. No obstant això, malgrat tots els esforços els feminicidis i desaparicions de dones continuen en ascens: onze diàriament. És un problema estructural que requereix la desconstrucció del patriarcat, deixar de normalitzar les violències, l’atenció urgent a les mesures de protecció i el problema de la impunitat.
A més de l’acompanyament i defensa de les famílies que realitza com a advocada, també s’ha dedicat a impulsar el lideratge polític de les dones. Expliqui’ns d’aquesta experiència.
Una de les meves aportacions a la lluita de les dones per l’anhel de viure una vida lliure de violència passa per inspirar a les joves que abracin els drets humans com a projecte de vida. Generalment treballar en Drets Humans no entra en les aspiracions juvenils, en viure en un model individual, neoliberal i patriarcal en el qual els models a seguir tenen a veure amb l’èxit econòmic, la figura perfecta de talla cinc, o el nombre de seguidors que aconsegueixes en les xarxes socials. D’altra banda, en tant que els qui governen un país són els homes, les dones tenim poques possibilitats d’incidir en polítiques públiques o en la manera de governar, per tal motiu el moviment feminista impulsa la participació de les dones als espais públics. Desafortunadament l’experiència de Chihuahua ens va anar molt malament. Obrir el camí va significar que arribés al govern la primera dona en la història i és una dona conservadora anti drets de les dones i provida.
Una altra croada seva és la que té a veure amb la discriminació de les dones a les esglésies. No sols denuncia el poder polític, sinó també el poder religiós.
Per la meva formació de teòloga, la metodologia que utilitzo per fer l’acompanyament legal a les víctimes s’inspira en les comunitats eclesials de base, és a dir Veure, Pensar i Caminar. Acompanyar des del respecte absolut a la dignitat de les persones, abordar el sofriment en les seves vides i compartir processos de resurrecció, és abans de res, conrear la capacitat d’escoltar, de pensar col·lectivament i caminar als seus passos.
Vaig tenir el privilegi d’estudiar en el seminari de Chihuahua la carrera de Teologia on acudien només homes que arribarien al sacerdoci. Va ser el temps dels anomenats “bisbes rojos” (Samuel Ruiz, Sergio Méndez Arceo, Adalberto Almeida) pel seu compromís amb la Teologia de l’Alliberament que combrega amb l’actual Papa Francesc.
En ser la primera dona laica que estava estudiant em vaig interessar a fer un estudi paral·lel i aprofundir en les aportacions de les invisibles dones de l’església al llarg de la història. Qüestiono el model patriarcal que justifica el sofriment de les dones. Sense cap dubte, l’església és un gran baluard del patriarcat. Ara que visc a Barcelona, m’he trobat amb les dones de Alcem la Veu, que formen part del Consell de Dones Catòliques, grup global de més de seixanta organitzacions catòliques, que treballen pel reconeixement de la plena igualtat de les dones de l’església. Igualment participo molt activament en l’organització Tras las huellas de Sophia. Però més enllà de l’activisme feminista en aquests espais de l’acadèmia, el compromís que més em defineix és alçar la veu profètica per denunciar les injustícies que es cometen i a la llum de l’evangeli.
Suposo que pel seu treball i activisme haurà sofert amenaces de mort. És per això que ara resideix a Barcelona?
Sí, he tingut amenaces de mort i he hagut d’arribar als judicis amb escorta. En alguna ocasió han vandalitzat les nostres oficines i, per descomptat, he hagut de suportar campanyes de desprestigi permanent orquestrades des del govern. Un dels casos més emblemàtics que vaig portar va ser el de Marisela Escobedo, una mare de família que va ser assassinada enfront del palau de govern quan exigia que detinguessin al feminicida de la seva filla. La seva història es troba a Netflix sota el nom de “Les tres morts de Marisela Escobedo”. Per aquest cas, la Cort Interamericana de Drets Humans em va atorgar mesures provisionals des de l’any 2013, i un altre cas que també té una sentència internacional és la desaparició forçada de Rocio, Nitza Paola i José Ángel Alvarado, els perpetradors van ser integrants de l’exèrcit mexicà i hi ha una sentència internacional del 28 de novembre del 2018 (Cort Interamericana de Drets Humans, Cas Alvarado Espinoza i altres Vs Mèxic). Aquest cas va ser una gran preocupació per a mi i vaig secundar que les meves filles i nets vinguessin a viure aquí. Ara estic a Barcelona amb un diagnòstic de càncer en etapa quatre, sobrevivint a aquesta malaltia.
Però continua activa i acaba de presentar el llibre “Una Lucha colectiva. Testimonios”. Com es va gestar el llibre i que ensenyaments ens deixa?
En trenta anys d’activisme permanent, amb preses de ponts internacionals, marxes, plançons, parades… quan aixecàvem el campament, invariablement pensàvem que havíem d’escriure la història per a les noves generacions, però mai vam tenir temps per fer-ho.
Se suposa que des de fa dos anys jo hauria d’estar morta. Vaig arribar amb un diagnòstic de tres mesos de vida per acomiadar-me de la meva família, i aquí segueixo. Venir a Barcelona em va donar l’oportunitat de reprendre el somni d’escriure el llibre. Un dels primers obstacles que vaig enfrontar és que no vaig portar els meus arxius, així que vaig haver de reconstruir la història buscant correus vells, fent memòria i sol·licitant a les persones que m’havien acompanyat aquests anys, que m’escrivissin els seus testimoniatges.
Tenia davant meu un gran trencaclosques de textos, no tenia idea de com donar-los forma, llavors va aparèixer en la meva vida Eillen Truax, una experimentada reportera i escriptora mexicamericana que va embastar els textos solts i els va convertir en llibre. I en un mes i mig teníem l’esborrany, i també vull sumar una altra dona, Josefina Larragoiti, propietària d’una petita editorial a Mèxic, el nom ho diu tot: Editorial Resistencia.
El llibre “Una lucha colectiva” és la resposta política a la sordesa i silenci de les autoritats enfront de les violències de gènere, que recull el crit de les víctimes de feminicidi, de les desaparicions forçades, és un llibre de denúncia que convida a la reflexió sobre el compromís social, la memòria històrica, la solidaritat de les lluites compartides i l’esperança d’un altre món possible.
Com diu Lucha Castro, aquest és un llibre que exhibeix la indolència dels operadors del sistema de justícia: policia, ministeri públic, perits, advocats/es de víctimes i de *victimaris, jutges i jutgesses en la impartició de la justícia. I no ho fa des de la teoria, sinó a través de testimoniatges concrets que la van acompanyar en aquests trenta-cinc anys de militància feminista. El llibre, que s’ha presentat a la Llibreria Altaïr, mostra, sens dubte, el treball de resistència col·lectiva d’aquestes pioneres activistes que van aconseguir cridar al món el que estava succeint a Mèxic. Gràcies per fer-ho possible!
