Als 50 anys de les primeres Jornades Catalanes de la Dona la historiadora Isabel Segura ha comissariat una exposició i ha escrit un llibre sobre l’esdeveniment. Historiadora, investigadora i una veu lúcida a l’hora de traçar la genealogia de les dones a casa nostra. Especialista en història de les dones i de la ciutat, ha dedicat la seva carrera a rescatar de l’oblit els espais, les lluites i els noms propis que han construït la Barcelona i la Catalunya actuals. En el marc dels 50 anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, ens ajuda a posar perspectiva a aquell maig de 1976 que va canviar la perspectiva de moltes i va iniciar el moviment feminista actual.
Què van significar exactament les Primeres Jornades Catalanes de la Dona en aquell moment històric?
Les jornades van “irrompre” l’esdevenir d’aquell moment històric. Quan no se les esperava ni havien estat convidades a participar en la construcció de la nova societat que s’albirava, feia pocs mesos de la mort del dictador Francisco Franco. El moviment feminista va fer la seva irrupció de la manera més festiva. Les Jornades es van viure com una festa, una enorme festa col·lectiva, on gairebé quatre mil dones es van trobar per debatre el que no volien i el que aspiraven aconseguir per a millorar la vida col·lectiva.
Quines eren les principals reivindicacions?
Abolir les discriminacions laborals i el reconeixement de tots els dret per a les treballadores de la llar; la socialització del treball domèstic a través de serveis col·lectius, finançats amb fons públics i gestionats democràticament des de la base; ensenyament obligatori, públic, laic, gratuït, antiautoritari i no discriminatori; abolició de totes les lleis que discriminaven les dones; lamnistia general, especialment pels actes considerats delictes per una legislació discriminatòria; revisió de la cèl·lula familiar que implicava la reivindicació de la llei del divorci, el reconeixement de les mares solteres i aconseguir que la pàtria potestat no fos exclusiva dels homes i el dret a la lliure disposició del propi cos amb una menció especial a la supressió de la Llei de perillositat social que perseguia conductes com l’homosexualitat, la prostitució…
Va ser un esdeveniment plural, hi ha algun perfil concret en les participants?
Va ser, tal com dius, un esdeveniment plural, intergeneracional, que aplegà dones de diverses experiències vitals, de formació diversa que procedien de gairebé totes les comarques catalanes, també de València, de les Illes, amb alguna representació d’altres ciutats de l’Estat. Potser aquesta és una de les característiques de les jornades, l’aiguabarreig de dones diverses que en un moment determinat de la història del país es troben per debatre el que els interessa.
Com es va aconseguir que dones des de la democràcia cristiana fins a l’extrema esquerra es posessin d’acord en uns mínims?
Hi va haver un intens i extens procés de preparació de les jornades. El procés va durar més d’un any i durant aquest temps, les dones que van iniciar-lo tenien la voluntat d’expandir el debat a tots els territoris i a la diversitat de dones que s’hi troben. Abans de les celebracions de les jornades, s’establiren els punts claus a tractar es redactaren ponències que van ser debatudes a tot el territori i les aportacions van ser incorporades al redactat final de les ponències presentades al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Les impulsores de les jornades, tenien molt clara la importància del procés, i per aquesta mateixa raó volien incorporar la major part de les tendències polítiques del moment des de la democràcia cristina fins a l’extrema esquerra. L’únic sector de dones que es van auto excloure van ser les dones de l’Opus Dei, que malgrat presentar comunicació al Paranimf, no van poder acabar de fer-ho per l’oposició radical de les dones reunides allà. La Mireia Bofill explica que el debat per arribar a unes conclusions conjuntes, va ser intens i durà diverses hores. Però el que és important de destacar és la voluntat i la pràctica de buscar consens per a elaborar unes conclusions en les que es trobessin representades les dones participants.
Com neix la idea de fer aquesta exposició i el llibre commemoratiu?
