OPINIÓ
No m’ho puc creure! Encara començarem l’any amb una alegria i tot!? La sèrie de la sobretaula de TV3, Com si fos ahir, ha iniciat una trama de dues dones d’una certa edat (avançada, és clar) que s’estimen.
L’eufòria em ve tant perquè s’ha desenvolupat d’una forma ben natural, com pel fet que són dues senyores grans.
Quan va començar la trama, vaig obrir com a taronges els ulls de migdiada amb que acostumo a mirar la sèrie. Dues amigues, una lesbiana, l’altra no, que s’ho passen molt bé juntes fins que la lesbiana se’n retira perquè, diu textualment, s’hi estava penjant; i l’altra, és clar, la troba molt i molt a faltar. L’argument, pensava jo, haurà de continuar pels tombants propis del gènere: emoció, anades i vingudes i peripècies varies fins arribar a un desenllaç on… Us imagineu que siguin felices!?
Tot fent una revisió de la ficció lèsbica, no oblideu que sortim d’un Pou de Solitud i que abans d’aquest pou, només hi era Safo i para de contar; tot i que, fent arqueologia lèsbica, es troben un munt de dones valentes que van desafiar la societat del seu temps i ara són tan desconegudes com fascinants. Però el que ens interessa és el que ve després d’aquest pou on una dona, per primera vegada en la història de la literatura, s’atreveix a dir que estima una altra dona i no com si fos sa germana, precisament.
L’aventura, com era d’esperar, no acaba de la millor manera i el que ve després, ja us ho dic jo: tot és tragèdia i llàgrimes com les de Petra Von Kant, les de Nora Flood al Bosc de la nit (encara no havíem sortit del pou ja ens havien ficat a la foscor del bosc), les mestres de La Calumnia (una d’elles suïcida), el Diari d’un escàndol, el dolor i la mort que portava Escrit al cos la meva adorada Jeanette Winterson, etc. etc. etc. Tot són finals per tallar-se les venes.
Invisibilitat i tragèdia han estat una tradició que ha evolucionat poc al cap dels anys, tot i que avui en dia la llegenda lèsbica és una mica més variada. Ho he escrit moltes vegades, però no està de més refrescar-ho ara que la televisió pública catalana gosa (chapeau) presentar el tema en horari familiar (tot i que les criatures són a l’escola, la poden veure al vespre). Perquè la trama seguirà, oi? No la deixaran tallada, oi que no? A la guia de personatges de la web no surt apuntada i el personatge de la lesbiana Paz no apareix, però segur que és una malaurada coincidència, oi que sí?
Estic convençuda que només ha quedat momentàniament aturada al capítol 276 quan la Joana (Marta Angelat) li fa aquesta declaració a la Paz (Anna Güell):
—Tu no saps l’important que ha estat per a mi haver-te conegut. M’has descobert un món, m’has convertit en una altra dona. Em sembla que jo també m’he enamorat. Potser és que tinc prejudicis però no en vull tenir, no em vull perdre la possibilitat de viure aquesta història amb tu.
Curiosament, la Paz li respon amb aquestes paraules:
—M’agrada veure que m’aprecies tant, perquè jo també t’aprecio molt (és textual, encara que us soni a xufla), però em sembla que confons els sentiments. A tu no t’agraden les dones.
I la Joana replica:
—Les dones no, m’agrades tu.
Una variant del famós yo-no-soy-lesbiana-solo-me-gustas-tu, categoria en si mateixa molt estesa en el món que ens ocupa.
Essent les boniques dates que són, no me’n puc estar de fer una mena de carta als Reis/Reines Guionistes de l’Orient: Porfi, porfi, no ho deixeu aquí, atreviu-vos a anar endavant i, si fos possible, arribeu a un desenllaç mínimament reconfortant. Encara que us sembli molt lluny de la realitat, hi ha dones que s’han ajuntat a la maduresa per compartir la vida i ho porten d’allò més bé. Tant és que aquesta resolució que us demano sigui un exemple d’amor romàntic (Amor Disney, que diu la Brigitte Vasallo), al cap i a la fi, no n’hem gaudit de gaires finals feliços. I si ara TV3 s’atreveix a plantejar la història de dues dones grans que, amb totes les seves peripècies, acaben tenint un insòlit happyendding, haurem fet el cim de la ficció lèsbica.
Caldrà seguir-ho. Quina emoció!
L’escena amb Marta Angelat i Anna Güell
