De Colòmbia, Guatemala, Bolivia, Marroc i Perú a Catalunya: Les Dones Primer
Seminari Internacional celebrat a la Bonnemaison els dies 16, 17 i 18 de juny de 2011 sota el lema: LES DONES PRIMER. Impactes diferencials, propostes i lluites de les dones en situacions de conflictes.
Nou convidades de Colòmbia, Guatemala, Bolivia, Marroc i Perú, que formen part d’organitzacions en defensa dels drets de les dones i moltes i uns quants representants d’una desena d’organitzacions amb seu o delegació a Catalunya han reflexionat i debatut sobre “les causes del conflictes actuals, els impactes específics sobre les dones, les seves lluites i resistències així com les propostes en la resolució dels mateixos i el protagonisme de les dones”.
Inici de les Jornades
.
La inauguració comptà amb representants de les diverses organitzacions participants
Abans de començar la primera taula rodona o “conversatori”, Montse Benito d’Entrepobles feu una breu intervenció explicant el sentit de les jornades i el compromís del conjunt de les organitzacions que les convocaren. Una persona de cada organització es situà en els prosceni evidenciant que parlava en nom del grup amb una foto gran de mobilitzacions de dones sostinguent-les cara al públic “dones que des de diferents països, cultures i situacions ens motiven a fer aquestes jornades” deia Maria Jesús Pinto d’Entrepobles. Les organitzacions participants foren: Entrepobles, Centre Delàs de Justícia i Pau, Cooperacció, Dones per Dones, Ecologistes en Acció, EDPAC, IPB, Juristes Solidaris, Lliga pels Drets dels Pobles, Marxa Mundial de Dones de Catalunya, ODG, Plataforma Q’tary Perú, Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores-Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere i SETEM.
S’encengueren un parell d’espelmes i un cop acabà la presentació de Montse Benito, una convidada colombiana explicà el sentit de la llum de les espelmes i aquestes s’anaren passant per les files de la gent talment com una llavor que cal guardar cada una de les presents representant així allò que cadascuna de les persones assistents vol fer germinar durant aquesta trobada. Aquest tipus de simbolisme és molt frequent en els esdeveniments de fets socials que tenen lloc a llatinoamericà.
Presentació de Montserrat Benito d’Entrepobles
Dos conversatoris protagonitzats per les convidades
El primer conversatori va comptar amb: Julia Cuadros, economista, subdirectora de CooperAcción-Perú. Pertany al Programa de Drets Col·lectius i Indústries Extractives. El seu darrer llibre es basa en una investigació participativa en la qual es van identificar els impactes diferenciats en homes i dones per la presència d’activitats mineres en el sud andí; Gloria Chicaiza, defensora dels drets de la naturalesa, membre de la Xarxa Llatinoamèricana de Dones Defensores dels drets Socials i Ambientals. Fou processada per l’ocupació de terrenys de l’empresa minera Curimining a l’Equador; Diana Patricia Sánchez, de la Federació Nacional Sindical Unitària Agropecuària està vinculada des de fa més de 10 anys al moviment social colombià. Educadora popular i sociòloga per la Universitat Nacional de Colombia, actualment fa una Diplomatura de Cultura de la Pau de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona com a becària de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colombia; i Fátima Lamah, activista i sindicalista marroquina, vicepresidenta de l’associació Attawassoul que reclama unes condicions dignes de les treballadores.
D’esquerra a dreta i de darrera a davant: Paula Irene del Cid, Diana Patricia Sánchez, Alexandra Jurado, Julia Cuadros, Jamileth Vargas, Gloria Chicaiza, Guadalupe Rodríguez i Fátima Lamah
En el segón conversatori hi participaren: Carmelina Morán, gestora local i militant de l’assemblea nacional de Dones Populars i Diverses de l’Equador.Té una gran experiència de treball amb dones indígenes; Guadalupe Rodríguez. activista i investigadora de Salva la Selva ha treballat des de l’Argentina, Equador, Alemanya i l’estat espanyol. Fa un seguiment en el terreny dels drets de les persones que habiten els boscos tropicals i dels espais habitats; Paula Irene del Cid, psicòloga i catedràtica d’estudis universitaris de gènere a Guatemala. Fundadora de l’associació La Cuerda i articulista de la publicació del mateix nom és responsable del programa d’articulació política; Jamilteh Vargas, advocada del Moviment de Víctimes de Crims d’Estat de Colòmbia (MOVICE). Defensora dels Drets humans és víctima directa de la mascare de Trujillo Valle (Colòmbia) on avan assassinar al seu pare; i Alexandra Jurado, llicenciada en Etnoeducació per la Universitat Pontificia Bolivariana de Medellín, Colòmbia. Actualment està becada per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia i és representant del Moviment Social de Dones Contra la Guerra i per la Pau a Colòmbia. Moderà la Taula, Montserrat Cervera de la Marxa Mundial de Dones de Catalunya.
