OPINIÓ
Si, ja sé que gairebé han passat dues setmanes des que s’anunciés la retirada de la nefasta proposta de contrareforma de la llei de l’avortament que Gallardón pretenia aprovar i que aparentment el va portar a dimitir. Tot això ho sé i ho he seguit de prop com alguna gent pot imaginar. Però m’he pres aquest temps per reflexionar sobre les mentides que amaguen aquests dos moviments del partit de la gavina carronyera.
Com a primera lectura hi ha la clau electoral, és clar. I per molt que s’entestin a negar-ho, després del bacatazo que es van guanyar en les eleccions europees i el qüestionament del seu candidat, Arias Cañete a assumir una comissària considerada de segona dins de la Comissió Europea, així com el fet que modifiqués la seva declaració de la renda per incloure els sobresous que rebia des de la direcció del PP, no deixa de ser paradoxal la successió de fets que els porta a negar-ho, i la rapidesa amb què els fets ho demostren.
Però a part de totes les escombraries que emana des del fons del partit, hi ha altres elements a tenir en compte i que estan més relacionats amb lluita d’egos.
Des d’abans de l’estiu el PP va deixar de banda l’obstinació de Gallardón amb la seva proposta sobre l’avortament. Primer van ser les eleccions i després, silenci.
És cert que al llarg de tot aquest temps les dones en general i les feministes en particular hem carregat contra aquesta proposta per considerar-la un atemptat contra els nostres drets sexuals i reproductius, però sobretot contra el nostre dret a decidir sobre la nostra maternitat, el nostre propi cos i també sobre el nostre plaer. Òbviament les dones del PP i les de la resta de la dreta no han participat en la innombrables mobilitzacions que hem organitzat al llarg dels mesos i el màxim i més bell exponent va ser la crida del “Tren de la llibertat” que va ajuntar a milers i milers de dones el dia 1 de febrer a Madrid. No ha estat l’única però si la més espectacular per molts motius, fins i tot que van més enllà de la militància feminista. S’han organitzat xerrades, ponències, s’han escrit articles, etc per a donar a conèixer la barbaritat que aquest “il·luminat” de Gallardón pretenia dur a terme amb l’assessorament i vistiplau de la Conferència Episcopal, com no podia ser d’una altra manera.
Però Gallardón tenia altres fronts oberts per qüestions que jo crec que eren fins i tot personals com el tema de la reforma de la Justícia, la privatització dels registres civils, etc al que el seu partit va respondre amb una llei, l’anomenada Llei Òmnibus i que modificava d’una tacada al voltant de trenta lleis vigents. El PP va jugar les seves cartes de majoria absoluta i la va aprovar. Però Gallardón volia més i aquí crec que va ser quan va començar el seu declivi i també les seves rebequeries i els seus laments pels passadissos i cantonades.
Rajoy i Sáez de Santamaría veuen com aquesta proposta en què s’entesta Gallardón els pot portar a perdre credibilitat a Europa en un moment en què el seu candidat a Comissari Europeu està en dubte. Veuen amb preocupació que aquesta contrareforma no agrada a ningú, ni inclús als que l’han dictat, els de faldilles llargues i negres, perquè la consideren moderada igual que la dreta més reaccionària i l’ala més moderada del partit la considera una barbaritat.
Però tot i així hi ha una cosa que sobresurt i que preocupa també i és que no deixa de parlar-se, per bé o per mal, de Gallardón ni un sol dia I això s’observa amb certa preocupació des de la direcció del carrer Gènova. Hi ha massa en joc com perquè Gallardón segueixi creixent mediàticament malgrat les seves lamentacions en privat. No oblidem la desmesurada ambició política que sempre ha marcat a aquest home tot i les seves nefastes gestions en aquelles administracions que en què ha governat. I va ser aquesta ambició i no un altre motiu allò que el va portar a incloure una altra nefasta política com ho és Ana Botella en les seves llistes electorals del 2007 a municipals a Madrid en un lloc on òbviament aquesta sortiria com a regidora i al mateix temps Gallardón se congraciava amb un Aznar encara amb cert poder dins del partit.
La clau de tot crec que la va donar el mateix Gallardón quan va respondre als periodistes que “la seva” llei de l’avortament s’aprovaria abans del final de l’ “estiu meteorològic“. Amb aquesta data obligava a Rajoy i al seu equip més pròxim a començar a posicionar-se malgrat l’estiu. Però pel que sembla les cartes estaven marcades ja que la desmesurada ambició de Gallardón va ser el que en realitat el va deixar sol i va propiciar que el líder Rajoy (que pretén seguir sent líder inqüestionat malgrat la seva mediocritat) sortís anunciant l’últim dia d’estiu meteorològic que es retirava la llei de l’avortament tot i que hi hauria algunes modificacions a la llei vigent com el fet que les dones menors d’edat poguessin avortar o no.