El llibre neix d’una trucada de l’historiador Agustí Alcoberro que em proposà de fer el llibre per a la col·lecció Dies que han fet Catalunya. I tant que sí, les Jornades van ser un d’aquells dies que han contribuït a fer el país i el llibre apareix amb el títol de Catalunya Feminista. En la narrativa històrica sobre la transició, poques vegades, molt poques vegades es fa referència a les Jornades. Pel que fa a l’exposició, pel seu caràcter itinerant, facilita no només la recuperació de la memòria sinó també potenciar el debat.
Quines fonts i testimonis han estat clau en el procés de documentació?
Fa anys, vaig fer unes entrevistes sobre les Jornades per a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, aquest va ser un punt de partida. Les converses i cafès amb Mireia Bofill Abelló, m’han ajudat a aclarir dubtes i rellegir els articles que la Mireia ha escrit al respecte i que m’han donat noves perspectives. Pel que fa a les fonts, el Centre de Documentació de Ca la Dona és l’arxiu més important no només sobre les Jornades, sinó sobre feminisme. Un arxiu que s’ha anat construint a poc a poc. Recordo la primera vegada que vaig tenir contacte amb l’arxiu quan Ca la Dona estava al carrer Casp, amb motiu de la preparació de l’exposició celebratòria dels vint anys de les Jornades Catalanes de la Dona, amb l’estimada Mireia Gascón i tu mateixa, Carme Porta, que anaves demanant documents a qualsevol dona que apareixia per la porta de Ca la Dona. L’arxiu s’ha anat ampliant a poc a poc amb la cessió i cerca de documents tant textuals, com gràfics i objectuals. En aquesta darrera etapa, agrair la feina de totes les dones que hi han participat Mercè i Montse Otero Vidal, Clara Parramon i tantes i tantes altres que hi han contribuït tan en la cessió de documentació com en la classificació dels materials per a facilitar-ne la consulta, una consulta que per a la realització del llibre i de l’exposició he comptat, a més a més, amb la professionalitat, l’alegria i l’entusiasme de Rebecca Schmitz Robles i Laura Casellas Igual.
Hi ha hagut alguna descoberta o relat que t’hagi sorprès especialment durant la recerca?
M’ha sorprès la idea de procés previ a la celebració de les jornades que ja he explicat abans i la voluntat de buscar consens entre totes per arribar a elaborar unes conclusions que van actuar com a plataforma per iniciar accions conjuntes i que van suposar l’eclosió del moviment feminista a través de múltiples projectes i accions que van esclatar tot just acabades les jornades
Quin va ser l’impacte en la construcció democràtica i en el moviment feminista català posterior?
Va ser cabdal. Van ser com una mena de cascada. Les Jornades van suposar no només l’eclosió del feminisme durant aquells dies de maig. A partir d’elles es va generar acció i pensament que es concretà en multitud de projectes diversos: creació d’espais, de grups, d’associacions, de llibreries, de revistes, de bars i de biblioteca-feminista, d’editorial, en definitiva d’espais on debatre i de creació de pensament i plataformes per a l’acció.
Creus que el seu llegat és prou reconegut avui o hi hagut oblit institucional?
Hi ha hagut un enorme silenci sobre el llegat de les Jornades Catalanes de la Dona, en particular, i del moviment feminista a nivell institucional, no, en canvi del moviment feminista que, en un acte de reconeixement, ha anat organitzant nous esdeveniments de celebració, periòdicament, de les Primeres Jornades Catalanes de la dona.
Quines continuïtats i ruptures veus entre aquell feminisme i el d’avui?
De ruptures, no en sé veure. Continuïtats moltes. El moviment feminista a l’època, no era un bloc homogeni, mai no ho ha estat, hi havia diversitat de pensaments, però, excepte comptades excepcions, que n’hi havia, la voluntat de buscar consensos i formes d’acció conjunta hi era present. Diria que, aquesta és una de les diferències.