D’esquerra a dreta: Carmelina Morán, Guadalupe Rodriguez, Paula Irene del Cid, Montserrat Cervera, Jamileth Vargas , Alexandra Jurado
La jove advocada Jamileth Vargas explicà com des del 2004 a la Trobada nacional dels moviments de familiars de víctimes cerquen la veritat sobre els responsables directes dels crims. Moltes dones a Colòmbia són víctimes de la violència sexual a més de patir la mort dels marits i fills. Va tenir un record per la recent assassinada companya del moviment Fabricia.
Paula Irene del Cid va voler contextuar els fets en una Guatemala de 14 milions d’habitants, amb un 10% de classe mitjana i un 85% de gent sota el llindar de la pobresa. Al seu país des del 2000 al 2011 hi ha hagut més de 5.000 dones assessinades amb gran encarnissament. “No n’hi ha prou en fer resistència! Cal fer propostes…començar a pensar de manera complexa” diu aquesta experta en gènere. Al seu parer és fonamental que les dones siguin reconegudes com a interlocutores, que recuperin i preservin la seva memòria històrica ja que la violència sexual damunt les dones s’ha produït abans i ara, des de la invasió espenyola a l’expropiació de les terres comunitàries al segle XIX i, ara, després de 36 anys de guerra amb els desallotjaments de les col.lectivitats.
Alexandra Jurado parlà amb molta empatia i emotivitat: “Mi cuerpo es mi casa, mi territorio, el mundo. Y no le doy la llave a nadie”, Aquesta sentida consigna forma part del corpus de treball diari d’aquesta activista que creu fermament que la mobilització de les dones ha obert un camí més ample, així destaca la Marxa Mundial de les Dones i el “Encuentro de Mujeres y Pueblos de las Americas ” l’any 2010. I com a exemple de futur les actualment en contrucció “Cortes de las Mujeres”.
Carmelina Morán, de veu dolça i persistent ens acostà a la seva comunitat de Cotacachi, a l’Equador, formada per 37.215 persones ( 49% dones i 51% homes) indígenes, mestisses i negres. Per ellà fou una fita històrica l’any 1996 quan hi hagué la primera alcaldesa indígena. La constitució de grups de dones dins dels grups indígenes no ha estat gaire apreciada pels seus companys homes i les seves lidereses han estat acusades de causar divisió en el moviment indígena. Malgrat aquest contratemps aquestes organitzacions persisteixen en el seu treball pel reconeixement de la salut ancestral, de la interculturalitat, de vencer l’analfabetisme i de promocionar les dones a la política pública. També en el seu territori cantonal s’imposa una lluita urgent per la protecció i sostenibilitat ambiental i agroecològica.
Les dones de Cotacachi se sentes discriminades per quatre motius: ser dones, ser indígenes, ser pobres i no parlar la llengua castellana. Potser és per aquests “quatre dons” (en terminologia marçaliana – de Maria-Mercè Marçal-) que proclamen la seva rebelió: “Nunca más una ley, un país, una revolución sin nosotras”. “Sumak-Kaway” o sense les dones no s’esdevindrà.
I s’exclamen de com es pot acceptar l’autodeterminació dels pobles i no acceptar la de les dones i els seus cossos. Aquesta visió patriarcal les continua abocant a la discriminació i a l’explotació en funcions reproductives. És per tant primordial per elles: ” Impulsar la sobirania del cos, de l’economia de la cura i la relació de la dona amb la Pachamama”.
I finalment, la investigadora apassionada per la gent de la selva i la propia selva, Guadalupe Rodriguez, informà que els països de la Unió Europea consumim el 97% dels minerals i metalls que s’extrauen d’aquests teritorris selvatics. Els tractats de lliure comerç en són ben culpables i davant de cada proposta de restricció sorgeixen amenaçes de les insdustries extractives i del seu comerç. També passa el mateix en el consum de la canya de sucre, la palma i la soja. I a la pregunta: Què es pot fer? respongué: Investigar i donar el nom i el cognom dels culpables, donar-los a qui està sofrint…trencar la fatalista llegenda dels tres micos i : veure-hi, dir-ho i escoltar. Denunciar doncs, els impactes tan greus que pateixen les comunitats i els territoris per aquest extractivisne tan agressiu de polítiques amb complices transnacionals i afirmar la veritat que el que s’està fent no és ni sostenible ni renovable.
“Si l’impacte és greu damunt les comunitats és pitjor damunt la vada de les dones pel seu major arrelament” s’exclamà Guadalupe Rodríguez. ” hi ha poques ambientalistes dones i és per tant urgent que les dones s’apropiin d’aquest espai de lluita pel medi ambient i la sostenibilitat”. Una de les seves aportacions és el manteniment del bloc mujeresporlaselva. Fou també per la necessitat de formació que hi ha en aquest tema que agraí a l’organització la celebració d’aquestes Jornades Internacionals.