Gallardón va dimitir uns dies després al mateix temps que des del propi desgovern posaven en marxa el seu pla B que era la reactivació del recurs que van interposar davant el Tribunal Constitucional quan aquesta llei es va aprovar. I de camí mataven diversos ocells d’un tret:
– Salvaven la seva posició de “moderats i tolerants” a Europa sobretot però també davant la resta del món on s’estaven produint mobilitzacions contra aquest retrocés en els drets de les dones.
– Intentaven recuperar un electorat de centre que davant d’aquesta reacció anava a deixar de votar-los, segur.
– Amb la reactivació del recurs davant el Tribunal Constitucional i les anunciades mesures de “salvaguardar els drets de la infància i joventut” (llegiu “anem a legislar perquè les dones menors d’edat no puguin avortar“), salvaven distàncies amb el seu electorat més de dretes ja que els exigia el compliment de AQUESTA mesura electoral encara que no els importava que la resta se n’hagués anat en orris.
– I sobretot anaven a llevar-se de damunt a algú bastant molest que, amb la seva continuada presència en els mitjans i amb la seva aparent (només aparent) moderació estava acaparant massa atenció des de tots els flancs ja que podria posar en dificultats a Rajoy si es plantegés arribar a presidir el partit i, per tant tingués la possibilitat d’arribar a desbancar Rajoy també de la presidència del Govern.
Gallardón no se n’ha anat. A Gallardón l’han fet fora per molest, no per reaccionari. Gallardón destorbava perquè s’havia entestat a tirar endavant una cosa tan retrògrada que encara que el 20 de desembre passat li aprovessin en Consell de Ministres la proposta de reforma de la llei de l’avortament, les coses havien anat massa lluny i en massa àmbits i aquest excés de protagonisme juntament amb les mobilitzacions que s’han donat dins i fora de l’Estat Espanyol molestaven massa. I també el fet d’estar en any electoral ha influït, no ho negaré, però no crec que hagi estat el detonant final. Més aviat una bona excusa.
Per això mateix mantinc la meva posició d’alerta amb aquest tema. Perquè no em vaig fiar res de l’argument que va esgrimir Rajoy quan va anunciar la retirada de la reforma de la llei de l’avortament i que hem de recordar que va dir “que no s’havia aconseguit el consens necessari”. Des de quan li ha importat a aquest desgovern el consens amb la seva majoria absoluta?. És que els va importar per imposar una llei de l’educació que més que educar aborrega i adoctrina?. Els ha importat el consens per fer una reforma laboral que ens va portar als sis milions d’aturats?. O va valer d’alguna cosa la exigència de consensos quan es va legislar per nacionalitzar i socialitzar les pèrdues dels bancs i que els beneficis d’aquests seguissin sent privats?. És que van escoltar les demandes de consens quan van aplicar els copagaments i repagaments en medicaments i van deixar fora del sistema a les persones migrants que vénen a treballar?, o van escoltar a les marees verdes, blanques, taronja, morades, etc quan s’exigia el no desmantellament dels serveis públics d’educació, sanitat, serveis socials, igualtat etc?. Van escoltar a la gent i buscar consensos per deixar només amb el nom a la llei de dependència i als seves teòriques persones beneficiaries només amb drets però sense prestacions i fins i tot van començar a rebaixar graus de discapacitat de forma alarmant per no pagar?
Au vinga ja amb el consens !!!! Que vagin a cercar altra gent amb aquest argument que a molta gent, i a mi, entre eixa gent, no ens val. És una, una altra, vasta mentida.
Per això no estic gens tranquil·la amb aquest tema de la reforma de la llei de l’avortament. Creuen en el que va fer Gallardón però no es podien permetre aquesta reforma que era un caramel enverinat. El verí era precisament Ruíz Gallardón. I això no s’ho poden permetre. I per això la van aparcar.
Crec necessari mantenir-nos molt alerta, igual que ho hem estat els últims mesos, perquè la reforma la intentaran portar a port de manera camuflada o a la desesperada. No em fio gens d’aquesta gentussa i per això no m’he permès baixar la guàrdia.
Han eliminat el continent de la reforma: Gallardón. Però el contingut segueix present i pot prendre moltes formes. Des del reactivat recurs davant del Tribunal Constitucional, fins a l’aprovació d’un altre o altres decrets llei als quals són tan aficionats la gent d’aquest desgovern i que inclogui les mesures dissenyades per Gallardón, però sense Gallardón.
Jo seguiré en permanent #alertafeminista fins que aconseguim treure’ls del Govern. No desistiré del recordatori d’aquesta necessitat ni en el meu estat d’alerta.
