Per Ana Gaitero, periodista. AmecoPress
Les dones sahrauís són conegudes i reconegudes per ser les mans que sostenen els campaments de refugiats de la Hammada a Algèria
El que es coneix poc i gairebé no s’ha reconegut res és el que la fotògrafa Ana Valiño (León, 1978) ha rescatat de l’oblit: el protagonisme de les sahrauís, amb noms i cognoms, a primera línia des del començament de l’exili el novembre del 1975.
‘El viatge de les dones del desert’, obra seleccionada pel prestigiós jurat d’Expositius 21 relata a través de fotos, textos i una instal·lació amb les tradicionals melfes, les grans teles amb què les dones sahrauís envolten el seu cos, la història d’aquestes heroïnes anònimes.
Ana Valiño fotografiant Neia
“És un viatge de dones que abracen altres dones”. Ana Valiño va començar el viatge pel desert de l’Hammada quan una nena sahrauí va creuar el llindar de la seva vida gràcies al programa Vacances en pau de León.
La vida i l’obra es van travessar de la manera més natural. Les heroïnes sahrauís anònimes van començar a prendre forma a la mirada de la fotògrafa quan un diaestavaambun amic sahrauí passantles fulles d’un llibre i van veure la foto d’una dona amb el fusell penjat a l’espatlla i una nena de la mà.
– “Jo conec aquesta dona”, li va dir el seu amic.
– “I podries presentar-me-la?”
Aquella dona era Nuina Dajil amb la seva filla Suadu, fugint del Sàhara ocupat pel Marroc després de la mort de Franco.
Ana Valiño va enfocar la història que desenterraria la memòria de les dones del desert. Va pensar que dones com Nuina Dajil n’hi hauria moltes més, les va buscar, les va trobar, les va posar noms i cognoms i va recuperar la seva història.
‘El viatge de les dones del desert’ -explica- és “un exhaustiu projecte de recerca a través de la memòria per reescriure el passat i comprendre el present”. Des del 2015, ha entrevistat més de 80 dones als campaments sahrauís de l’exili i ha identificat mig centenar a partir de més de 300 fotografies antigues guardades en arxius i en caixes de records guardades a les haimes.
La mostra final Ana Valiño, editada i produïda amb motiu de la dotació d’Expositius 2021 consta d’un total de disset (17) obres fotogràfiques i multidisciplinàries: tretze fotografies, quatre intervingudes amb Henna, dues peces collage, un manuscrit/diari fotogràfic redactat per les mateixes dones sahrauís, fragments audiovisuals captats durant la realització del projecte; així com múltiples extractes d’entrevistes realitzades per l’autora als campaments de persones refugiades, còpies fotogràfiques d’arxiu i melfes d’origen sahrauí.
“Em va semblar tremendament injust que s’expliqués la història dels homes amb noms i cognoms i no de les dones”, comenta. I no només ha posat cara i identitat a moltes protagonistes de l’exili, sinó que ha recollit les seves veus i els seus anhels al diari manuscrit, les 214 pàgines del qual expressen les vivències i els records de cadascuna de les dones retratades. “Un objecte viu carregat de simbologia, on les veus i els rostres es mostren acompanyats per un fragment de tela extret de les seves pròpies melfes (vestimenta tradicional sahrauí)”, assenyala la fotògrafa lleonesa.
Foto de l’exposició
Dones com Tarcha Mohamed (Djala.1942-Tindouf. 2019), que va sortir fugint del seu poble al sud del Sàhara occidental el novembre de 1975 i va ser víctima dels bombardejos de napalm, són “exemple de supervivència i lluita”, “testimoni d’aquesta part de la història que es vol amagar, d’aquells bombardejos del Marroc que impliquen que hi ha hagut un intent de genocidi”, subratlla.
“Quan ens van bombardejar jo estava al pou agafant aigua. Primer van bombardejar el dispensari on hi havia malalts i ferits. Després van bombardejar la resta”, afirma Tarcha Mohamed a l’entrevista que li va fer Ana Valiño el 2018. La melfa negra amb què apareix retratada li cobreix part de la cara, on encara hi ha la cicatriu del bombardeig.