Seminaris simultanis: En relació a les transnacionals; les causes dels conflictes, impactes diferencials envers les dones; i les lluites i resistències de les dones en situacions de conflictes
El sistema de treball escolit per l’aprofundiment de les reflexions i debats fou el de grups reduïts en els quals hi assitiren les expertes d’aquestes convidades de les respectives àrees i les i els membres de les organitazcion catalanes. Les conclusions o reflexions de cada Seminari es varen posar en comú el dissabte al matí en l’acte de cloenda de les Jornades.
L’objectiu dels Seminaris celebrats el divendres fou l’anàlisi de la globalització en clau de gènere: Per què està feminitzada la indústria lleugera deslocalitzada?; Per què les dones treballen majoritàriament en aquesta indústria?; D’on vénen les treballadores? Què feien abans?; Quins són els costos d’aquesta feminització en condicions de treball i de les comunitats? i quins són els costos personals i els costos comunitaris?; Quines són les barreres per a la participació sindical per a les dones? (tenint en compte la bretxa entre sindicats i dones en l’androcentrisme); i, finalment, les capacitats d’acció i de resposta.
El grup de les transnacionals va detectar i debatre problemes concrets com ara: la baixa remuneració, la repressió sindical, el no dret a vaga i la poca capacitat efectiva de resistència, les llistes negres i la dependència total dels llocs de treball ja que no existeixen les alternatives laborals.
Com a causes dels conflictes i els impactes diferencials concrets: la inestabilitat en l’ocupació, la suspensió del treball sense avís, els tancaments i l’alta volatilitat de les empreses, l’assetjament sexual i la violència sexual, la prohibició de l’embaràs amb proves de precontracte i acomiadaments, les dificultats per conciliar la vida familiar i laboral, la repressió sindical, la baixa remuneració, les hores extres, la desprotecció de la salut, i les malalties laborals no considerades.
Per al grup que va debatre les resistències de les dones en situació de conflictes, les reflexions i opinions sorgiren al voltant d’aquests interrogants: Quin paper de lideratge haurien de tenir les dones i els homes en els moviments de resistència?;les dones organitzades pateixen elements de control i de repressió específics. Com podem fer-hi front i incidir-hi?; Quin paper han de tenir les dones actives en moviments de resistència? I si no en tenen, com els facilitem?; i finalment, Quines capacitats associades tradicionalment a les dones s’haurien de potenciar: en la seva quotidianitat, davant la comunitat, enfront d’un conflicte …?
Mirant cap al futur. La lectura de conclusions i el debat final
La participació del darrer dia, el dissabte al matí, fou més reduida però va servir per sisntetitzar moltes de les reflexions dels dos dies anteriors i per proposar un espai d’intercanvi d’experiències i generació de xarxes per “articular esforços, establir ponts i espais de trobada i unitat entre les dones dels sectors populars del camp i la ciutat, indígenes, negres, afros, diverses en les nostres opcions sexuals, joves i no tant joves, de llocs geogràfics diferents, per acconseguir amb la veu i la presència de les dones un món més just”.De moment aquest espai s’iniciarà amb la realització del bloc lesdonesprimer.
Principals idees recollides per les relatores:
Es dóna una ruptura de l’economia tradicional produida d’entrada per l’economia capitalista. Això porta a una major necessitat d’ingressos dineraris, de manera que és més necessari el treball remunerat.
Les Indústries lleugeres busquen mà d’obra barata i condicions laborals precàries: són les dones dels països del Sud les que accepten aquestes condicions donada la seva manca d’oportunitats. Les empreses prefereixen contractar dones perquè és més fàcil controlar: docilitat i control dels cossos. La deslocalització, derivada de la globalització, fa ús de les desigualtats existents que permeten una mà d’obra barata, i alhora les reprodueixen.
La manca d’accés a l’educació i l’assignació social del treball de cures a les dones com la seva funció principal tenen com a consequència que: El salari femení es consideri complementari; hi hagi menys oportunitats de treball per a les dones; i la consideració que les dones s’absenten més del treball donades les seves responsabilitats de cura.
Pel que fa a costos personals i costos comunitaris, s’ha de partir que les comunitats estan inserides en un territori afectat per l’entrada de l’economia capitalista i l’explotació laboral, d’aquí aquestes greus problemàtiques: Manca de temps per a les treballadores, per a elles mateixes i per la seva cura; pèrdua d’autoestima; empobriment de les dones; les llargues jornades laborals tenen efectes en el temps de cures dels adults vers les nenes i els nens; les nenes passen a ser les que s’ocupen del treball domèstic i deixen d’anar a l’escola; naixements de ben joves per part de llurs filles; desplaçaments i migració; danys mediambientals i de salut; i desintegració del teixit social i pèrdua i desvalorització de la comissió i les creences.
