OPINIÓ
En moments com el que estem vivint, confinades a les nostres llars, és quan hem de reflexionar sobre què és realment l’imprescindible, l’important i l’accessori.
Mentre la vida transcorre dins d’una certa monòtona rutina ens enlloriguem en batalles per assumptes que, arribat el moment de la veritat, es revelen absolutament insignificants. I això passa tant a nivell col·lectiu com individual.
Qüestions menors que no preocupen el gruix de la població es converteixen en temes d’ardorosa discussió com si ens hi anés la vida en això. I això pot aplicar-se a tendències ideològiques, polítiques i socials de tota índole. Moltes vegades en els països anomenats “rics” (perquè aquesta és una altra, que algunes zones que fa tot just 40 anys eren miserables ara vagin de rics és per riure) ens entretenim amb minúcies: que si l’autodeterminació de gènere, que si monarquia o república, que si la independència d’algun territori, que si el règim de l’78 …) sense adonar-nos que un simple virus pot fer saltar pels aires tota la nostre aparent comoditat i estabilitat.
En el llibre Eva torna la costella. El nou estat de consciència de les dones que vaig publicar el 2010 assenyalava els 4 problemes globals més importants als quals caldria fer front: a) la revalorització de la vida humana, el que significa posar-la en el centre de tota activitat; b) la conservació de l’entorn, que es materialitza avui dia en el canvi climàtic; c) la gestió humana dels moviments migratoris, amb les catàstrofes humanitàries que estem contemplant; i d) la lluita contra la discriminació sexual, les manifestacions més extremes que avui dia estarien representades per la prostitució global, la violència de gènere i la mercantilització de la capacitat reproductiva de les dones. Considerant que vaig escriure aquell modest llibre fa 10 anys, no sembla que m’hagi equivocat molt en els temes realment importants que el món ha d’afrontar.
Tota la resta és secundari, i si sabéssim mirar fora dels nostres melics i apliquéssim una mica de racionalitat en aquests temps dominats per les emocions, les subjectivitats i els sentiments, sobretot en el que s’anomena esquerra i en el si de el moviment feminista, faríem un gran favor al futur de la humanitat. Això en el cas que hi hagi un futur, perquè amb les derives teòriques dominants, els disbarats ideològics que s’estan imposant com a dogma de fe, i el sectarisme de grans sectors de la població que s’apunten a un bombardeig, no tinc moltes esperances en poder sortir-nos d’aquesta. Tant de bo m’equivoqui aquesta vegada.
Publicat a Públic