Dones com Sueima Aomar (Amgala. 1952), amb la cara ja solcada per les arrugues de tota una vida, van tornar a carregar el fusell del Front Polisario i aquell uniforme militar que van vestir gairebé totes les dones sahrauís en els primers temps de l’exili. “Haver participat a la revolució ens ha donat molta força i valentia; força de sacrifici, tot davant el lema gran que és la independència del Sàhara Occidental”, va confessar a la fotògrafa als campaments.
Un sastre sahrauí va confeccionar els vestits per retratar algunes dones evocant el rol que van assumir, alhora que “carregaven sobre les espatlles la supervivència d’un poble”.
“Quan es va iniciar la guerra vaig començar la instrucció militar. Vaig passar per tot i vaig ser militar. He treballat molt. Vaig passar per la Media Luna Roja Sahrauí i molts altres treballs… Era ràpida, molt treballadora. Però em vaig fer gran”, explicava Mabruca Isaar a Ana Valiño als campaments d’Algèria.
Un nou rol que les dones van conciliar amb les cures el seu poble, una extensió de les famílies. La sororitat que van teixir en aquell camí ha marcat l’organització dels campaments. “En el camí a l’exili les dones estàvem molt unides, ens cuidem les unes a les altres. Si una emmalalteix, l’atenem entre totes. Teníem cura també de la gent gran. Els rentem la roba al camí”, afirma Jalifa Eddi (Saguia. 1954), des del seu rostre ple de força i orgull.
La selecció d’Ana Valiño travessa els temps i les veus de les dones que van fer aquell llarg viatge cap a l’exili al desert de l’Hammada algeriana, on encara romanen o bé han mort. I també deixa un espai per a les generacions més joves, les netes d’aquesta memòria, que han sortit dels campaments per unes vacances, per estudiar o per quedar-se definitivament a un altre país, encara que sempre tornen.
Els retrats amb traces de henna de l’artista Senia Ahmed Baba reflecteixen l’esperit de les noves generacions de dones sahrauís, reconeixent la lluita de les seves avantpassades i lluitant pels seus anhels sense oblidar mai el seu poble ni les seves arrels. Però amb la pròpia identitat. En aquest elenc hi ha la cantant Aziza Brahim (Tindouf. 1976), que va començar a utilitzar la música per expressar les seves emocions i és un referent internacional de la lluita del poble sahrauí i de la seva resistència pacífica; l’activista i feminista Nadhira Mohamed (Tindouf, 1989), per a qui “ser dona sahrauí és una sort i un càstig, és un orgull i una arma de doble tall, és alegria i tristesa”; Fati Jadad, graduada en Administració i Direcció d’Empreses i que lluita per la igualtat de gènere i la llibertat del Sàhara Occidental, o Cheija Abdalahe (Tindouf, 1987), que també reivindica el feminisme dins la lluita per la independència.
©Alexandra Alonso-Santocildes
Són dones com Embarkelina Salek, aquella nena que va creuar el llindar de la vida d’Ana Valiño en sumar-se la família al programa Vacaciones en pau i ara és la seva germana de l’ànima. Igual que el poble sahrauí parteix de casa seva i molt més que una circumstància que s’ha creuat en el seu camí, quan va decidir canviar el Dret per la càmera fotogràfica i el treball en una multinacional per la corda fluixa del treball autònom.
Ana Valiño té en projecte un llibre i un documental per donar més llum a la magna investigació que hi ha darrere del viatge de les dones del desert. Per això busca finançament.
Expositivos 21 és una mostra de fotografia contemporània, comissariada per Chema Conesa i Mario Castro Baro, dins de la iniciativa León es Photo. ‘El viatge de les dones del desert’ d’Ana Valiño (Lleó, 1978) va ser seleccionada al costat de ‘Tercer ojo’, d’Isabel Juan (Alacant, 1999), ‘Cartografia de l’estrany’, de David Inclán (Bilbao, 1975) i ‘Paul‘, de Tino García (Ponferrada, 1970) per a la mostra de fotografia contemporània, comissariada per Chema Conesa i Mario Castro Baro, dins de la iniciativa León es Photo. Es va exposar a El Palacín de l’Ajuntament de Lleó des de l’1 d’octubre fins al 9 de desembre del 2021.
Fotos: arxiu AmecoPress, cedides per Ana Gaitero i Alexandra Alonso-Santocildes