En relació als usos del temps, els horaris, les jornades, les jerarquies, l’estigmatització de les reunions de dones soles, l’ acumulació de lluites. Es reconeix que: els líders de sindicats són homes; els horaris i llocs de treball són poc compatibles amb els de les dones; el sistema patriarcal fa que es percebin els drets laborals associats als homes; hi ha una divisió publico-privada; no s’inclouen els reclams de les dones en la lluita sindical; l’estructura sindical és androcèntrica a nivell d’organització i de poder; els mecanismes de control físic (violència sexual, assetjament, etc.) són armes de guerra o de control social que representen un impediment cabdal per a les dones per coordinar la seva pròpia defensa; i finalment, que el capitalisme i la globalització ha replicat mecanismes importats de defensa.
Per tant l’organització de dones passa per: Un apoderament previ en grups mixtos o per potenciar la divisió com ara la creació de seccions de dones en sindicats mixtos o sindicats basats en organitzacions de dones; la conformació d’associacions compatibles amb els horaris: assessorament i formació; l’establiment d’ aliançes entre treballadores de diferents països; la coordinació amb organitzacions del Nord per a la denúncia necessaria; la sensiibilització de les persones consumidores; i reformular el treball, actualment problemàtic, de dones en els sindicats.
Es tractaria també de cercar la coincidència de les lluites dels moviments feministes amb les lluites socials, cercant estratègies conjuntes en els conflictes dels territoris. Moltes vegades l’agenda local s’identifica primer a nivell nacional però després retorna al nivell local.
I és important produir i transmetre informacions sobre el que succeeix als territoris visibilitzant sempre els impactes diferencials sobre les dones.
Pel que fa a les resistències de les dones en situacions de conflictes cal qüestionar el lideratge messiànic i avançar cap a fòrmules de lideratge rotatori i amb metodologies que permetin en les preses de decisions la participació de tota la membresia en l’aprofitament de totes les seves capacitats, en un clima de confiança i respecte mutu. Des de l’educació formal i no formal, cal arraconar la figura de feminitat i masculinitat per fomentar el lideratge horitzontal. Les dones han de fer valer les seves capacitats
Durant aquest procés transformacional potser fora viable un model de transició que delegui en persones amb més temps lliure i també en figures de dones carismàtiques per trencar estereotips.
Al mateix temps cal identificar, reflexionar i visibilitzar els mecanismes d’exclusió, de contenció, control i discriminació des de la mateixa societat. L’apoderament és un procés individual i col.lectiu per pensar la nova identitat lliurement i en positiu i que permet alhora la transformació social individual, grupal o estratègia amb grups afins.
És important doncs: trencar models de transmissió unidireccionals i jeràrquics i anar adoptant un lideratge incloent, rotatiu, no jeràrquic; canviar formats de presa de decisions i dels diàlegs éssent espais molt més adequats els d’intervanvi i de retroalimentació, els tallers. Potenciar alhora l’ autoestima de les persones que hi participen; i revaloritzar les tasques assignades socialment a les dones; escoltar i reflexionar més, en lloc de dir tant.
L’ organització social de la cura comporta polítiques d’igualtat que facilitin la vida quotidiana a totes i tots i Habilitar els espais necessaris per a infants.
Ja en el debat posterior, La Independent demanà a les convidades internacionals sobre els resultats del paper de les dones que han estat actores protagonistes en la resolució de conflictes en els seus paísos. Julia Cuadros de Perú explicà que en el seu país no existeixen gaires espais de mediació i resolució pacífica de conflictes, que s’espera sempre a que el conflicte esclati. Hi ha una mancança molt forta de les institucions públiques de voluntat de resoldre-ho. També es treu molta autoritat als goberns locals i regionals. Les dones actores en aquests processos són realment excepcions, per exemple, s’ha trigat 4 anys per que accedissin dones a la “Mesa para el Diálogo” i ja habvia passat la part més dura del conflicte. “És un camí a recòrrer tant pel que fa a un millor desenvolupament de les comunitats com per aturar la violència” afirma aquesta economista.
La catedràtica guatamalteca Paula Irene del Cid, crítica l’ús de la terminologia de “resolució dels conflictes” i prefereix utilitzar el terme “pacte de convivència” per crear nous canvis substancials. Dit això, també és del parer que aquests espais estan ocupats generalment per homes i que no hi ha condicions per a que les dones hi entrin, d’aquí que la seva participació sigui excepcional.
L’autoafirmació, la protecció, la cohesió, i l’apoderament són valors molt apreciats per les dones i els homes que han assistit a aquestes Jornades Internacionals: Les Dones Primer
